Alegria, tristesa, por, fàstic i còlera. Aquestes són les emocions del gènere humà. Sempre segons la pel·lícula Inside Out.

Una pel·lícula que mostra la capacitat de les grans corporacions d'entreteniment per a incorporar un imaginari concret a la consciència humana. Cal reconèixer que les ciències físiques i experimentals són molt hàbils en la seva labor divulgativa i han aconseguit arribar a un acord amb les indústries de l'oci. Estic convençut que si els mentors de la pel·lícula en qüestió haguessin tingut en compte la forma en què la literatura i l'art han descrit durant segles el complex conjunt emocional de les persones, els afectes serien mecanismes més subtils del que es mostren.

Els afectes s'estan tornant més subtils en mercaderia, això sí, en el context del capitalisme cognitiu.

Inside Out és precisament una mostra d'aquesta evolució, que és present en el món empresarial i en les estructures de treball relacionades amb la comunicació lingüística –universitats, mitjans de comunicació, etc.–. En concret, la pel·lícula redueix les nostres maneres de sentir a un pragmatisme desesperant. Fixa't en el que fa amb tristesa: ho justifica en la mesura en què és “necessari”. Quina classe social és aquesta que ens convida a classificar les emocions que ens creuen com a funcionals o disfuncionals, que ens neguen el dret a sentir-nos o al plaer.

Al mateix temps, s'estan traduint els afectes als estudis socials i culturals, s'està donant un “gir afectiu”.

Sens dubte, però des del punt de vista del pensament crític és important estar atent a aquest gir. En un món en el qual gairebé tot s'ha posat en camí d'explotar, sembla que la intimitat és l'última frontera que queda per superar. I cal no oblidar que els coneixements acadèmics també viuen avui, en gran manera, sota la influència dels mercats i les lògiques econòmiques.

Roland Barthes va dir: “De l'amor no hi ha ciència”.

Crec que Barthes es va avançar a llançar l'amor, quan va dir que per a parlar d'amor és necessari, en certa manera, confondre's amb l'amor, crear un discurs enamorat. Aquí es veu un exercici de transparència i honestedat, uns valors cada vegada més escassos, parlar sense xarxa. I aquesta posició de parlar és també la d'escoltar a l'altra.

Antonio Negri considera l'amor una força subversiva.

L'amor seria una passió activa, perquè impulsa a les persones a fer i compartir. En aquest sentit, l'amor supera la noció d'individu, però també de parella, si entenem a la parella com a simple augment d'individus. Negri defensa la capacitat de l'amor per a crear comunitat.

En Nymphomaniac, Joe s'enfronta a l'amor contra una societat “obsessionada amb l'amor”.

Quan parlem de l'amor, és un afecte que ha de conduir-nos a una felicitat que es considera necessària? Si tenim amor, simplement “amor de parella” –en general heteronormatiu– és fàcil coincidir amb la frase del personatge. No obstant això, diria que el discurs de l'amor és absolutament solitari, ja que es redueix a la lògica comercial de Sant Valentí, dies o similars, o a la maquinaria entorn d'una parella –heterosexual o homosexual– estable.

Després està la virtualització tecnològica de la vida afectiva.

La sociòloga Eva Illouz afirma que l'objectiu és controlar l'última fortalesa del capitalisme avançat fora de la seva competència, la intimitat de les persones. I és bastant pertorbador pensar com el capitalisme converteix el negoci en solitud o desamor de milions de persones potencialment, de tots nosaltres. La insatisfacció de la gent és generada i explotada per les mateixes instàncies de consum.

Marina Garcés ens adverteix del diable del que es diu amor romàntic.

Admetre que l'amor romàntic és a priori un mal amor em sembla un absurd. Els psicòlegs i educadors tenen avui el monopoli de decidir què és l'amor i què no és. Però és indiferent que diguem que el que ha de corregir la nostra actitud amorosa és el càlcul –sense una projecció dissimulada de les relacions d'interès econòmic en les relacions personals–.

“L'amor està per reinventar-se”, va dir Arthur Rimbaud.

Judith Revel és una filòsofa que insisteix que l'experimentació ha de traslladar-se a l'àmbit de la política, no sols a l'estètica. I a partir d'aquesta idea, afegiria que en un món obsessionat amb controlar la nostra manera de sentir i de relacionar-nos, cada dia és més necessari reinventar el lloc que ocupa l'amor en les nostres vides, en lloc de reduir els seus efectes, ampliant el seu abast.