Gadafiste brothers s'oposa als pensaments occidentals que uniformitzen. La frase “Brigades internacionalistes a Líbia!” no s'escolta habitualment sobre l'escenari…

Tres tipus damunt de l'escena i un ordinador. A través de l'ordinador ens enviaven bateria i sanples: la teva-ca, la teva-la teva-la teva-ca sobre un ritme irresistible, el guitarrista ens donava els seus riffs. Al seu costat, dos cantants que, després d'haver manat les micro potes al caqui, utilitzant els cables lligats al micro fins a la màxima longitud que se'ls dona, saltaven sobre el públic.

En el concert hem escoltat les cançons del seu nou disc, Saif a l'Irati: Bruges de la nit, Indiana Jones, Kevin i Kattalin, Els bidasses à la Bidouze i Palestinian only entre altres cançons més antigues han estat corejades pels fans.

La relació dels gadafistas amb el públic és impressionant. No fan un concert, sinó que canten al públic. De desigualtat descomunal. Els gadafistas utilitzen les seves cançons com una força terrible per a portar el poder contra si. Cantants en públic i públic cantant amb ells, encara que hi hagi poques persones en classe!

Però no importa, no és la quantitat del públic la que fa la qualitat del concert.

Entre les cançons ens parlava el grup, que a vegades ens provocava, a vegades amb claredat i correcció, però malgrat tot, amb ironia i burla. Ja saben burlar-se de si mateixos.

Els tres pagesos ho esmicolen tot, fins i tot el material! En els micròfons, cridant fins que els bafles se saturen, tirant dels micro cables, i/o fent un avió amb el cable. Més d'una vegada ens han estret la taula de so en un banc d'equilibri!

He volgut molt als Gadafistas, fa temps que no els he vist un concert així, no tenien llum, són mals sons, però han aconseguit posar l'allotjament boca avall.

Els concerts que donen els gadafistas són bruts, amb errors però vius. Crec que cada vegada es veuen menys concerts d'aquest tipus en el nostre territori. En l'actualitat, la majoria de les escenes s'estan convertint en “clíniques” i/o “sterilos”. Tantes comèdies, tants sons i llums… l'escena com si fos la televisió. Un teatre preparat per endavant, sense deixar espai a la vida… El públic en general també s'ha ficat en aquest joc. En lloc de viure concerts, pren fotos amb el mòbil i/o les roda, per a mirar un moment que mai ha viscut…

M'agradaria aprofitar aquest article per a fer passar un missatge a tots els lectors: si vols veure una pantalla, queda't a casa.