Hem intentat trobar la teva novel·la en les llibreries de l'Havana. Però no trobem res.

No ho sé. Jo no he pogut endevinar per què així, pot ser que vostè ho aconsegueixi. Jo no existeixo. M'han fet invisible. Però em sembla interessant, és un exercici d'humilitat. Estic jubilant-me espiritualment en el meu propi país. Prefereixo no publicar un llibre, a haver de pactar amb la política. Ni amb Fidel, ni amb Raúl, ni amb cap altre govern.

Què li ha donat i li ha llevat la revolució?

En un país on no hi ha més que una revolució des del seu naixement, t'ha donat tot i res al mateix temps. Aquesta és la resposta. Tot el que tens o no tens és part d'aquest món. La revolució ha estat el nostre món.

El cantant Silvio Rodríguez t'acompanya des de la discrepància política.

Les persones que volen entendre's i acordar tenen discussions interessants i clares. Tots hem perdut amics, sense voluntat de discutir, per haver-nos col·locat en un costat o en un altre. Per exemple, Silvio és un home intel·ligent i encara que no estem d'acord en moltes idees, coincidim en el pla fonamental de la humanitat i la virtut. Ens entenem.

Es llegeix en la premsa que Cuba està canviant, però molta gent d'allí diu el contrari.

Les coses estan canviant. La gent s'està repatriant, tornant a casa. Jo mateix he pogut comprar i condicionar aquest apartament amb els diners que he guanyat en el meu treball. Això en la dècada dels 70 hauria estat impensable. Les coses estan canviant. La gent pot treure als seus fills i viatjar fora. Sí, Cuba està canviant.

Ha anat molta gent, però molts altres han preferit quedar-se a Cuba.

En realitat, onze milions de persones han optat per quedar-se a Cuba. I d'ells, diversos milions, malgrat tenir moltes ganes de marxar-se, no han pogut escapar. Hi ha altres gents que desitjarien tornar als seus pares per a menjar un mango a la seva casa. Gent que vol refer la seva vida dins de l'illa. Hi ha de tot, sap? Parlar en nom d'un altre és complicat.

Et creus dissident?

No, no. Bé, des de petit no he estat d'acord amb els professors, ni amb la meva família, com a conte en les meves novel·les. Però no tinc un paper polític, perquè soc un neòfit absolut en política. M'he sentit víctima de la política de tot arreu. I no sé si quan tot canvia, si canvia, estaré d'acord amb el que ve. Soc una dona que escriu, una dona que hagués escrit fins i tot si visqués en 1940. M'agradaria haver nascut en un poble sense tan poca càrrega política, mentre que en aquest lloc on he nascut la política es pot respirar a tot arreu.

Diumenges de Revolució, l'última novel·la que has publicat, compte la història d'un escriptor que viu sota la censura. El seu autoficación bruta?

Cleo, la protagonista, s'assembla molt a mi, però també a Luisa María Loinaz o a la meva mare. Cleo compta amb la veu de milers de dones que, aïllades i soles, no han pogut ser publicades ni publicades. El meu llibre és el cadàver perfecte de moltes escriptores nascudes de la posada en marxa de la censura editorial a Cuba.

Quant li deus a la teva mare?

La meva mare està dins de mi. És una persona que viu amb mi. Els que ens van veure junts saben molt bé de què estic parlant. Érem molt diferents l'u de l'altre. Ella és una dona sòlida i jo una noia que desborda les seves vores. Quan va morir vaig fer un exercici d'apnea, vaig prendre alè i vaig nedar fins al fons de la piscina, per a després tornar a poc a poc a la superfície. La meva mare havia perdut la memòria, no es recordava de mi, però conversava amb Fidel. Quan Fidel sortia a la televisió, es recordava d'ell. Jo, en canvi, no. No tinc el compromís de la meva mare, però el meu compromís es queda fins al final de la sèrie.

Era partidària de la revolució?

Sí! Molt favorable! Admirava extraordinàriament a Fidel. Malgrat haver obtingut una beca per a estudiar als Estats Units quan era adolescent, va decidir quedar-se aquí, per a seguir amb la utopia, com molts dels nostres pares. Per fi va caure en desacord, en desacord, en amor. Molts artistes i intel·lectuals de la seva generació es van sentir decebuts. Alguns van marxar i la mare es va quedar a Cuba. Van perdre la il·lusió, dissipats, ja que no podien estar ni a favor ni en contra. Perquè no podien protegir el que no creien, ni podien marxar-se ni abandonar el que no creien.

Què significa la visita d'Obama a Cuba?

Els cubans estàvem esperant a un enemic que no havia d'arribar mai. L'arribada a un poble en el qual la família es troba dissolta, al costat dels seus fills, la seva sogra i la seva dona, ha estat una desmitificación de l'ogre sever. Per fi arriba l'imperialisme! No es pot comparar amb la visita de Jimmy Carter, ja que cada vegada és diferent. A nosaltres ens ha tocat viure aquest temps.