Urtxintxa ha complert 30 anys i hem preguntat als nostres contertulians si les coses han canviat molt en tres dècades. En una època, ens han contat que el temps lliure es dedicava a la reproducció de l'àmbit de l'educació formal, que el paper de la persona educadora era el de la cuidadora, i que amb els anys s'ha treballat molt en objectius i valors. En els últims temps, per exemple, la participació és l'àmbit que més ha influït: ha revolucionat la manera d'actuar, es tracta d'un oci que sorgeix de la participació de tots i totes juntament amb nens i joves, i les educadores s'estan formant per a saber respondre a això. “Abans programàvem la sessió, triàvem els jocs en funció dels valors que volíem treballar; ara tenim que desprogramar, tots els que participem organitzem la sessió de manera conjunta i el nostre paper ha canviat”. Eñaut Aiartzaguena Bravo, Iraide Baskaran Uranga, Ainhoa Muerza Molina i Julene Onaindia García ens han explicat que cada dia els educadors també estan aprenent.

Tècniques per a treballar el feminisme, la diversitat, el basc…

El feminisme o la coeducació, la interculturalitat, el basc i la diversitat funcional són els principals valors que treballen en Urtxintxa. La clau està en la formació contínua en aquestes matèries i en l'aplicació de l'après en la intervenció, anar provant i buscar aliances entre els educadors que consideren important treballar en equip. “Adaptem els jocs per a treballar valors –diu Ainhoa Muerza–, perquè el mateix joc pot ser molt sexista o no sexista segons la forma en la qual ho plantegem. El fonamental és tenir-ho en compte i fer-li un volt al joc”. És a dir, buscar tragamonedas per a treballar diferents valors a través de jocs. Per exemple, en el joc de les Banderes cada equip ha de defensar la seva bandera i robar la dels altres competint l'un contra l'altre; un dia van decidir unificar a tots els components, a poc a poc aliant-se amb la resta de grups, i en un moment tots es van convertir en aliats, tots van guanyar el joc.

El basc és un dels temes més complicats segons Eñaut Aiartzaguena: “Abans ens sortia l'ordre, ‘feu en basca’, i sovint produíem un efecte contrari; hem vist que és més efectiu, per exemple, que els nens i joves entrin en la conversa en castellà i es mantinguin en basc, perquè ells es ‘contagiïn’”.

En relació a la coeducació, van realitzar una dinàmica per a trencar estereotips i treballar les emocions en les colònies: Els joves de 10 a 13 anys es van asseure en el sòl, amb els ulls tancats i animats per la música tranquil·la, i els educadors els van dir a cau d'orella coses boniques, els van fer alguna carícia… sense que ningú se sentís incòmode. “Els nois van estar més poc inclinats al principi, però aquesta va ser la nostra sorpresa, l'endemà els propis xavals ens van proposar fer el mateix”.

Aiartzaguren ha afegit que la nuesa és un tema espinós: “En les colònies, per exemple, el moment de canviar el vestit de bany a la platja és una oportunitat per a fer-lo, però fem un missatge en contra si demanem als nens que es mudin i els educadors es van per torn al vestuari. A les dutxes també afloren complexos a determinades edats i cal gestionar aquesta situació. Després d'uns jocs d'aigua vaig decidir canviar fora amb els nens i al primer moment es van sorprendre, després el van prendre amb naturalitat i ja està”. En definitiva, Iraide Baskaran ha afegit que és contradictori que cadascun faci una cosa que els demani a ells, perquè els educadors han de donar exemple: “És veritat que arribar als campaments i pensar que de sobte tots es dutxaran alhora o canviaran sense tovallola pot ser una violació de la situació, per això és una cosa que cal treballar abans, des de la infància i des de molts punts de vista”.

Un model i alhora un model més, és la balança que cal equilibrar bé. Les educadores tenen clar que són una més en el grup, però sense oblidar que volen educar als nens i nenes en uns valors i uns objectius, i que per a això també han de veure'ls com a model. Ens han posat un exemple: si en la pala només estan els nois, la dona educadora és la de començar a jugar amb ells, a veure si s'animen més noies.

Posant paraules a preocupacions i sentiments

Els moments de conversa i debat també són una bona oportunitat per a tractar molts temes. Muerza ens conta que en el Gazteleku hi ha xerrades i reflexions gairebé tots els dies. En funció de l'edat, les vivències i les preocupacions, ells són els que plantegen els temes. “Fa poc van començar a preguntar sobre la transsexualitat i aprofitem per a parlar d'això”. Qualsevol excusa és bona, ha afegit Aiartzaguren: “Si en una excursió em pregunten si tinc núvia, contesto que tinc nuvi per a posar aquestes coses sobre la taula de la manera més natural possible”. Julene Onaindia ha recordat que les assemblees també són una oportunitat per a parlar del que els interessa i els preocupa: “La nostra experiència és que a poc a poc els nens i joves es van obrint. En els camps de treball ens va succeir que al principi els educadors dèiem assemblees, i a poc a poc van ser ells mateixos els que van començar a assumir aquesta responsabilitat. En una excursió, un nen es va sentir malament per l'actitud homòfoba de molts i va cridar a una assemblea extraordinària per a expressar els seus sentiments. Crear un clima de confiança és fonamental per a poder fer-lo”. Fins i tot a qui no es veu prou empoderat per a això, li ofereixen eines i espais diferents, com parlar amb un amic o educador concret.

Més enllà de les etiquetes, cal saber veure les capacitats

A vegades és cansat, a vegades és dur el treball de l'educador. Un recorda el plor i el plor dels fills que volen estar amb els seus pares però que han anat de vacances i l'han manat als campaments d'estiu, l'altre recorda el maltractament dels seus familiars, als adolescents que els van acollir… Però sobretot, és un treball que els satisfà, que els permet compartir profundes confidències i moments agredolços en la criança de nens i joves. També és possible aprendre dels altres. “Un dels nens va pujar a les roques per a saltar al riu –ens compta Onaindia– i va ser seguit per un altre amb diversitat funcional, amb síndrome de down. La meva primera reacció va ser fer-li baixar, però l'educador del costat em va dir, per què no li hem dit res a l'anterior i li ho direm? És un nen fort i autònom, és capaç. Era un barret, va fer un salt molt bonic. El salt de la teoria a la pràctica no és fàcil, tenim límits, responsabilitats… Darrere de les persones veiem etiquetes, i més enllà de les etiquetes, hem de saber veure les capacitats”. Ha subratllat que no hi ha educadors ideals, cadascun té molts adjectius i característiques, “i en el conjunt això és el que dona força a l'equip, som complementaris”.

L'educació no formal, diuen, no està ben valorada, alguns pares la utilitzen encara com a aparcament per a nens i nenes. “Hem tingut de tot –diu Aiartzaguena–, hem vist a molts pares i mares, centres educatius i agents de la comunitat molt implicats en alguns projectes, i a vegades sense gens d'interès. Volem pensar que la nostra aportació, encara que sigui en un percentatge petit, arriba a la família i a la comunitat”.