Si calles no hi ha problema. Quan decideixes dir entres en la zona lliscant, on pots indicar alguna cosa que a un altre no li agradi. I si parlar en lloc de ser un compte privat és pública, els problemes potencials augmenten tant com el nombre de destinataris del missatge. Els periodistes hem de lluitar tots els dies contra “millor si no publiques” i “no faré declaracions” i mentiríem si no admetéssim que a vegades perdem la batalla.

Quan això ocorre, l'ofici sofreix una mutació, ja no és un periodisme, ens endinsem en l'àmbit de les relacions públiques: els periodistes poden convertir-se en mers instruments de transmissió d'algú amb força per a influir en els mitjans de comunicació. Estan callats perquè, encara que parlen, no tenen la possibilitat de fer res que “no toca”.

Una de les majors dificultats d'aquest treball és la lluita contra les relacions de poder, els sistemes de valors i les inèrcies dominants. Quan comencem a fer preguntes que ens posin en qüestió, oferim el millor servei a la societat.

El Govern espanyol va aprovar en 2015 una llei que dificultava enormement el que ja d'una altra manera era difícil de fer. La “Llei mordassa” que desvirtua el concepte de seguretat ciutadana està pensada perquè els periodistes s'apliquin una lògica preventiva: abans de dir res, tractar de les conseqüències. Els experts en Dret han insistit que no deixen clar als ciutadans per què poden castigar i per què no, la qual cosa permet a les forces policials aplicar la seva pròpia llei, segons han indicat.

“Per si de cas” diu el sentit comú de la Llei Mordassa

Per exemple, en l'article 52 s'especifica que la declaració de l'agent que ha presenciat un succés és suficient per a multar. Multes per als convocants i promotors de manifestacions no autoritzades. Però, està promocionant la manifestació el periodista que publica una foto en les xarxes socials per a comunicar-la? No ho sabem. “Per si de cas no ho facis”, diu el nou sentit comú que la llei vol imposar. “Guarda aquesta cambra”, “apaga el telèfon”, “circulin, aquí no passa res”. En l'article 36 es qualifica com a infracció molt greu “alteració de la seguretat ciutadana”: què significa això? Suspendre el ple d'un parlament, protestar al carrer, tallar el trànsit? No s'especifica. I no es concreta què és la “falta de respecte” a la policia: un gest lleig? Gravar en vídeo? On es posa el límit? Qui ho posa?

Algunes d'aquestes preguntes han estat respostes en ARGIA la setmana passada: L'actuació del periodista Axier López el passat 3 de març ha estat declarada com a delicte per la Delegació del Govern a Guipúscoa. El motiu de la detenció va ser que la policia va actuar a plena llum del dia al carrer per difondre la foto via Twitter. És un tipus de treball que hem fet moltes vegades i malgrat les dificultats, continuarem fent-ho, ja que la comunicació d'aquesta mena de successos forma part de la nostra activitat normal. No creiem que, com se suggereix en la sanció rebuda, hàgim de “demanar permís” a ningú per a fer el nostre treball. Diem que la Llei mordassa és injusta, que el problema és la llei i no el periodisme, i per això hem decidit no pagar la multa i recórrer la sanció.

El nostre periodisme no demana permís

Aquest projecte va néixer sense demanar permís a ningú, ha conegut les prohibicions i la censura, la detenció i tortura dels nostres companys. I la nostra trajectòria ens ha ensenyat que la millor resposta que podem donar és posar la gravadora en marxa, enfocar amb la càmera, encendre les llums. Que ho sàpiguen. El nostre compromís és per a aquells que segueixen la LLUM. Ells són els principals perjudicats per l'ordre que estableix la Llei mordassa. De dues maneres: d'una banda, no sols és un atac a ARGIA, sinó que entenem que sent un mitjà que sobreviu gràcies a una comunitat, aquesta multa i les persones que puguin venir volen llevar-nos els diners que ens demanen a totes les persones que fan costat a ARGIA. D'altra banda, si deixéssim de fer el nostre treball tal com ho hem fet fins ara, es vulneraria el seu dret a la informació.

Fa l'efecte que en el primer cas en el qual s'ha aplicat la Llei mordassa contra un periodista, el professional que ha estat multat és del País Basc. També en l'àmbit de la comunicació, el lloc en el qual vivim ha conegut el que no pot succeir en una democràcia. Dos periòdics tancats, el diari egin i el diari Euskaldunon Egunkaria; i la revista egin Irratia; i la revista Ardi Beltza; així com les pàgines web Gaztesarea Apurtu.org i Atea Ireki, entre altres. La Llei Mordassa és una altra marca que sembla més petita que les esmentades, però que condicionarà molt al llarg de la seva vigència algunes maneres de fer periodisme que els poders de l'Estat espanyol a penes accepten. Què hauria de pensar que el primer a ser condemnat fos un mitjà de comunicació que es publica en basc. Estava redactat en un únic idioma i, evidentment, no és aquest el que utilitzem per a informar. Es castiga en castellà el projecte que està en basc, en aquesta llengua que no és la que utilitzem tots els dies, en el llenguatge administratiu del Govern que ha de llegir dues vegades perquè els bascos que no saben basc puguin entendre-ho. Aquesta mesura, que intenta condicionar la línia editorial d'aquest mitjà de comunicació, exigeix una reflexió: és coneguda la nostra implicació amb la gent que avança treballant, amb les persones que volen treballar però no poden, amb la nostra llengua, amb el feminisme, amb els moviments socials, amb el medi ambient, amb la cultura, amb la sobirania alimentària, amb la representació d'aquest país en la seva integritat territorial. També és conegut que som una empresa d'economia social transformadora: cada matí venim a un centre de treball on els treballadors tenen la paraula i la decisió, promovem un model econòmic que posi la vida en el centre mentre ens informem.

Ens haurien castigat si no fóssim tot això?

Amb el suport de les institucions es pot derogar la Llei mordassa

Afortunadament, el primer cop de la Llei Mordassa ha rebut una resposta que ha commocionat l'equip de treball d'aquest mitjà de comunicació per part de molts bascos. Per la quantitat, no podem respondre a tots els missatges de suport que hem rebut en l'última setmana, però a través d'aquestes línies volem agrair a tots. Tant els d'aquí com els que han arribat de l'estranger: sense ells la notícia no arribaria a l'Associated Press, que li ha donat un ressò a nivell mundial, l'endemà passat de la seva publicació. Posteriorment, s'ha pogut llegir en grans mitjans internacionals, com el The New York Times o el The Guardian.

No voldríem deixar d'esmentar, no obstant això, que malgrat la importància d'aquest gran ressò, la implicació de les institucions dels territoris bascos en els quals està vigent la Llei Mordassa també és imprescindible. Els principals partits polítics d'Hego Euskal Herria han votat en contra de la Llei mordassa, i encara que això és un pas important per a garantir la llibertat d'expressió, no és suficient. Davant les aplicacions concretes de la llei, les institucions han de reaccionar, si no, la sensació d'indefensió augmenta entre els periodistes. És necessari adoptar una actitud activa davant aquesta injustícia, perquè el que està en joc és el dret a la informació, un dels pilars de la democràcia.

En les institucions del País Basc existeix consens suficient per a aplicar la filosofia de la Passada Foral: A Madrid cal posar les condicions perquè no es compleixi la llei fins que es retiri, perquè, al cap i a la fi, les mesures contra la llibertat d'informació dels mitjans de comunicació bascos també són contràries a l'autogovern. I les nostres institucions no poden estar subjectes als capritxos d'un representant que la Moncloa ha posat aquí.

Ens juguem molt des de l'entrada en vigor d'aquesta llei que retalla les llibertats dels ciutadans. Axier López i altres periodistes ho van veure clar l'any passat quan van posar en marxa la iniciativa Periodisme no és delicte. S'estan complint les previsions que es van fer i s'ha convertit en el primer objectiu de la mordassa en un professional que ha destacat en la denúncia de la llei injusta. Està en mans de tots i totes que sigui l'última: per sobre d'interessos particulars, moments polítics concrets i partidismes, és imprescindible defensar el dret que pertany a tota la ciutadania. L'alternativa és el silenci. I si callem, perdem tot.