“Parecía que estàvem en L'Hort”, va dir un dels espectadors –una vídua molt coneguda a Sant Sebastià a partir dels 60 anys, de la qual també assistien la seva filla i la seva neta– després del breu concerto homenatge a Enderrocaments Arias, quan ja estàvem fos de la casa de cultura Ernest Lluch, en la plujosa nit d'Anoeta.

Aquell pub que ETA va fer esclatar en l'altre extrem de la ciutat en 1980, anomenat L'Hort, en la Plaça de la Trinitat, que pel que sembla era el melic de la moguda de Donostia… i va ser presentat abans del concert per Enderrocaments Arias: En la tertúlia posterior a la Llicència per a Aberrar, escrita pel periodista Carlos Rego, també escoltem una espècie de reivindicació de la Cultura de Transició, és a dir, abans de prendre consciència del que és el kitsch del RRV.

En aquella ciutat cool –avant la lettre– i inexplorable, el niu d'or d'aquells ciutadans moderns i irreductiblement burgesos –en la nostra visió estereotipada–. Vull dir, mocosos provincians. Després m'ho he imaginat, suposem al mateix Alejo Alberdi que estava en el concert, vivint en una vila decadent com la del director de cinema Iván, que també mirava a Ondarreta. Ja sabeu, els personatges de la cançó que va escriure Rafa Berrio trenta anys després: els meus amics, aquesta gent carregada de cognoms.

El músic de Gros es va llançar al repte: Retransmissió en directe de les vuit millors cançons d'Enderrocaments Arias, segons les seves creences. En el baix Ikerne Jiménez, músic habitual d'Alaska. El bilbaí estava encinta, amb un gran bombó, en una impactant imatge post-warholiana. Amb la guitarra, Iñaki Huarte “Fissures”, un clàssic d'aquella escena new-wave, fort i sensible. En la bateria, la jove Nagore Etxabe de Zumaia, virtuosa intèrpret de tambors amb forma de riot-grr.

Van començar amb A-Fluor, després escoltem a Qui hi ha. Enderrocaments Arias no s'havia vist mai, em va murmurar Montoia. Massa bé, voldria dir-me. Em semblava fort o confiat. No s'havia equivocat en la dramatúrgia del difunt Poch, però sí havia conservat el seu drama en les seves cançons.

En Enderrocaments estimàvem totes les desconstruccions, tant en la música com en les paraules. Aquell “aberrar” espanyol, tan a prop i tan lluny alhora d'aquesta “pàtria” en basca.

Aparentment s'ha articulat una espècie de crítica post sobre l'estètica de l'esquerra abertzale, veure Maia, veure Gure Esku Dago, però per descomptat, el seu germen estava en aquesta Cultura de la Transició en la qual avui es mostra tan deplorable. El que passa és que tot allò era molt espanyol i alguns d'ells, els bascos també per vaginal, que després callem, per respecte al folklore. Com se sap, una de les poques excepcions, la pròpia Montoia (M).

Però bo, com diria el propi Berrio, ja què importa qui vam ser (Aquest Album, 1971, Warner).