A més dels cinèfils, el projecte donostiarra acull a altres agents relacionats amb els drets humans (associacions, experts, víctimes, etc.). És un senyal que a l'audiència li agrada veure's representat en la pantalla gran. Amb aquesta realitat, és la primera vegada que enguany se celebra l'Human Rights Film Network Fòrum Europeu. En el Museu Sant Telmo, en un acte que va durar dos dies, cineastes i activistes europeus van parlar sobre la migració i l'impacte del cinema sobre els drets humans. En altres paraules, van intentar respondre a la pregunta de si el cinema té o no capacitat per a canviar el món. Però és això el que ha de fer el cinema?

El Fòrum europeu, lloc de debat

Xuban Intxausti és el director del projecte Europa Transit, que s'emmarca en Donostia2016, i que té com a fonament l'elaboració d'un documental en deu ciutats europees que han estat testimoni de la guerra o el conflicte. Segons les seves experiències, en el moment en què s'instal·li la cambra en aquestes situacions “s'altera automàticament el caràcter natural de la realitat”. Bàsicament, la por a les conseqüències del que comptarà la víctima que ha sofert vulneracions de drets humans, per la qual cosa mai parlarà de manera clara davant la cambra. Partint d'aquesta premissa, el cineasta ha de fer un treball documental per a comprendre per endavant la situació que gravarà. “En ser estranger, és difícil rebre la veu d'aquestes persones”, diu Intxausti.

Es creu que el cinema de drets humans pretén mostrar i denunciar la situació d'aquesta mena de víctimes en qualsevol altre lloc del món. Que vol posar davant els nostres ulls una realitat que els mitjans de comunicació no compten. Però les pel·lícules també tenen altres usos. Intxausti considera que la labor del cineasta és trobar nous conceptes i transmetre'ls: “No sols a l'espectador, sinó també al cinema de drets humans pot aportar alguna cosa a la víctima”. Marc Serra és un dels directors del documental Tarajal: desmuntant la impunitat en la davantera sud (2015) i creu que aquest tipus de treballs intenten respondre a aquesta pregunta: què passa? “El cinema de drets humans serveix, almenys, perquè els casos en els quals es produeixen violacions quedin documentats, perquè es diuen moltes mentides”. Posteriorment, ha de fomentar la reflexió en l'espectador sobre aquestes situacions.

Altres membres del Fòrum Europeu creuen que no cal anar molt lluny per a trobar casos de violació de drets humans. “Hi ha costum de posar el focus fora, però el racisme està a casa”, ha subratllat Rosabel Argote, membre de la Comissió d'Ajuda al Refugiat CEAR Euskadi. És més, ha reconegut la poca força que tenen els informes institucionals com el que representa avui dia, per la qual cosa Argote concedeix importància a la capacitat del cinema per a influir en l'aspecte emocional de la gent. Per a agitar les consciències.

Iñigo Mijangos és membre del grup Salvament Maritimo Humanitari SMH, una organització sense ànim de lucre que treballa com a socorrista i salvament marítim a Euskadi. El seu treball consisteix a ajudar els refugiats que estan sent empesos a creuar la mar. Mijangos és bomber d'ofici. En les seves experiències de salvament, ha constatat que l'actitud contra els refugiats està molt estesa entre la gent corrent. “En un principi, pot semblar bonic atendre les víctimes, i molts pensen que pot servir per a promocionar l'economia de la zona (hotels, restaurants...). Però el problema ve amb el temps”. Per això diu que treballar la consciència de la ciutadania és un exercici imprescindible.

Tots els agents coincideixen en aquest aspecte, però subratllen que el veritable problema és l'actual política neoliberal. És precisament aquest tipus de comandament el que ha propiciat la contínua violació dels drets humans actuals. El representant de Lampedusa In Festival, Giacomo Sferlazzo Lampedusa, assegura que “per imperatiu dels objectius polítics i del mercat global”, el propi passaport va crear per primera vegada la figura de l'immigrant regular. “El passaport és la base de les nostres diferències”. Fins a 1990 no es va dur a terme una llei de drets humans i l'estatut dels immigrants es va constituir oficialment juntament amb la Unió Europea. Segons Sferlazzo, Europa no és més que el territori d'un mercat que reivindica els drets humans. “A través de la institucionalització hem finançat les situacions de conflicte i d'excepció que viuen actualment les persones refugiades. Amb la militarització, hem reduït al mínim el seu estat de benestar”.

“L'audiència arriba als festivals de cinema de drets humans buscant respostes”. És el que opina Tadeusz Straczek, responsable del festival txec de cinema Watch Docs, que s'estrenarà al setembre. Aquest tipus de cinema té, per tant, la funció de “contra-informació”. És més, en la seva opinió, “el cinema pot substituir a un servei públic”. Straczek creu que quan l'espectador coneix una realitat que està fora dels mitjans tradicionals, adquireix la capacitat de donar arguments més contundents. Els festivals, per part seva, ofereixen un espai específic als drets humans i un altre dels resultats és la construcció de xarxes entre actors a nivell mundial.

Gatlif, del romanticisme al realisme

El de Donostia-Sant Sebastià premia des de 2007 a algú del món del cinema pel seu treball a favor dels drets humans. El guanyador d'enguany ha estat l'actor, guionista, músic i director Tony Gatlif (Algèria, 1948), per la seva trajectòria compromesa i el seu treball en la visibilització de la realitat gitana i la seva humanitat. No obstant això, quan se li pregunta per l'impacte del seu cinema, el té clar: “L'objectiu del cinema no és canviar el món, és responsabilitat dels agents polítics”. Reconeix que la lluita de molts anys a través del cinema ha estat una activitat política per a ell, però ja no té res a veure amb el romanticisme de la seva joventut. “No soc ximple”, diu.

Ha denunciat el model europeu Gatlifek.Bere que “aquest món està molt inactiu. Ho sento absolutament immòbil”. A França, per exemple, la política està a la deriva i hi ha poca gent que s'ha unit per a reivindicar els drets humans. Per això, a pesar que la crua situació actual l'afecta personalment, creu que el cinema només ofereix un espai per al debat, no és més que un instrument per a transmetre els seus pensaments i reflexions.

Siguin capaços o no de canviar el món del cinema, el Festival de Cinema i Drets Humans de Sant Sebastià ha fet un pas més enllà enguany: Els agents participants en el Fòrum Europeu han publicat un reconeixement conjunt en el qual denuncien i demanen la suspensió de la política migratòria dels estats europeus. Els signants volen recordar que és obligació de tots els estats de la Unió Europea garantir els drets humans de tota la ciutadania, independentment de la seva nacionalitat o procedència.