Acabo d'estar a Càceres, en una jornada per la visibilitat de les lesbianes. Quan els participants es van presentar, molts ho van fer de la manera següent: “Soc Teresa i la meva dona és Pura”. És a dir, expressaven el seu orgull d'estar casats amb la dona que tenien al seu costat. Deien “dona” i no “parella”. Em va semblar una disposició estranya. Les lesbianes que m'envolten no són amants del matrimoni, i (amb l'excusa de la raó pràctica) les que s'han casat no l'estenen als quatre vents.

En el moviment LGTB es distingeixen dues tendències. D'una banda, aquells que busquen la integració i la normalització; entre ells, prioritzen el dret al matrimoni com a símbol simbòlic de la igualtat. L'altre corrent rebutja el reconeixement de la societat heterosexual i les seves normes, inclòs el model de família tradicional. Queer (rar) s'utilitzava com a insult als Estats Units, i el valent activisme de gais, lesbianes i transsexuals, que van adoptar com a estratègia de resistència, van crear el moviment Queer. En el nostre cas utilitzem el transmarikabollo per a expressar que no volem ser “normals” i “respectables”.

Jo em moc entre les lesbianes feministes de Bilbao, mirant a aquest corrent queer, i m'he menyspreat de la institucionalització del moviment LGTB. A la federació que agrupa les associacions LGTB espanyoles FELGTB la criden flagelate, burlant-se del to conservador que li atribuïm. Sempre recordo les paraules del president del Regne Unit, David Cameron: “M'inclino per casar a Gai, precisament perquè soc conservadora”. És a dir, millor des d'un punt de vista conservador si els homosexuals es casen i porten una vida promesa per Déu. Això no és pecat, però sí que és raspar amb desconeguts en un bosc o en una sauna. En conseqüència, el discurs oficial entre les lesbianes ciutadanes que ens trobem en el Casc Vell de Bilbao és criticar la “heterosexualización” que suposa el matrimoni homosexual.

Alejandra i Rosa es van casar per llei d'estrangeria; Alejandra és de Colòmbia. També és transsexual. Un regidor del pp els va casar murmurant. Segons el passaport, Alejandra era un home, però tots dos es van casar en vestit i entre rams de flors de color arc de Sant Martí.

Sole no creia en les bodas, però participava en el FELGTB perquè volia acabar amb l'aïllament de les lesbianes rurals d'Extremadura. Quan el pp va votar en contra de la llei de matrimoni, la federació va dir als seus socis que necessitaven un gran nombre de matrimonis per a defensar millor la llei. Després es va dirigir a la seva núvia amb un ram de flors.

En aquestes jornades van parlar amb orgull de les seves esposes, moltes d'elles de pobles petits, i saben el que és viure el lesbianisme en secret. Per a ells és lícit l'amor entre persones del mateix gènere que la llei del matrimoni ha estès entre la gent. Quan la dona que viu la solitud de la lesbiana rural es casa, s'enfronta a la societat que l'ha rebutjat: manifesta el seu dret a existir.

És necessari recordar que el dret al matrimoni no ha garantit la llibertat sexual, que la LGTBfobia continua viva, i que aquesta via de “integració” ens descarta als qui no volem ser normals. Però bo, després de conèixer a aquestes dones, crec que és convenient deixar de costat les dicotomies simplistes dels radicals/institucionals o conservadors/abrasius i reconèixer les petites històries i revolucions dels individus.