Què tenen a veure Cristiano Ronaldo, estrella del Reial Madrid, la selecció francesa que ha organitzat l'Eurocopa 2016 i un obrer del tèxtil de Vietnam? Una marca: Nike. Li paga 25 milions d'euros a l'any a Ronaldo per portar el famós logo en sabates i samarretes, i altres 42,6 milions a la selecció del gall. Produeix treballadors vietnamites a canvi de 170 euros al mes pels pots i tixers, menys del que necessita una família de Vietnam per a satisfer les seves necessitats bàsiques.

Para esment. Amb els 24 milions d'euros que Adidas abona a la selecció espanyola de futbol, 17.559 treballadors de Cambodja, 18.796 d'Indonèsia o 27.242 de Vietnam cobrarien un salari digne. Igual que Nikek Els Bleus, Adidas esponsoritza a la Vermella i Alemanya, Pumak Itàlia. Entre els jugadors, Nikek Ronaldo, Adidas, Lionel Messi (38 milions d'euros) i Paul Pogba (38 milions d'euros). En clubs, Nikek Barcelona (38,3) i Paris Saint germain (7,9), Adidas Manchester United (114,3) i Bayern de Munic (60,7).

Aquestes i moltes més informacions han estat recollides per la revista francesa Alternatives Economiques en el dossier “À qui profite l’Euro 2016” (Eurocopa 2016 per al benefici de qui). Abordat en col·laboració amb Basta! amb el mig electrònic ha estat titulat per: “Euro 2016: Nike i Adidas fugen de la seva responsabilitat social per pagar salaris cada vegada més baixos”.

Nayla Ajaltoun, que treballa en el col·lectiu Ethique sud l’Etiquette, comenta: “Aquestes xifres cridaneres il·lustren el model de les grans marques d'equipaments esportius: gasten enormes sumes en màrqueting i comunicació per a assegurar la rendibilitat dels seus accionistes, mentre que no aporten beneficis als treballadors que són la base del creixement de les companyies”.

Nike, Adidas i Puma tenen a les seves mans el 70% del mercat mundial de roba i calçat esportiu. Les despeses de màrqueting i patrocini, igual que els dividends dels accionistes, creixen a un ritme vertiginós, però mentrestant el que gasten en els sous de les subcontractes d'Àsia, sobretot a la Xina, Vietnam i Indonèsia, no canvia, continua sent molt baix.

En deu anys, els beneficis anuals de les accions de Nike s'han incrementat un 135%, gairebé tres mil milions d'euros en 2015. Els beneficis d'Adidas s'han incrementat un 66%, fins als 600 milions d'euros.

El col·lectiu Ethique sud l’Etiquette ha fet més càlculs. Només dos de cada 100 euros que un ciutadà paga a Niker per un parell de sabates són per al fabricant de l'obra. En els 85 euros que costa una samarreta d'Adidas, la proporció és encara pitjor: la subcontracta ha pagat 60 cèntims a l'operari. En contrast, les marques s'han emportat 25 euros per cop.

La part dels sous que paguen les grans marques és menor que la que paguen en patrocinis i en màrqueting, ja que han invertit 3-4 euros per producte. Paral·lelament als beneficis dels accionistes, també s'han incrementat els pressupostos d'esponsorització. Les companyies van gastar 400 milions d'euros en 2015 en el patrocini dels deu principals clubs de futbol d'Europa i continuen augmentant.

Per contra, es continua intentant abaratir cada vegada més la mà d'obra, de manera que tingui la menor part possible en la composició del producte. Aquesta dinàmica no s'ha interromput, encara que en els últims anys s'han dut a terme dures campanyes denunciant les polítiques laborals d'aquestes marques.

la Xina s'ha tornat una mica cara

Fa vint anys que els nens pakistanesos van aparèixer en unes fotos cridaneres asseguts en el sòl cosint pilotes de la marca Nike. Posteriorment, l'any 2000 es va estendre a Nike com Adidas a Indonèsia per subcontracta que utilitzaven nens per a treballar, pagant menys de 50 euros al mes per 15 hores de treball. Posteriorment, a força de pressió, les multinacionals van acceptar les normes socials i les auditories.

Basta! I les dossiers d'Alternatives Economiques han demostrat que a aquests propòsits de pau social se'ls superposen ràpidament les regles de la implacable concurrència mútua.

En deu anys, el salari dels treballadors xinesos s'ha multiplicat per 2,5, és l'únic país asiàtic que s'acosta al salari mínim que necessita una família per a sobreviure: el salari mig mensual ha pujat a gairebé 400 euros, prop dels 460 que es consideren mínims per a sobreviure.

Tanmateix, això és més preocupant que satisfactori per a les multinacionals que competeixen per augmentar els seus beneficis sense interrupció. Els dirigents d'Adidas s'han queixat que "la Xina barata" està acabant, i un estudi realitzat en el si de Nike ha conclòs que la pujada salarial és una "amenaça per a la supervivència del valor afegit".

Com Nike, Adidas ha començat a traslladar la producció de la Xina a Vietnam i en menor mesura a Indonèsia i Cambodja, malgrat que l'Organització Internacional del Treball assenyala que en aquestes ocasions no es protegeixen els drets dels treballadors.

En nou de cada deu coloms de Vietnam els treballadors no tenen les seves vacances legals. Si a Indonèsia el salari mínim mensual és de 80 euros, en un de cada tres centres de treball es paga més als obrers; en dos de cada tres d'ells s'ha de treballar més d'hores legals.

La diferència entre un salari digne i la mitjana dels salaris que hi ha al país també és significativa. Si una família a Cambodja necessita sobreviure un mes ordenat –no en les condicions de vida del País Basc, el prefecte–, gana 229 euros, 115 euros. A Indonèsia el tram va de 209 a 102 euros i a Vietnam va de 247 a 174.

En les condicions de treball també cal comptar els riscos de salut, entre ells els verins més tòxics que han de patir els treballadors. Les característiques de les sabates esportives s'aconsegueixen mitjançant l'ús de substàncies químiques nocives: tints resistents al sol, perfluorocarburos PFC per a resistir l'aigua i la humitat, ions de plata per a combatre els bacteris, antimosquits… Com Nikek Adidas han signat el programa Blue Sign per a evitar substàncies tòxiques entre els seus proveïdors, però en la cadena de producció, qui garanteix tantes subcontractes?

Per sota i per sobre de les campanyes internacionals, ningú ha aconseguit trencar la lògica de les grans marques, és a dir, posar despeses i inversions en publicitat i patrocini per sobre de les condicions de vida dels treballadors de les subcontractes. Per això, tal com han dit Germain Lefebvre i Ivan du Roy, que han fet un article per a Basta!, “La pilota que la UEFA ha demanat a Adidas per a l'Euro 2016 serà produït al Pakistan, tal com va ser l'últim de la Copa del Món”.