Una lectura et porta a una altra lectura, i aquesta lectura et porta a la tercera, i aquesta tercera, etc. En aquesta cadena he arribat jo mateix, a la col·lecció de narracions Mundu txikia, d'Alberto Barandiaran, que m'esperava des de fa molt temps en el Bidenabarkoa. Fa poc vaig llegir Akaso, de Juan Garzia Garmendia –més concretament, el conte Bele jolaseta, en el qual, per qüestions de sexe, es pren una petita venjança contra els frares de l'escola–, vaig llegir la labor periodística de Barandiaran: Irungo La Salle, dècada de 1970, abusos contra l'alumnat. Però l'article de Berria tenia el revers, un equivalent de ficció, Martxel, l'únic passatge de Barandiaran en la ficció.

Des del principi és golpeable: “Jo, l'experiència amb Adriana –i després em va sortir–: i amb Sebastián (...) amb un dels responsables del Seminari”. I el bé que reflecteix, no sols l'experiència terrible, sinó, com diria aquell altre, la paràlisi comunicativa dels bascos. Però no és l'únic. Agafa Ekaitz, el nen que rebutja el basc, perquè la llengua afectiva és el castellà, tan real. Presa a Elvira per a veure el que són presents les guerres del passat en el present, la qual cosa de sobte ens porta a la memòria a la família Sagardia Goñi, que en 1936 van llançar a la seva dona i als seus sis fills per una cova. O Kotte, amb motiu del 25 aniversari de la legalització de la ikurriña, que parla de la revolució que no va arribar –“ha triat la comoditat: ha triat la seva derrota, no ha canviat el món, ja està”–, que posa en qüestió els camins pels quals van caminar –“Encara està dins. No havia acceptat la reducció de les penes. Ell, llavors sí”–. I ben pensat ara, no poques de les narracions seran les llegides en els periòdics. Però els del llibre no són gens periodístics: les vivències, els desitjos, les diferències d'una nena immigrant; un net incapaç d'entendre el que li cantava la seva vella àvia; les preocupacions d'un pare en l'absència d'una mare. Totes, històries suposadament petites. Però bé diu el protagonista del conte Kotte, la casualitat de la vida, el periodista: “Podia fer una gran foto amb una foto petita”. També en aquest cas, a través de moltes petites fotografies, se'ns mostrarà un món més ampli que no estaria massa lluny del que anomenem el nostre món.

Una lectura et porta a una altra lectura, i aquesta lectura et porta a una altra, i al final totes les lectures són úniques i la mateixa. Que pot arribar a constituir aquest petit món nostre.