Dos candidats anti-sistemes que lluiten amb els aparells dels seus partits per a ocupar la presidència dels Estats Units, aquest és l'impressionant espectacle que ens ha portat la primavera de 2016. Un esmentant les mesures socialistes per a sortir de la crisi, un altre posant en suspès tots els principis de la democràcia ianqui. Asier Blas acaba d'explicar amb rotunditat que en ARGIA (“el símptoma del canvi social en les primàries dels EUA”) el debat ara no es juga entre Obama i el moviment tea Party, sinó que es tracta d'un debat entre Occupy Wall Street i el populisme de dretes.

L'escriptor israelià Ari Shavit ha escrit en Ha’Aretz que, des que va aparèixer Donald Trump, en la primera línia d'Amèrica del Nord, li pregunten menys a ell, calcigant als palestins d'Israel, sobre els excessos del govern de Benjamín Netanyahu: “Com ha arribat [Trump] aquest clown brillant i perillós, repugnant i vagabund tan prop d'ocupar la Casa Blanca?”. El propi Shavin ha respost, mogut per tres pors.

En primer lloc, la por de perdre la identitat americana, que en el fons senten els habitants blancs i conservadors; com si, a més dels negres, el país se'ls estigués escapant de les mans amb la proliferació de llatins, asiàtics, etc. Després hi ha angoixes econòmiques, derivades de l'afebliment de la famosa classe mitjana estatunidenca. I, finalment, la por a la decadència dels EUA, perquè en finalitzar el segle XX, “el segle dels americans”, totes les notícies parlen de la força creixent de la Xina, les provocacions de Rússia, els ianquis no poden sortir atrapats en els pantans dels conflictes d'Orient Mitjà...

El director del magazine, Michael Hirsh Politico, creu (“Why Trump and Sanders Were Inevitable“) que en els últims 30 anys, com els republicans, els demòcrates han promogut la globalització i el model neoliberal, que la crisi de 2008 no ha fet més que fer germinar als líders fora de l'establishment, sigui Sanders i Trump o altres.

“Durant aquests anys han estat molts els avisos: Manifestacions contra la globalització a la fi dels 90, el paper de Ross Perot i Pat Buchanan entre els republicans, el moviment Occupy Wall Street en 2011... “I, sobretot, ha succeït que els beneficis de la classe mitjana han decaigut, mentre que els rics cada vegada vivien més aïllats; aquí està el veritable àcid social que fa lent el mal”.

Encara que la política neoliberal que avui és la base de la societat no igualitària va ser organitzada pels republicans, posteriorment Bill Clinton i el mateix Obama han promogut el mantra del neoliberalisme, reduir els dèficits públics i retallar els impostos als més rics, pensant que els rics que s'havien convertit en més rics s'arruïnarien els béns com la pluja.

“Trump i Sanders –diu Hirshek- són el yin i el yang de la inquietud dels americans; cadascun mostra a la seva manera la injustícia que molts americans senten”. Però les ràbies americanes no són totes persones amb escassa formació i escassa qualificació que no han buscat un buit en la societat de la informació postindustrial, també han aconseguit molts joves desocupats ben formats que acaben d'obtenir el diploma universitari.

Alguns d'ells li agraden quan crida Trump a tancar les fronteres als immigrants, a aquests presumptes lladres que els lleven llocs de treball als nostres joves. A uns altres els agradaria que Sanders empresonés als taurons de Wall Street i signés tractats més justos amb el món. Segons l'anàlisi d'Hirsh, els indignats s'apropien, com un, d'aquells que creuen que no valen els aspectes habituals per a canviar les coses perquè els ha tocat un tros massa petit.

Afectats per la globalització

L'economista d'Harvard, Dani Rodri, ha dit que el despietat aixafament de la classe mitjana és un càncer que no s'ha tractat durant molt de temps. El fenomen del matrimoni Trump i Sanders ha estat propiciat per la creença simplista que el mercat capitalista s'anava a autoregular perfectament en un encreuament en el qual es troben finalment a la dreta una gran boca de rics constructors i a l'esquerra un cap nu de socialista, antiliberalismes, indignació contra els immigrants i oposició a Wall Street.

Una societat que, segons Thomas Piketty, sembla no tenir classe en les ments de molts, s'ha convertit en aquests anys en una societat encara més desigual que la d'aquella Europa aristocràtica de 1914. En gran manera ha estat la mundialització la que ha enriquit als professionals i patrons del més alt nivell i ha empobrit a la resta en proporció. Perquè mentre el capital es mou a la velocitat del raig en un món globalitzat, la mà d'obra –els treballadors– ha de viatjar amb vaixell, tren o avió.

Els treballadors estrangers més pobres s'enfronten als estatunidencs, però mentrestant les companyies de Wall Street continuen tenint més beneficis que mai. Entre els treballadors, els sous dels alts empleats i els de la resta estan més lluny que mai. I el més maldestre dels amos es retira de la companyia amb una prima d'or.

En opinió de Rodri, "ara no es pot defensar que com a nació tots anem en el mateix pot. Perquè al final hem començat a entendre que els beneficis de la globalització han arribat en la major part a les mans de les persones amb major qualificació i capacitat de mobilitat, que podien intervenir en el capital”.

L'Economic Policy Institute calcula que els sous dels treballadors estatunidencs han quedat congelats des dels anys 70, mentre que els beneficis de l'1% en el costat social han augmentat un 156% i un 0,1% en la punta del cim han augmentat un 362%.

Però l'explosió financera de 2008 va accentuar encara més la bretxa entre els americans, que va provocar la destrucció dels de classe mitjana. La Reserva Federal ha calculat que els ingressos anuals d'aquesta mena de llars qualificables com de classe mitjana van descendir dels 126.400 dòlars en 2007 als 77.300 dòlars en 2010.

els Estats Units està sortint d'una gran recessió amb una economia molt canviada. El nou escalfament, tan esmentat, ha fet que només els més rics se sentin a favor de la pujada de les accions. El mes de febrer passat, Harvard Gazette ha afirmat que els ianquis pobres en un 20% en 2014 no van rebre més que el 3,6% de la riquesa estatunidenca: En 1974, el percentatge de perceptors era del 5,7%. Fa 40 anys recollien la meitat de la riquesa dels Estats Units entre el 40% de la població i avui aquest mateix tros de brioix s'ha reduït al 20%.

Les forces fàctiques poden aconseguir que Clinton sigui investit lehendakari, però sense resoldre aquests problemes radicals no s'eviten noves revoltes.