Durant quaranta anys Ralph Ibbott ha deixat en la prestatgeria el manuscrit del llibre “Ujamaa, the hidden story of Tanzània’s socialist villages” (història oculta dels pobles socialistes de Tanzània). Els esposos Ralph i Maureen, que avui estan a punt de complir 90 anys, treballen en silenci en la petita associació RUDA Tanzània a Escòcia, però no ho obliden.

Selma James es va acostar a ells preguntant-los per Tanzània. En la lluita feminista, James és conegut com a líder del moviment Global Women’s Strike (Vaga Mundial de les Dones). Fascinat pel que els Ibott li van comptar de la seva experiència, James ha publicat el llibre amb el seu propi pròleg.

Els lectors més vells d'ARGIA recordaran a Julius Nyerere, un dels grans líders que van voler descolonitzar Àfrica, amb un programa replet d'activitats. En 1962, va aconseguir que el que fins llavors era Tanganyika es cridés Tanzània, proclamant una societat que funcionés al marge del capitalisme, com molts altres líders alliberadors en aquella dècada.

En la seva infància va conèixer el treball comunal en la seva tribu, i Nyerere va cridar al socialisme de l'esperit africà, que en swahili significa parentiu o familiaritat. Encara que molts dels esquerrans consideraven que la vida dels antics caserius era una obsolescència a superar, per a Nye la majoria dels ciutadans podien aprofitar el vell comunalisme dels seus països d'origen, adaptat a les necessitats modernes, per a evitar el capitalisme.

Per a construir el socialisme africà, que funcionaria sense diners, arrelat en l'antiga terra i cultura, igualitari, Nyerere preveia dos problemes principals. Primer, la dependència de les dones: “És innegable que encara avui les dones treballen més en els camps i a les cases del que els correspon. Sofreixen desigualtats pel seu propi sexe que no tenen res a veure amb la riquesa que aporten a les famílies”. El cap denunciava que els homes, amb les dones en el treball, es passaven la meitat del dia ociosos.

El segon obstacle a superar era la forma antiquada de conrear la terra, i considerava que amb la modernització de l'agricultura Tanzània podria fer un gran salt en el desenvolupament. Va arribar a ajudar-lo a Tanzània des de Rhodèsia –avui expulsat pel règim d'apartheid des de Zimbàbue– amb la seva dona i dos fills Ralph Ibbott, que va aprendre l'administració dels caserius, en 1963.

Al poble de Litowa, a la regió de Ruvuma, Ibbott ja va trobar a la ujama en marxa. Ntimbanjayo Millinga i altres 14 joves portaven tres anys tractant de posar en pràctica el que s'ha dit per Nyerere: pobles autogestionats com a cooperatives que intentaven prendre decisions amb més consens que per votació. Ibbott els acompanyaria com a assessor durant els pròxims sis anys, però a l'ésser un estranger blanc, sense vot i sense poder decidir sobre l'assumpte.

Van organitzar l'Associació per al Desenvolupament de la Ruvuma (RDA) per a la difusió de la ujama a la regió. Per a 1969, RDA estava formada per 17 llogarets, algunes de més de 80 famílies. Produïen tot el menjar necessari al poble, construïen les seves pròpies cases amb fang i fusta, feien tabac per a obtenir diners -per a comprar des de l'exterior-, construïen escoles i centres de salut, regadius i fonts per a regar els camps, serradores, molins per a moldre cereals...

Als quals volien venir a instal·lar-se a la casa d'algun altre poble, els rebien en tres dies de curset, després els admetien en sis mesos de prova quan arribaven amb les seves famílies, i al final, si tot anava bé, els donaven un cap de terra perquè construïssin la casa.

Auzolana versus burocràcia

En la introducció del llibre, Selma James ha destacat l'esforç realitzat en els poblats ujamaa de Ruvuma per a empoderar a les dones. En l'assemblea setmanal se'ls facilitava la paraula, tenint en compte els seus interessos. Les tasques domèstiques i la cura dels nens es comptaven entre les tasques que s'anaven a repartir setmanalment al poble.Amb l'aigua de l'aixeta se'ls va llevar a les dones i als nens el transport d'aigua.

Es repartien equitativament les petites quantitats de diners que la collita havia cedit, i s'incloïen en les particions als ancians i als invàlids, que ajudaven a protegir els cultius de les feres i a cuidar dels nens i els malalts del poble.

La taxa de mortalitat infantil va baixar molt. Els nens dels pobles de voltant van començar a acudir a l'escola de Litova. Es van realitzar grans avanços en l'erradicació de la violència domèstica i en la millora de l'estatus de les dones.

Fins aquí l'experiència dels 17 ujamaas de la RDA, narrada per Ibbott. També hi ha una altra versió de la ujama, la més estesa i que la mateixa Wikipedia compta en l'entrada de Julius Nyerere. És a dir, que Nyerere va obligar petits pobles a reunir-se en nous pobles, 20 milions de persones en la dècada de 1970, i aquesta experiència anomenada en anglès villagization va suposar un gran fracàs econòmic i humanitari, a més de la fam, sumint a Tanzània en la pobresa.

La veritat és que Tanzània ha viscut dues experiències molt diferents, unides entre si, tal com mostra el llibre de Ralph Ibbott. El fil dels 17 primers pobles autogestionats, dels quals el RDA recollia a la regió de Ruvuma, a Tanzània, va ser interromput en 1969 per la direcció unilateral TANU. I després, amb el mateix nom, el sistema centralitzat i homogeni lloc per les autoritats era una cosa completament diferent.

En 1969 la família Ibbott va haver d'abandonar Tanzània. Va treballar com a assistent social en el barri pobre de Glasgown Greenock, a Escòcia, tractant d'aplicar en un entorn urbà degradat el que havia viscut en el sistema ujama. Sempre va retenir una relació discreta amb Millinga i altres companys de Ruvuma per a no perjudicar-los. I Glasgow continua col·laborant amb un petit grup de suport, denominat RUDA Tanzània, en el finançament de projectes d'escoles, agricultura, etc.

Segons Ralph Ibbott, Nyerere sempre va proclamar que els 17 llogarets del RDA eren el model del socialisme africà, però l'elit de la TANU les considerava perilloses, molts membres del comitè central van començar a acumular riquesa i poder: les ujamas igualitàries eren models laboriosos. D'altra banda, en aquelles cooperatives no funcionaven les comissions i propines ocultes, mentre que en la TANU la corrupció s'estava estenent.

Com en moltes altres ocasions, els funcionaris de l'aparell del Gran Partit, amos de la idea, van batejar a la ujama, una operació centralitzada precisament en sentit contrari. L'oblit de l'experiència d'autogestió li hauria cobert per sempre si no s'hagués difós el testimoniatge de Ralph Ibbott gràcies a Internet.