L'azkena Rock Festival compleix 15 anys. Durant 15 anys han passat per la sala azkena (actual Jimmy Jazz) multitud de grups molt interessants, primer, i després per l'aparcament de Mendizabala. En els últims anys, no obstant això, la tendència ha estat decreixent. Pocs grups interessants, amb el pretext d'atreure a la multitud, que havia estat el Rock i el decorat aparador de les seves germanes, i amb el respecte dels amants de la música, s'estava convertint en l'habitual parc temàtic de festivals.

Enguany, no obstant això, hi havia esperança en veure el cartell. The Who al capdavant, Hellacopters afegits en l'últim moment (en substitució de Primal Scream) i molts altres grans noms, i no tan grans.

El divendres, els més destacats van ser els que es van acostar al món de l'americana, i entre ells, sobretot, el canadenc Daniel Romano. Una proposta molt arrelada en el rock dels anys 70 i cançons elegants. A seguir de prop.

Lucinda Williams era una de les grans figures del divendres. Va portar la banda simple: bateria, guitarra i baix, a més. Simple, però fort. Excepte un fragment de Reggae, el Louisiana va oferir una magnífica actuació amb crits en contra de Donald Trump.

Hellacopters i Danzig també estaven entre els grans noms, però no van complir amb les expectatives de la gent. Els primers van tocar íntegrament el seu primer disc, i no van aconseguir connectar amb el públic fins que van tocar un parell de cançons de discos més recents. A Danzig, en efecte, no ho vam veure. Això sí, segons ha dit la “càtedra”, no vam perdre res.

Una altra de les sorpreses de la nit va ser la del Nova Orleans Luke Winslow King, que suposadament actuaria en acústic, va venir amb el grup elèctric i ens van donar una gran exhibició de blues de Nova Orleans.

El dissabte, Sumision City Blues i Cobra van actuar al costat dels Braços el divendres, en representació de l'escena d'Euskal Herria, i van portar el basc (entre cançons i cançons, això sí) al festival. En cas contrari, podria ser un festival de Múrcia.

El set australià també es va formar amb Ràdio Birdman i The Scientists, que van actuar a la tarda. La irlandesa Imelda May també ens va posar a ballar amb una elegant mescla de rockabilly i country. Va ser una delícia. Però venien The Who.

A les 23.00 van començar a treballar en punt Daltrey, Townsend i companyia, amb
I Ca’t Explain. Des del principi ens vam fer passar pel molí i vam veure a Pete Townsend amb ganes i força. Van tocar l'últim fins a Won’t Get Fooled Again, ens van oferir un bonic repertori d'hora i mitja, ja que tenen on triar. Van valer la pena i van oferir un espectacle gairebé sense tatxes, i el gaudim.

Tinc la impressió que s'han donat la volta als últims anys mediocres. Que s'ha encertat en l'elecció dels grups, i que, com abans, pot tornar a ser un festival de referència si segueix així.