El Fòrum per a la Convivència de Tolosa i l'Associació Mugeixen Gainetik van organitzar el passat 23 de maig una taula rodona sobre dones en l'edifici de la pau aquí i en el món. Van treballar les necessitats de les dones en els conflictes armats i en els processos de pau, els passos donats i les propostes desenvolupades. Van participar Bruna Herrera (representant de La col·lectiva feminista per al desenvolupament d'El Salvador i membre de FMLN), Rosalina Tuyuc (presidenta de la Coordinadora Nacional de Vídues de Guatemala, CONAVIGUA) i Irantzu Mendia (professora de Sociologia i Treball Social de la UPV i investigadora d'Hegoa).

Mont Irantzu: “No a la guerra que ens mata, ni a la pau que ens oprimeix”

“La violència contra les dones no comença en els conflictes armats, en les violències polítiques, ni tampoc quan s'arriba a acords”, va afirmar Mendia. En l'actualitat, la violència política contra les dones continua: “La intensitat, la localització i les formes i contextos de la violència han canviat –crims, presó, detenció–, però la violència contra les dones continua. En la nova situació política d'Euskal Herria estem parlant de pau, de convivència, però hi ha grans mancances democràtiques: la violència no ha acabat, maten a les dones”.

Va considerar important realitzar una anàlisi feminista de la violència armada: “Cal tenir en compte la diversitat de les dones: les dones han lluitat, han lluitat pels drets humans o han exercit rols tradicionals relacionats amb el sosteniment de la vida”. Es referia a les dones lluitadores de Guatemala i El Salvador.

El grup feminista d'El Salvador no estava en les negociacions de pau

Els acords de pau van ser signats pel FMLN i el Govern en 1990. “Sentíem una gran contradicció. D'una banda, ens alegrem que no volíem la guerra i, per un altre, aquests acords no incloïen totes les reivindicacions de la gent. Molts somnis es van quedar sense acabar”, va dir Bruna Herrera.

Es va pensar que els acords de pau eren el camí adequat per a la “refundació de la democràcia”, però el col·lectiu feminista no estava ni en aquests textos ni en els continguts: “No ens van reconèixer en aquests acords. Érem el 30% de la força guerrillera i el 60% de la base social que sustentava a la guerrilla. La guerra va tenir un gran impacte en la sexualitat i la maternitat; la muntanya no era neutra”.

Herrera va destacar que en 23 anys han canviat moltes coses: el dret a lluitar sense por i el marc econòmic i social, entre altres. “Des del punt de vista econòmic, la terra ha deixat de ser tan important. Les dones ens van subestimar a l'hora d'assignar terres. Lluitem i al final aconseguim que en lloc del 8% de les terres sigui el 30%”.

Tots dos van arribar a un acord amb la Policia, que no va arribar a un acord. El seu objectiu era canviar l'enfocament de la seguretat civil. Des de 2009, la Policia i la pròpia prefectura de policia es van centrar en les víctimes de la violència de gènere.

També han obtingut el reconeixement formal dels drets, com la llei especial a favor d'una vida lliure de violència. “Conté la majoria de les violències contra les dones, així com els procediments per a atendre les dones”.

A Guatemala van posar als militars en el punt de mira

Rosalina Tuyuce va conèixer la guerra civil que va durar entre 1960 i 1996. En la taula rodona es va referir a la negociació de pau després del conflicte armat. Moltes víctimes no van tenir dret a participar en les negociacions, “era massa car per a elles”.

Les negociacions es van iniciar en 1996. En la trobada van participar l'Exèrcit, la guerrilla i l'Estat, i els inspectors van ser l'Església Catòlica i l'Organització de les Nacions Unides. La societat civil va participar a través dels mediadors. Van liderar la lluita per la transparència i van reivindicar els drets econòmics, socials i culturals.

La demanda més important del moviment feminista va ser la justícia de les dones. “Les dones sofrim abusos sexuals, els militars van cometre violacions massives”. Jutges, fiscalies i, en general, dones a favor dels drets humans es van unir per a castigar els militars estatunidencs. Es va iniciar un procés judicial de gran transcendència contra els militars acusats de tortures, crims i violacions als indígenes.

Tuyuck va destacar la importància d'aquest procés judicial. “A conseqüència d'aquest procés, les dones es van empoderar i es va reforçar la salut mental de les dones. Durant molts anys sentim que la responsabilitat era nostra, i ara pensem que la responsabilitat va ser total”.

Tuyuc considera que la raó és la més important de totes. “Només valen les nostres paraules, la nostra raó i la nostra història. Cal utilitzar la raó i no la violència, això és l'important en aquesta mena de processos”. Així mateix, sense cap mena de discriminació, va destacar la participació de persones de diferents generacions: “Les dones i els homes han de participar. La joventut té el poder de prendre decisions. Amb una joventut que no coneix la història és difícil posar en marxa tots els canvis socials que necessitem”.

La importància de la participació de la societat civil

Per a Irantzu Mendia, és de destacar que la societat civil ha tingut l'oportunitat de participar en les negociacions de pau a Guatemala, a diferència d'El Salvador. Gràcies a això es van crear xarxes entre dones i, al mateix temps, el moviment feminista va tenir un gran repte: “Van haver de lliurar una proposta articulada pel moviment feminista a la taula de negociació, i van haver d'aconseguir uns acords mínims”.

El sociòleg és pessimista a l'hora de pensar si el moviment feminista d'Euskal Herria seria capaç de fer-lo avui dia. “El fet que hagués de triar a favor o en contra de la lluita armada va dividir al moviment feminista d'Euskal Herria. Les ferides, de les quals encara es té constància, continuen obertes. Com a moviment social hauríem de coincidir en alguns punts per a posar el tema de les dones en el centre”.

En opinió de Bruna Herrera, “cada pau és diferent, però l'important és avançar en els punts en els quals coincidim”. Herrera té clar que la dona és la protagonista d'aquest mil·lenni: “Si no lluitem, ningú més defensarà els nostres drets”.