Tu ho has escrit “la partitura no és música, és un paper que es pot cremar”.

Els éssers humans creen la música d'algú, per un instant, per a algú.

“Històricament les cultures dels diferents pobles han sonat amb el so d'una banda en el seu paisatge sonor” diu en la seva pàgina web. I la música, la cultura, la llengua... estan totalment lligades a l'ecosistema de la seva terra. Els artistes són també fruit de la terra…

En el meu cas també em va portar la cultura. Jo tocava en la banda del poble el bombardí, en el Conservatori el piano i a l'església l'òrgan. I dirigir el cor femení i el grup de dolçaines. Vaig anar a fer un curs de piano i es va suspendre, així que vaig entrar en el curs de direcció. El professor era un famós director holandès de banda, Jan Cober… i em va sorprendre. Em va obrir davant els ulls un món totalment nou per a mi i em vaig enamorar d'ell. Amb 22 anys, vaig deixar la carrera de Filologia Clàssica en 3r i vaig anar a estudiar amb ella a Holanda.

Les arrels estan molt presents en els assajos; la croqueta de les àvies en la cuina amb el sobretot dels cigrons fa que s'entengui el desenvolupament d'una simfonia complexa… tot et serveix per a explicar el musicalment molt abstracte.

Sí, m'agrada buscar la connexió entre diferents vivències i, si puc, aprendre de totes.

Però, miri, el punt que a vostè li agrada precisament ha estat el punt de més desacord que he tingut amb Cober. Pensava que estava massa lligat al meu país. Jo crec que anar a l'exterior m'ha fet valorar més això de casa, però al mateix temps viatjar tant m'ha fet veure que en cada lloc hi ha gent enamorada de la seva cultura i del seu idioma.

Hi ha directors que diuen que són suficients 6 paraules per a dirigir bé una orquestra; més ràpid/més lent, més alt/més silenciós, més llarg/curt. Però si és el cas, ens parla de l'entorn de l'obra, de la seva estructura interna, ens mostra els trucs i les costures internes dels compositors. El treball intel·lectual que va més enllà de la posada en marxa del concert és notable.

Sí, per complet. Conec aquesta Escola de Direcció i he discutit sobre això amb companys que no els agrada la meva manera de treballar. Ho respecto: hi ha directors que usen sis paraules… i més encara; hi ha músics que els agrada usar només sis paraules. Però, com a Sant Tomàs, canviaré d'actitud quan vegi que m'he equivocat. I la meva experiència m'ha ensenyat que quan el músic els fa sentir part en el procés de maduració de l'obra i els transmet la meva idea, el grup va millorant i amb el temps es fa cada vegada més sòlid. Per a mi hi ha una idea fonamental: el director no ha de donar ordres, ha de convèncer a un grup d'individus. I si per a això haig de donar una explicació al grup, perquè li ho dono. Acudir a una petició tècnica amb una explicació lògica genera una línia de treball i amb el temps és molt més eficaç aquesta manera de treballar. No es tracta que jo sigui més ràpid, que jo sàpiga més, sinó que treballi molt abans d'arribar a aquesta conclusió, una reflexió profunda. Això és el que dona solidesa al meu treball.

I això et dona una autoritat. En grups tan grans… hi ha els qui es valen de l'autoritarisme.

En el segle XX el desenvolupament de la figura del director dona lloc a un llarg diàleg! El que passa amb l'autoritat és que als directors se'ls pressuposa autoritat i jo no crec que sigui així. L'autoritat, fent bé el seu treball, ha de guanyar, no està necessàriament lligada al paper de director.

M'agradaria preguntar-te per les diferències entre les bandes amateurs i professionals i pel que cadascuna aporta a la societat.

Les bandes amateur són un esdeveniment a Europa. Des del punt de vista de les aportacions, la música dels teatres s'ha traslladat als pobles més petits; en aquella època i situació, en cas contrari no hauria arribat. D'altra banda, de les bandes de música han sortit grups de dansa, s'han recuperat molts dels materials de les músiques populars o s'ha creat molta música per a les bandes… Les bandes en els segles XIX i XX han estat espais culturals amplis, aportant de moltes formes a la vida dels pobles. El meu pare em contava que un oncle seu tocava la tuba i sabia llegir les partitures i no els textos.

El problema de les bandes amateur ha estat, al meu entendre, que a mesura que els temps han canviat no s'han desenvolupat com a societat. Per exemple, en els meus temps la banda era un lloc per a reunir-se amb els amics. Però avui dia, les possibilitats s'han estès moltíssim, Internet és aquí, diners per a sortir al carrer… Jo crec que encara avui dia les bandes tenen una gran responsabilitat social. Però la banda té l'obligació de connectar la seva activitat amb la societat que li envolta. I per a fer-la atractiva, mesurar bé què fer i com fer-ho.

Dius que moltes bandes estan orientades cap a l'exterior en aquest desig de desenvolupament…

La globalització ens ha portat a imitar l'exterior, sense fer cap reflexió.

Volem escoltar un repertori que ens agradi i fer-lo entre nosaltres, sense pensar si tenim el nivell de fer-lo bé. Què necessito per a millorar com a equip? Quines obres tenim en els arxius que puguin ajudar a això?”. De fet, hem passat de tocar els arranjaments de les obres clàssiques a l'última moda, sense conèixer obres escrites per a banda durant gairebé cent anys. Hi ha una espècie de snob que consisteix a fer música d'última moda si la música no es fa millor.

Ara parla'm de les bandes professionals. Quina diferència i quina funció tenen en la societat.

Per a mi, la principal diferència està en la funció social. Ha d'oferir a la societat una institució simfònica diferent, amb una identitat pròpia, capaç d'oferir iniciatives multidisciplinàries i a nivell d'altres institucions simfòniques. I té la responsabilitat d'educar al públic i portar-lo a llocs que la banda amateur no pot portar.

Vengem a Bilbao; el meu objectiu és desenvolupar una línia de desenvolupament i ampliar la visió que tenen els fans de la banda sobre aquest grup musical.

El títol de la teva primera temporada en l'Euskalduna és “Coneix els racons amb la banda”. I cada concert s'ha treballat entorn d'un tema. “Dels clàssics al Japó”, “Coneixent la pintura”, “Coneixent les noves músiques”, “Coneixent la dansa”, “Coneixent la música helvètica”…

Crec que una banda professional és un “instrument cultural”. Una orquestra de vent i percussió. Fer art. I la música popular i contemporània per a abordar el que és capaç. I la que està en contacte amb altres manifestacions artístiques, que pot atreure a diferents creadors. Perquè és una extensa, eclèctica i variada parcel·la de terra. Moltes persones que han acudit als concerts de l'Euskalduna des d'altres camps d'art s'han quedat atònites, no esperaven que una banda pogués tocar així. La Banda de Bilbao, una de les entitats musicals més antigues de la ciutat, encara està per descobrir.

Per a vostè és tenir un bon director…

Gairebé un plantejament de vida. Perquè ser director porta implícitament hores de formació ininterrompudes, però també algunes maneres d'actuar. La teva funció és interpretar la partitura amb respecte però amb un plantejament valent. Acostar la creació del compositor al món i transmetre-la després de passar pel teu tamís. I això fent treball en equip. Els aspectes complexos i apassionants que comporta el treball amb les persones.

Amb molt d'humor, quin treball seriós!

La veritat és que no em falta humor ni en la meva vida quotidiana! L'humor, ben utilitzat, és un mitjà de comunicació. Un director bast, descarat, orgullós i governant no té cabuda en la societat actual.

Els japonesos ho criden “ikigai”: raó de ser, el teu lloc en el món, passió... Quin és el teu “ikigai”? (Hauria de dir “irrikgai” en basc?)

Jo crec que cadascun té el seu paper en el món, però no perquè sigui millor que el seu. Cadascun té un caràcter, bé amb el bo o amb el dolent, però això genera un equilibri amb els altres. Com una gran orquestra, el medul·lar està format per una gran varietat d'instruments musicals, cadascun d'ells del seu color i naturalesa. I si tenim ganes i som capaces de comunicar-nos, entre tots i totes podem crear un treball d'art conjunt, sòlid i bell. Els directors hem de saber crear camins perquè puguem entendre'ns. El meu lema comença amb mi mateix i acaba on puc fer mal a algú. Diria que és intentar donar el millor de mi en cada situació.

Respecte al que necessitem, en l'article diu que “les emocions que els responsables del que potser diuen estat de benestar creien que no són productes de primera necessitat i que el coneixement i el creixement cultural del poble poden acabar amb la seva posició privilegiada”.

He escrit un Nadal al matí, em vaig aixecar bé, ja, ja… Jo crec que en temps de crisi es lleva primer l'ajuda al que no és urgent. I l'artístic no és urgent. Però aquesta reflexió és precisament la que faig per a arribar al lloc oposat; per descomptat, si la pregunta és si cal posar menjar calent a un nen o fer un concert en l'Euskalduna, no hi ha dubte. Però això no sempre pot fer que se li llevi de la cultura. I disfressar de necessitat altres interessos… Potser la cultura no és urgent però és urgent per a la vida. No és poca cosa pensar en com construir una societat on sobreviure i viure una mica més felices.

Per a acabar…

Crec que seria important pensar que no existeix una societat de benestar, si no per a tots. És difícil explicar què és la felicitat, però potser el treball que ens ha tocat a cadascun/a sigui tractar de fer-ho millor que sabem, oferint cadascú el seu esforç a l'acció del món. Cadascun sent que té un lloc (encara que pensi, parli, creu diferent) i li dona el millor de si. Tan humil i tan eficaç alhora.