En concret, què estàs treballant en aquesta estada en Tabakalera?

El títol del projecte que estic desenvolupant és Europa, el futur acabat. Es tracta d'un treball de recerca que es complementa amb un programa dirigit al públic en general. En essència, l'objectiu del projecte és posar en contacte les pràctiques cinematogràfiques contemporànies amb l'arxiu creat a partir del cinema militant dels anys 60 i 70.

El cinema militant és un retrat de les revoltes de l'època?

L'evolució de l'anomenat cinema militant ha estat enlluernador. No va ser un moviment coherent i unificat, sinó un conjunt heterogeni de pràctiques que van intentar redefinir la relació entre el cinema i la política. El desenvolupament d'aquest cinema és inseparable de les noves formes de dissidència política sorgides en els moviments d'alliberament nacional i en el context de les revoltes del 68. Diria que l'interès d'aquells cineastes no era només retratar l'ambient de l'època a través de la pel·lícula, sinó que volien ser part activa de totes aquestes lluites.

Però per a això el cinema havia d'estar lliure de moltes regles, no?

Per descomptat. Això va suposar un canvi radical en els mitjans de producció cinematogràfica, assajant les autories col·lectives i assembleàries i assegurant la participació dels militants de llavors. Quant a la distribució de les pel·lícules, creaven xarxes autogestionades per a garantir la circulació de les mateixes i les portaven a fàbriques o a les aules perquè poguessin estar a l'abast de la gent. Sorgien debats profunds i es convertien en instruments d'acció política.

Quin és l'interès d'aquest arxiu fílmic?

Com diu Kristin Ross, maig del 68 ha estat l'episodi polític més desfigurat narrativament: les lluites d'aquells anys ens arriben filtrades per les narracions neoliberals dels anys 80 i 90 i ens compten fets que no entenem amb elles, distorsionades i amb estereotips despolititzats. El cinema militant va néixer en el centre de totes aquestes lluites i per això veiem als propis militants prenent la paraula. Al meu entendre, aquest acostament ens ha proporcionat un nivell d'experiència molt curiós: més que analitzar el que van fer bé o malament en el passat des de la lectura d'avui, l'interessant és entrar de manera sensible en contacte amb les pràctiques i subjectivitats polítiques d'antany. Quin món somiaven? Com volien aconseguir-ho? Com s'expressaven?

Tenen alguna relació les imatges del 68 i les que han vist en les mobilitzacions actuals?

La crisi i les lluites que s'estan donant en l'actualitat han posat de manifest el fracàs absolut de l'Europa neoliberal. L'Europa que coneixem s'ha construït en les restes de totes les lluites de la dècada dels 60. Per dir-ho d'alguna manera, sembla que les imatges d'aquella època no ens han abandonat i que només en el moment històric i social actual podem entendre la promesa política que amaguen en secret. No és casualitat, per tant, veure que aquests dies s'està reutilitzant i reinterpretant l'arxiu fílmic militant de l'època; es podria dir que aquestes imatges del passat condicionen la nostra capacitat de representar i mostrar el present.

La relació entre cineastes i estructures polítiques no sempre ha estat tendra...

Al meu entendre, les pel·lícules més interessants del cinema militant van ser les realitzades fora de partits i sindicats. A pesar que alguns partits van mostrar interès pel cinema, sobretot pel Partit Comunista Italià, crec que, en general, aquesta relació es vivia amb una tensió constant. Hi havia un problema fonamental: el cinema militant feia una crítica rigorosa als modes habituals de la representació, reivindicava la producció d'un discurs des de baix, que xocava directament amb la lògica vertical i jeràrquica dels partits leninistes. Aquesta qüestió és molt clara amb l'ús de la veu off: enfront de la concepció clàssica del documental polític –on el narrador omniscient ens conta adequadament les escenes–, en les pel·lícules del cinema militant van prendre la paraula els narradors col·lectius. Moltes vegades s'ha fet caricaturización del cinema militant, com a simplista i vague, però una anàlisi acurada d'aquest arxiu ens mostra la riquesa de les subjectivitats polítiques de l'època.

Es fa cinema militant avui dia?

No sé si avui dia es pot parlar de cinema militant. Ja no s'utilitza aquest terme i ens orienta cap a un període històric i social concret. Però la nostra intenció amb aquest projecte és analitzar les ressonàncies existents entre les pràctiques visuals contemporànies i aquest arxiu militant. Moltes de les estratègies que avui dia permeten la politització, distribució o exhibició d'imatges alternatives no poden ser estudiades sense entendre la seva relació amb el cinema militant. Aquestes ressonàncies es troben en molts llocs: cineastes, cooperatives actuals, fòrums de cinema, espais autogestionats, places ocupades…