Per a trencar l'espina dorsal del bipartidisme, només l'aconseguim allí on ja estava trencat. Agredolç d'un assoliment: el fet que el nacionalisme espanyol sol l'hagi aconseguit en territoris perifèrics on repugna a més gent. I és que el bipartidisme (i viceversa) que ha alimentat el nacionalisme espanyol ha estat més feble, però s'ha mantingut alçat. Encara està per superar aquesta prova, el nou ser polític, nascut en el M15 de 2011 i que es va enfonsar en l'A20 de 2015.

Cal tenir en compte, d'interès i d'agraïment, la qual cosa diu Gorka Bereziartua en el número d'aquesta revista de 15/05/2016 sobre la consecució d'aquest nou ser polític pel que fa a la CAPV (Bereziartua fa referència al País Basc, però l'anàlisi se m'ha presentat només mirat des de la CAPV). Jo el que vull explicar, de forma molt concisa, tirant d'un altre fil, en la reflexió sobre aquest fenomen, com a complement a això de Gorka, és a dir, del repte que tenen pendents els nacionalismes diferents al nacionalisme espanyol.

Des de la desaparició oficial del franquisme, és un fenomen conegut en els resultats electorals: els diferents resultats de les nacions “perifèriques”, el tipus d'eleccions; més o menys, s'ha observat una tendència en totes les convocatòries electorals: les forces d'obediència estatal obtenen més vots en les eleccions generals que en les autonòmiques, on no sempre són les més votades. Això també significa que en Hego Euskal Herria (especialment a Navarra) existeix una massa per a la qual les qüestions d'autonomia són una qüestió espanyola. És a dir, una massa que creï amb serenitat que la governabilitat d'àmbit estatal és una cosa que correspon a les forces polítiques d'àmbit estatal, encara que reconeix que la gestió domèstica correspon a les forces polítiques d'àmbit domèstic (nacionals o autonòmiques). Molt rar: les eleccions autonòmiques com si fossin comptes locals, a nivell d'eleccions municipals.Aquesta
mentalitat ha alimentat el bipartidisme d'àmbit estatal també des dels nostres àmbits, ha contribuït al bipartidisme “natural” alimentat pel nacionalisme espanyol. I és molt difícil que a aquest bipartidisme se li trenqui la columna vertebral en l'àmbit estatal fins que el martell sigui del PSOE, i especialment si les forces de les zones “perifèriques” no apareixen musculosas, amb “sorpases”.

Si el bipartidisme és més conservador (fins ara) o més obert, com no regalar les forces “perifèriques” un xec en blanc a les de l'àmbit espanyol, és la lliçó que encara no hem superat. El que ens ha deixat més clar és que l'A20 de 2015 es va veure minvat pels assoliments d'aquest nou ser polític al nostre país i per la seva derrota a Espanya.