La primera a prendre la paraula ha estat Mariam Bilbatua. En la seva opinió, l'escola participativa dona una doble dimensió a l'educació: la dimensió de l'aprenentatge i la dimensió de la col·laboració. “Són les estratègies socials les que ens permeten viure; creixem i eduquem en interacció amb l'altre, i així construïm el nostre procés d'aprenentatge i desenvolupem les nostres competències”.

Així mateix, diu que l'ésser humà ha de desenvolupar dos tipus de comprensió: la comprensió intel·lectual i la comprensió humana. La comprensió intel·lectual és el coneixement de l'entorn; la comprensió humana és la comprensió de l'altre, l'empatia amb els problemes dels altres. “Aquestes coses no s'aprenen per si mateixes i el desenvolupament d'aquestes característiques s'inscriu en els reptes educatius”.

Aprenentatge

La clau per a implicar l'alumnat i professorat en el procés d'aprenentatge és la de secundar-se en l'aprenentatge, per exemple, treballant en grups cooperatius. En paraules de Bilbatua, això augmenta la identitat, l'autonomia i el compromís dels alumnes. El treball en equip, no obstant això, no garanteix la participació de tots els alumnes: els principis de l'aprenentatge són posar en marxa processos d'aprenentatge relacionats amb les emocions, compartir objectius construïts i negociats en grup i sentir-se imprescindibles per a totes les persones que ho componen.

A més dels alumnes, l'objectiu ha de ser aconseguir la integració del professorat. El professorat ha de reflexionar sobre els processos que s'han posat en marxa i el professorat ha de crear una identitat de grup: “Han de sentir-se partícips d'un repte i la responsabilitat d'aquest repte ha de ser de l'equip, no de l'individu”.

Afegeix que lleis com Heziberri i la LOMCE augmenten la dependència del professor i que els models de dalt a baix no aconsegueixen la implicació del professorat: “Necessitem comunitats professionals d'aprenentatge per a fer front a aquests models”. Aquestes comunitats se centren en el debat i la reflexió i tenen un llenguatge comú per a compartir el coneixement: “Situen a la comunitat dins del mateix model d'anàlisi de les coses”. El compromís d'equip és la base i cada professional sent la necessitat del seu company, possibilitant la participació de tots i des de la confiança mútua. La creació de comunitats requereix el suport institucional: “El professorat necessita un treball estable, amb oportunitats i condicions per a desenvolupar les comunitats d'aprenentatge”. La confiança de l'Administració també és important: “Des de l'administració impulsen un sistema de controls burocràtics que no contribueix al desenvolupament d'aquesta mena de projectes”.

Comunitat educativa = educació formal, informal i no formal

L'educació no formal (oci, mitjans de comunicació...) influeix en la formació i desenvolupament de l'alumnat. L'ex professor explica que les comunitats escolars han de desenvolupar-se des d'aquesta consciència, i per a això és necessari crear xarxes educatives: “Els agents socials, polítics i culturals i la comunitat educativa necessitem objectius comuns”. D'aquesta manera, s'ha d'afavorir la reflexió dels agents implicats en l'educació formal, informal i no formal: “Hem de garantir la participació de tots els agents i desenvolupar mecanismes que ho permetin”. Al seu judici, cal socialitzar i avaluar els projectes que es posen en marxa.

Izartegi de Pamplona, cap a l'escola participativa

“Les famílies i els educadors creguem junts el projecte i tots tenim el mateix objectiu: el benestar del nen”. Són paraules de Gari Torregrosa, director de l'escola infantil Izartegi de Pamplona/Iruña. L'escola infantil es va posar en marxa en 1976, impulsada per la demanda del moviment popular. En 1995 va tenir moments difícils, però gràcies a la lluita de pares i educadors, van aconseguir que no es tanqués.

El centre educatiu del barri de la Chantrea acull a nens i nenes d'entre 0 i 3 anys que s'han renovat en 2006. Utilitzen una gran varietat de metodologies i es basen en una idea: “El nen és una persona capacitada”. Treballen l'escolta activa tant amb els nens com amb les famílies, tractant d'adaptar-se a les seves necessitats. Ofereixen als nens espais per a aconseguir moltes emocions i sensacions, i ells decideixen què treballar:“Els donem llibertat per a experimentar”. Per a això compten amb un acompanyant “al costat”, ni abans ni després.

Es fomenta la participació de les famílies i en les reunions que es realitzen al llarg del curs, s'estableixen mecanismes perquè estiguin còmodes, “perquè les famílies han de cuidar-les”. En el dia a dia, els pares entren a buscar als seus fills, senyal de transparència i confiança. També disposen de zones per a familiars en el centre: “Els pares i mares poden passar dues hores amb els seus fills i filles a la tarda, i això és el que aprofitem per a aclarir dubtes o dubtes”.

També s'estan desenvolupant contactes amb associacions del barri, entre elles centres de Primària i Secundària. S'ha posat en marxa un programa de pràctiques en el qual alumnes d'aquestes escoles han realitzat pràctiques a l'escola infantil. També han rebut la visita de grups musicals del barri o de contacontes, entre altres.

Al final de la taula rodona ha pres la paraula un professor en el públic que ha resumit bé la reflexió general: “Els membres de la comunitat hem de creure que és possible: explorar idees i camins, fer esforç, ajuntar-nos i apostar entre tots”.