Els trobadors contemporanis Etxahun i Otxalde, Betiri Santz -el sobrenom de la fam- van sortir d'un parell de bars emblemàtics d'Euskal Herria amb una carícia en l'estómac. I, a més, van ser maltractats. El poble d'Ezpeleta (Otxalde) i el Gran Gaztalondo (Etxahun) van comptar en trossos els seus vicis amb l'objectiu que la gent s'animés. Però en el fons són ximpleries acuitades per la fam.
Etxahun (1786-1862) i Otxalde (1814-1897) eren espectaculars. Tenien un gran èxit en Iparralde, un en Lapurdi, un altre en Zuberoa, oferint bertsos, en paper i cantats de sobte. Van participar en els Jocs Florals d'Urruña. A més, era un Otxalde anticlerical. Quan, estimulats per la mala reputació, s'acostaven als restaurants foscos i ufanosos, les dames de la casa podien acomiadar com més aviat millor als animals durs. Els dos galls es van trobar cara a cara una vegada.
Coneixes
Etxahun de Barkoxe?
Em diu que
no és un
trobador així... Em vaig de
visita si no fos tan lluny.
Senyor, em coneix
en Etxahun Barkoxe:En
Egün
viatjaven hüllanti.
El melancòlic d'Etxahun és conegut sobretot des que en 1969 l'euskaltzain Jean Haritschelhar va analitzar en profunditat les obres del bard de Barkoxe i les va traduir al castellà. Els habitants ja preparaven pastorals, els odiaven tant pel fill predilecte com per l'afluència de les diverses regions.
En els versos de Pierra Topet veiem a l'home agitat per la vida, però tenia la llengua, el coll i el tall. Si ho havien rebutjat, cadascun dels quals li havien fet mal, home, sacerdot, dona, noia, s'havien quedat com a condemnats per sempre per mitjà de reverències grolleres. Ho van donar fora de casa i es va emportar un caminante quotidià, que realment es glorificava amb els pastors de Pixta o d'Olha de Ünürritz. Era un autèntic Salbai en baixar al poble...
En el Gran Gaztalondo la ironia i el rancor del bertsolari neixen en un poema heroic, com una espasa brillant:
M'he
quedat
en el
gran gaztalondo, m'he fet un sacerdot.
Em semblava
que esmorzava
amb mi
i era ric el meu khümitador.
Barkoxe és un poble extens, amb nombrosos barris famosos que alguns encara parlen de memòria: Txapela, Larraja, Gaztalondo, Oilauki, Haranbeltz i Karrika. La casa dels Etxahun estava situada en els vessants del Mont Madalena. Avui són els agricultors, com abans. El poeta reconeixia, per tant, que el general era generós quan li agradava el foraster a qui anava a menjar. En moltes ocasions, Miguel Strogoff la va rebre amb gran avarícia.
Va escriure immediatament quatre versos. S'han trobat sis variants al llarg del temps. Quan va cantar a la seva germana denúncia que el gos d'Arangarai li va mossegar la parra. Va embullar la situació amb hilaritat, augmentant el riure en l'esperit de l'oïdor, que va ser pobre i rebut: pa de blat de moro, mestura, brou sense sal, terres mig fredes, vaixelles brutes, i al final, el més pecat, va venir, enveja:
…
Sopes nütin Brou
de blat de moro ahül
gatxotx godalia avellana
freda i
de seda, camp de dos pattas d'agulla.
…
Zieta nin
sakho, gathülia
manddo,
kullera de fusta,
tahalla beltza eta xatar per a lunjera.
En Etxahu, ho imaginem com una fam constant. En entrar en els restaurants, especialment en el seu barri de Gaztalondo, va competir, no obstant això, per atrocitats. La realitat era que en les tavernes, en les prestatgeries tebanes, en l'amplària de la taula, es jugava una classe de lluita sense que ningú denunciés una paraula. Malgrat haver-ho dit i guardat, la relació entre el que apareix en el Gran Gaztalondo ens fa imprescindibles almenys la perla de la secció de versos.
Otxalde de Bidarrai, igual que Etxahun, per ser guàrdia de fronteres no era d'ofici dels rics. Feien caminar poble rere poble i tenia onze fills que creixien amb el seu escàs sou de funcionari. Se'n va anar a l'Argentina amb la seva dona i els seus fills, però va tornar aviat, abandonant a la seva dona i a alguns nens. Bidarrai va ser enterrat sense missa perquè era d'ideologies vermelles. En les Fires de Pamplona/Iruña, és criador de la cançó de l'autor Makila o Quilo.
J.D.J El capellà Sallaberry va reunir en 1870 a Otxalde en les set cobles del Poble d'Ezpeleta, repetint el succeït en Etxahuni en Zuberoa com un joc de miracle: encara que el promès no semblava haver-lo donat en realitat ni en Lapurdi zola. Canta Peio Ospital, a qui de tant en tant li demanen que actuï en públic.
Observem en tots dos versos la tendència misògina dels homes i de pas a través dels camins i muntanyes, d'aquests poetes arruïnats: a les seves esposes no els agradaven, en Gaztalondo o en Ezpeleta els atribuïen falsedat, orgull, mandra, vocació d'exclusió social. No oblidem que en Etxahun es va queixar de tot el món. El clar era més suau:
He passat
en Ezpeleta, en un hostal He passat un
menjar, sense creure, en
quatre persones; Etxek’anderia
en els seus treballs, moltes
espardenyes en les seves salses, després es veurà en les obres…
Naturalment, a mesura que s'avança l'esmorzar, no hi ha res de la grandària de l'anunciat. L'amo del restaurant d'Ezpeleta es va aixecar d'hora, va calar foc i va comprar carn. Tot anava bé. Quan es van posar a menjar, la veritat se'ls va fer fallida:
Em va donar una mica de conyac, no es
veia res del que ocorria, ni tan sols
una mica de carn, un os gran.
El vi no era un autèntic vi:
Beguem de bona gana, per por de
l'embriaguesa, que no
ens tornarà el cap.
I la salsa?
Una salsa suau recentment feta,
un conill, començava a fer mal.
No li satisfeien les carns.
vaig riure de mi mateix,
reia de la mala fama del castrat;
era prim, però no feia broma.
El cafè era per fi aigua, amb mitja tassa de murmuris, potser amb carbó. Els versos estan fets perquè els observadors es desternille de riure i Otxalde aconseguia quedar-se en la línia de la burla i la tòfona, sense mostres de l'odi dolorós que Etxahun ataca en el Gran Gaztalondo.
Els bertsos d'Etxahun i Otxalde ens demostren que moltes vegades els sopars i els menjars no eren més que un somni. Al llarg de la història, els famolencs eren anys llargs i morbosos, en els quals les gents morien milions de persones i, segons testimoniatges, a la manera dels animals, eren condemnats a menjar herba. Sembla que al País Basc l'època dels famolencs va acabar amb l'era de l'explotació d'Amèrica. D'allí es van portar blat de moro, que és evident, massapà, tomàquet, pebre i xocolata.
De seguida es van plantar, van créixer i es van utilitzar en la cuina: en la infància amb el blat de moro, nosaltres també mengem talos, mesturas, brous, salses o pastissos. El menjar era prudent, però saciante. Com per a reprimir les influències dels famolencs, els relats dels menjars gegantescos es van difondre en les multituds, que a vegades s'emportaven de Carnestoltes. Per a oblidar la fam es podia degustar la graciosa utopia de la novel·la Gargantua, publicada en 1534 per François Rabelais.
En Etxahun i Otxalde ja caminen per aquí els budells pollosos, erudites i buides. Però el testimoniatge d'un bertsolari desconegut ens pot recordar que ser mal rebut en els bars no era una llei. Jo viu en el món en el qual no falta el menjar, però l'estimada de la cantant: allí no faltava el que estimava… ens confessa en un làmina.
Ens parla un copista de la comarca de Barkoxe i el menú que ens parla sembla no poderós per la boca en aquestes ocasions:
Vaig ser a la
casa del brou de
Barkoxe,
segur que vaig menjar
ahuñaki ja que
calia
rostir les
costelles, els pulmons cuits, el pa mufle, el vi dolç…
Que li aprofiti.
Els últims anys surto poc. Ho he dit moltes vegades, ho sé, però per si de cas. Avui he assistit a una sessió de bertsos. “Li desitjo molt”. Sí, per això he avisat que surto poc, suposo que vostès assisteixen a molts actes culturals, i que tenen més a comparar. Però... [+]