Diuen que en la recent celebració del Consell d'Electes en Baiona sobre l'HELEP, no es va sentir ni una sola paraula en basca, quan molts bascos eren allí. Jo no era allí, però, per desgràcia, no em sorprèn en absolut.

A la llum dels números es crearà el Col·legi Públic. Per a començar, es respondrà a la reivindicació històrica, i des d'aquí es podran fer possibles alguns camins per a gestionar el territori; els locals podran desenvolupar una política de decisió i parlar en nom d'Iparralde.

Més enllà, res, doncs. Perquè HELEP és un projecte difuminat, que ha de gestionar múltiples competències, unes de gran necessitat (fiscalitat, ordenació del territori, àrees econòmiques i socials) i altres de gran necessitat. Trigarà molt a ser tractat el punt que li correspon al basc, i qui sap com.

El futur és impredictible però seria mentida pensar que la Mancomunitat donarà un millor lloc als bascos, anar a això, actuar com si no fossin tots els dimonis que ens envolten. Seria inconsciència pensar que la cohabitació pacífica entre les llengües es produeix de sobte en un estat de dependència glotofágica.

Segons ha explicat, en la sessió de presentació sobre l'HELEP no es va parlar en basc. Tants! Desgraciadament, pel que fa al nostre passat recent i a les nostres experiències, no falten exemples semblants, fins i tot allí on hi ha hagut voluntat de provar que les situacions no han estat proporcionades a les nostres esperances. Des que Etxegarai, l'alcalde de Baiona, ha estat elegit, al costat dels vots dels abertzales, defensor de l'HELEP, què és el que ha canviat de manera concreta i permanent en Baiona pel que fa al basc? Per la difusió de la cultura basca? No he sentit el canvi. En Biarritz? Els passos per a la revitalització del basc es van donar de manera més coherent i organitzada, però hi ha hagut un canvi significatiu en la situació del basc? Quan es va organitzar la trobada de llengües minoritàries a Hendaia, en Hegoalde, els membres de l'euskalgintza es van fer parlar en francès. I, la qual cosa és més, aquests últims han caigut en el cep. Tots els dies, en entrar a la casa del poble o en qualsevol oficina administrativa, em fan mal terriblement els maldecaps, no identificant-me on i a qui puc parlar en basc, i quan tinc un mal dia ho faig en castellà, ja ho crec.

És a dir, en els últims anys, les mobilitzacions i campanyes de la societat basca, les decisions, la planificació i l'elogi de les institucions no han faltat i les seves conseqüències no són òbvies, moltes vegades tenen un tint d'hipocresia i de blanqueig. A més, amb freqüència, els bascos, per desgast, per vergonya, per qui sap, deixem que això ocorri. Davant la negació i el menyspreu constants, a força de viure les penúries, les nostres torxes s'afebleixen, els nostres focs s'escalfen, ens poden aparèixer autocensures i autovergonyes.

Sigui HELEP o no, el sentinella haurà d'estar sempre despert. Com fins ara, ja que l'estructura no suposarà reconeixement lingüístic, ja que la vasquidad no és el centre de l'estructura, més enllà d'ella, ja que pot ser un obstacle perquè es converteixi en un obstacle. Sobretot, perquè el futur del basc no ha de deixar-se mai sobre una estructura administrativa francesa, en les esperances. El futur de la llengua està en mans del poble i de cadascun dels parlants. Els defensors del basc hauran de continuar sempre atents i crítics, treballant com a sentinella, animant, interpel·lant i mobilitzant a la societat, així com activant la comunitat euskaldun. Al contrari que mai, és necessari el compromís personal, la influència en l'entorn i el punt d'activisme.