Goran Bregovic va participar el mes de setembre passat en el Festival de Folk de Getxo (Bizkaia). Per fortuna, alguns amics meus també, i jo sabia a què anava en aquest moment.

Bregovic és un dels principals exponents de la música balcànica, nascuda en 1950 a Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina, Iugoslàvia de l'època). Porta dècades component bandes sonores per a pel·lícules i publicant discos, i en l'actualitat, al costat de Fanfare Ciocarlie, s'ha convertit en ambaixador d'aquest tipus de música. Bregovic també ha sabut combinar els elements de la seva música original tradicional (instruments de metall de vent, escales cinégaras, mode propi de cantar) amb sons electrònics i moderns, i fins i tot amb l'anglès, atraient a un públic més ampli. De totes maneres, cal reconèixer que la força que té aquesta música en si mateixa fa que sigui un boig i jugar amb aquest avantatge és un luxe per a ells.

No va començar malament l'actuació: van sortir dels públics i van començar a xerrar, a jugar entre ells, dues trompetes i dos barítons, un instrument semblant al bombardí, de la família de la trompa, molt habitual en el centre i est d'Europa. A continuació, el saxofonista va començar l'escena i, entre tots, van donar principi a la primera peça. Mentrestant, es van representar les cantants, vestides amb vestits típics de dues dones búlgares, un home que exercia la veu principal i la percussió i, finalment, Bregovic amb vestit blanc. Acabada la peça, van començar a cantar amb una de les cançons més conegudes: Gas Gas De sobte, un helicón que no es veia en cap lloc, el baix de la família dels metalls de vent com la tuba, va començar a escoltar amb un volum impressionant, recolzat en una base electrònica. La cantant principal tocava els bombos i els xinesos, fins que començava a cantar, soc i aquests seguien igual en els altaveus. Resumint: la meitat o més del que se sentia venia gravat abans, “enllaunat”. I així van cantar totes les cançons.

Però jo, com deia abans, sabia que trobaria tot això en el concert de Bregovic, així que, en lloc de pensar que havia pagat 30 euros per escoltar un disc, vaig intentar gaudir de tots els factors positius que vaig poder. Els músics que es trobaven en l'escenari, excepte els serbis, les dones búlgares i el bosnià Bregovic, eren molt bons, amb una qualitat i un gust excepcionals. Va sorprendre sobretot la facilitat amb la qual el saxofonista gaudia d'una alta velocitat i d'una alta nota de joc. L'extraordinària afinació que tenien les dones búlgares, que van utilitzar quarts de to, va portar en alguns moments a tot l'auditori a un silenci absolut de tensió, i la manera de cantar de l'home que estava en la veu principal ens va embogir a tots. Bregovic generalment acompanyava a una guitarra, feia segones veus i crits i va donar alguna cançó en la veu principal. La direcció –sobretot l'entrada i la terminació– la va realitzar ell mateix.

En el repertori trobem totes les cançons conegudes: Gas Gas, Ederlezi, Balkaneros, Mesecina… El concert va acabar amb els himnes dels partisans Bella Ciao i Kalashnikov, aconseguint un ambient immillorable.

No vam poder llevar-nos del cap el sentiment del que ens van estafar, però el gaudim, almenys jo. El que li costaria portar almenys a altres dos músics per a tocar –o fingir– l'helicón i la percussió. Bé, a aquest també li han multat amb la Llei Mordassa i ara no té diners per a pagar a més músics.

Ha quedat lluny el Goran Bregovic que portava tota una banda, cor i orquestra de cordes, i que aprofita l'última fase de la seva carrera per a guanyar diners fàcils.