Com ha estat la teva recerca en els moviments populars?

He estudiat els moviments pagesos, indígenes i urbans, convivint amb ells durant un temps. Quan m'acosto a un determinat moviment, la meva tècnica és portar-me amb el cap el més neta possible, sense prejudicis, i viure, submergir-me en el dia a dia.

Prefereixes dir moviments antisistèmics.

O “societats en moviment”, perquè vull sortir de la clàssica dicotomia de moviments socials o sindicals. El concepte de moviment social va sorgir als Estats Units i Europa, en les dècades dels 60 i 70, amb un gran paper en la definició dels moviments: a favor dels drets civils, a favor de les dones, contra la guerra… Es reclama a l'Estat o al patró i es mobilitzen per a aconseguir-los. A Amèrica Llatina, a més, tenen una visió pròpia, construeixen el seu món. Així, per exemple, els MST han adquirit terres al Brasil, llevant 25 milions d'hectàrees a grans propietaris, en les quals han organitzat espais col·lectius; han creat cooperatives de producció i han construït 1.500 escoles.

Un altre tipus de relacions.

Sí, i han creat pedagogia a les escoles. No té sentit ensenyar la meva mama m'acarona o parlar de rentadores. Aprenen treballant i jugant, no amb la pedagogia de la lectura i l'escriptura clàssica. Aquí estan les característiques africanes, la importància del territori i dels avantpassats…

El treball comunal té una gran importància.

El treball col·lectiu té un paper fonamental en aquest món, aquí en l'auzolan i a Llatinoamèrica es coneix com el minga o el tequio. És una de les forces de les lluites socials i dona identitat.

També influeix el pensament indígena.

L'aportació dels pobles originaris és la Identitat, treballen la idea de viure bé, en harmonia amb l'entorn. Es pot dir que són activistes radicals pel medi ambient i molt espirituals: donen importància a les celebracions col·lectives. Les reunions són convocades per un crit de Chiapas, com es feia antigament al País Basc.

Com ha canviat la visió de l'esquerra l'indgenismo?

Els moviments indígenes, especialment l'EZLN, han ajudat l'esquerra a entendre que hi ha models de desenvolupament que no són presents en el desenvolupament capitalista. El socialisme real va ser un seguidor del capitalisme. La nostra crisi civilizatoria és la d'un model basat en la producció material i el moviment indígena ens ha ajudat a entendre que l'actual crisi civilizatoria no és la fi del món, sinó la fi d'un món.

Entre els moviments populars i els governs d'esquerra?

Quan hi ha governs d'esquerres, la lluita social sol baixar, però hi ha hagut de tot: bones relacions, dolentes i intents de derrotar. El govern de Corretja, per exemple, ha tingut una relació molt accidentada amb els indígenes.

Als governs d'esquerra se'ls nota una actitud de defensa.

Molt evident: A l'Argentina han perdut el govern, a l'Equador la Corretja ha decidit no presentar-se a les eleccions de l'any que ve, Maduro pot ser suspès per referèndum i a Bolívia Morals acaba de perdre el referèndum. No han estat capaços de trobar en el seu si nous líders de substitució. Això, unit al desgast, ha permès a la dreta reprendre el poder. Des de 2013 estic anunciant el final del cicle progressista. Els moviments populars han denunciat les greus mancances que han patit els afectats per les inundacions. Han fet possible la baixada de la pobresa, però no la desigualtat, no han estat capaces de fer front a aquest poderós 1% dels més rics.

Què està passant al Brasil?

Hi ha una ofensiva dels Estats Units i el capitalisme contra els governs d'esquerra, però enfront d'això hi ha una paràlisi política d'aquests governs. El Govern Basc tancarà l'any amb una caiguda del PIB del 4%. La dreta, que fins ara era companya del PT, s'ha enfortit i ha donat l'esquena a Lula, que ha guanyat els carrers per culpa de la corrupció. El més probable és que es produeixi la destitució de Dilma Rousseff.

A Veneçuela també ha denunciat la mala gestió.

Quan el petroli es trobava a 130 dòlars, hi havia molts diners a Veneçuela, que s'havia destinat a la corrupció o a polítiques ineficaces. Ara, amb la cuba a 30 dòlars, tenen un forat en la caixa. Amb l'arribada de Chávez, el 90% de les exportacions veneçolanes eren de cru de petroli. Actualment és del 95%: Han tingut 17 anys i no han estat capaços de diversificar la producció. S'importen ous durs..., això és un disbarat. En algunes empreses que s'han nacionalitzat, la producció s'ha reduït a la meitat i el nombre de treballadors s'ha duplicat. Aquesta mala gestió és responsabilitat dels governs progressistes, no dels altres.

En quin sentit cal refundar el pensament crític?

Encara hi ha hagut una mentalitat eurocèntrica: marxisme, anarquisme, Foucault i altres. Està molt bé, però hi ha exemples d'alliberament a Amèrica Llatina: Túpac Amaru, Tupac Katari, la revolució d'Haití… Més que l'Estat Nacional, cal reinventar el poder que té com a eix la comunitat i la regió, fora de la lògica de l'Estat.