Traduït automàticament del basc, la traducció pot contenir errors. Més informació. Elhuyarren itzultzaile automatikoaren logoa

"Et fas pedant tret que diguis d'humor coses terribles"

  • El que juga sense parar a vegades no sap que està jugant. Qui juga només de tant en tant no sap que el joc no té fi. Sempre hi ha algú disposat a jugar amb tu.

21 de març de 2016
(Arg:Dani Blanco)
Zarata mediatikoz beteriko garai nahasiotan, merkatu logiketatik urrun eta irakurleengandik gertu dagoen kazetaritza beharrezkoa dela uste baduzu, ARGIA bultzatzera animatu nahi zaitugu. Geroz eta gehiago gara, jarrai dezagun txikitik eragiten.

La història comença el dia en què David Bowie es va tallar el pèl. Per a Montoia. Per a tu?

La meva història comença abans de néixer jo. Eren gitanos per part del seu avi. En la zona d'Aralar treballaven amb les ovelles, parlaven del romintxel... L'avi sembla ser el primer fruit entre un pare gitano i una mare patía. Només artista tocant la guitarra. Com el meu pare. El meu pare tenia una espècie d'equip dels Panchos. Amb ell vaig aprendre els primers concordes. En la dècada dels 60, els pares van haver d'exiliar-se temporalment a París i, al seu retorn, les cançons de Jacques Brel, Edith Piaf i Aznavour ajudaven als boleros del seu pare. El meu germà i jo comencem a escoltar rock i toquem un cop d'estat. Lou Reed ens va obrir les orelles i ens va encegar els ulls.

Fins a sentir en tu els ressons del moviment madrileny.

1980.ean En Donostia, érem quatre o cinc grups els que tocàvem en altres tantes sales. Cantàvem en castellà, encara que vam fer un punk acolorit érem molt “pop”, molt frívols. L'ona espumosa del Rock Radical Basc ens va enfonsar. Totes les estructures de la cultura basca es van organitzar immediatament per a secundar i impulsar aquesta ona. Ens quedem sense lloc, arraconats, confinats a locals d'assaig humits i grisos. Molts músics de Sant Sebastià i Bilbao es van anar a viure a Madrid. Tal vegada havia de fer-ho jo també, però vaig ser un covard.

No era tan familiar com la majoria dels músics de Sant Sebastià, no tenia mitjans, no sabia com treure les faves de l'olla a Madrid m'impedia l'aventura. A més, tenia l'esperança que a Sant Sebastià arribessin almenys molles de pa. Bufo! Vam estar deu anys abandonats en el local.

Des de llavors li ve l'etiqueta de “artista maleït”?

És possible. Tenint en compte els anys que porto tocant tinc pocs discos publicats. El meu és un recorregut inestable i irregular. Els de l'ofici, els músics i els crítics em coneixen més que el públic en general. En un món on tot s'etiqueta, es consideren artistes maleïts aquells que són estimats per una minoria i que embenin poc. És una cosa que em diverteix molt. M'agrada aquest to underground. És més, aliment. No sé si no acabem de complir el paper que ens han imposat, o si no ens posem a nosaltres mateixos el paper que ens volen els altres per a nosaltres. Em dona prestigi ser un artista maleït. Em sento a les meves amples en la riba, obrint camins. No tinc més remei. Segurament estaria molt millor en el mainstream, però no puc. Que tinc més llibertat? Seria una ximpleria caminar en el fang i no fer el que vulgui! No obstant això, no crec en la falta de llibertat d'un grup de mainstream. Estiguis on estiguis, sempre tens enllaços i sempre les escletxes per a fer el que vulguis.

En mans de qui estan les escletxes de l'èxit?

Si no tens èxit, la culpa és teva, no del públic. No soc dels quals pensen que el públic és un ignorant, un ovella, un aficionat als petits concerts. Sento vergonya veïnal en escoltar músics amics protestant per la falta de concerts i de públic. El públic és molt més clar del que es diu. No crec que l'èxit provingui d'operacions matemàtiques dissenyades per les companyies. L'èxit sempre té una base. Una altra cosa és si t'agrada aquesta base, si és criticable o no, si s'adapta als teus valors... L'èxit sempre és conseqüència d'alguna cosa. És hora de desmuntar tòpics sobre l'èxit. Fes bones cançons, escriu-nos, compondre amb ganes, i matí o tard tiraran endavant.

Tanmateix, per al qual vulgui viure d'això, tarda és sempre massa tard.

Viure de la música té tant d'espina com de rosa. Et preocupes pel que no hauries de preocupar-te: quanta gent vindrà al concert, quants diners treus del disc, si pots fer marxandatge... Un músic no hauria de perdre força, cap i temps en això. No hauria de tractar al comprador de discos com un client. No vull convertir-me en venedor. No vull vendre res. No vull continuar alimentant les xarxes socials per a assegurar-me que no m'oblidaran. És més, estic en Facebook, però crec que les xarxes socials són un parany. La gent realment interessant no està en les xarxes socials. Per això intento treure el disc i desconnectar-lo de les xarxes socials. Creu-me que si li dono una roda de premsa el mateix dia, toco un concert, signo vint discos i rebut deu “datás”, em fico al llit amb el meu cap fins al nas. No puc dir més del que dic en les meves lletres, que no em demanin discursos en publicar un disc. He tingut molts oficis, ara viu de música, però preferiria ser completament lliure i treure els discos quan se'm posa en la punta del nas, sense obligació de cuidar al “client”.

Què és una bona cançó?

Una cançó memorable. Durant anys, de generació en generació, la qual cosa es conserva en la memòria. Excel·lents versos que trenquen una tornada. El que jo encara no he fet. El que busco constantment. El somni d'aquesta bona cançó és el que haig d'escriure les lletres tot l'any. Ara em trobo amb un vers d'una cançó, amb la repetició de l'altra... Mai escric una lletra, em vaig acumulant en la gàbia, i quan tinc una dotzena de lletres ben ordenades, entro en el local i em poso a tirar de les cordes de la guitarra. En sospitar que la lletra i la progressió de concorde coincideixen, en reconèixer l'espurna d'un ambient especial, intento deslligar la mataza, fer el seu niu en la melodia a cada paraula... Els dos junts, la paraula i la música. Per què marxo de les paraules? Perquè soc un cantautor, no un cantant de pop. El que comença a sorgir de la música dona força a la melodia, la qual cosa comença per les paraules a la lletra. Crec que no és possible donar a llum una lletra impressionant sobre la melodia que s'ha creat. He escrit una infinitat de paraules per encàrrec basant-se en les melodies promeses. Per això sé que sense clixés, patrons ni límits, només puc escriure una bona lletra dient el que vull dir en aquest moment.

En les teves paraules existencialisme i humor, humor i existencialisme.

Et fas pedant tret que diguis d'un humor terrible. M'agraden l'humor fi i els agafadors transversals. El tractament presencial dels temes no és artístic, és maldestre. M'agrada que el que comença i acaba sigui coherent, tot és comprensible. La majoria de les lletres impressionistes no em convencen. Diego Vasallo és l'únic en el món, un gran creador d'imatges. Però a les imatges i a les frases soltes de molts altres no trobo credibilitat. No és aquesta la meva manera d'escriure. Si has tingut la “desgràcia” de llegir Schopenhauer, Cioran o Pessoa, no esperis pensaments positius. Aquest és el verí de la literatura. No tinc aquestes idees brillants que són meves especialment. Intento mostrar el que qualsevol pot pensar. Soc cantautora de cançons que tothom té al seu cap. Ens identifiquem quan escoltem o llegim el que hem pensat i no hem estat capaços de dir. Això és el que ens agrada.

T'agrada la temptació de barrejar el personatge i l'autor de les teves lletres?

Aquesta temptació l'alimento contínuament. M'interessa que la gent pensi que el personatge és un autor i que l'autor és un personatge. En realitat són molt diferents. No soc desesperada de les meves lletres, no visc en les antípodes de l'amor, però haig de creure el contrari del meu públic. Encara que no ho soc, això em fa més interessant. Distàncies, soc, tanmateix, molt autobiogràfic. No parava de cantar sobre mi. De la lectura atenta de les meves paraules es pot inferir qui soc. Però m'assalten alteroses inquietuds per deixar empremta. Em conformo que serveixi als meus nebots perquè m'assabenti.

Els teus nebots pensaran que ets un artista que mou al seu públic d'un costat a un altre.

L'artista ha de ser independent, atiar al seu públic, provocar-li. Lou Reed va aconseguir el màxim èxit amb el seu disc Sally ca’t dansi, però no li semblaven cançons de l'altre món, i, agitat per l'èxit, va publicar la inaudita Machine Music amb un so de dues hores. Pura provocació. Fins ara, tenia un públic que creia que era un cantautor francès que cantava amb l'orquestra, i per indignar-me, he publicat un disc de rock. D'aquesta manera, a qui li agradaven els discos anteriors no li ha agradat el nou disc i qui s'ha quedat sorprès pel nou disc no pot escoltar els anteriors. Em diverteixen molt les reaccions posteriors a la provocació. Dic a mitja veu que tinc el propòsit de perdre a tots els seguidors que tenia fins ara. Després de fer una orquestra i dos discos de tot, he tret un disc de rock, i ara estic a punt de fer una sarsuela amb Joserra Senperena. Les apostes més interessants les fas quan perds la por de perdre les coses.

Una de les teves apostes és portar el pas dels anys?

Porto molt mal el pas del temps. És Afrusa. La gent parla de la crisi dels 30 i 40, però aquí no hi ha crisis. En complir el 50, no obstant això, sents que el teu cos s'equivoca, t'adones que els records es queden cada vegada més enrere, comences cada vegada més frases amb “Fa 30 anys...”. Tinc 52 anys i em sembla que gairebé no em queda temps per a res. Tinc la sensació que tot està arribant a la fi, que tot acabarà aviat. Envellir només té un valor: especial descobrir que els teus defectes i mancances et fan. He passat tota la joventut enutjada dels meus errors, obsessionada amb les meves impotències de cantar i escriure. M'he adonat molt tard que gràcies a ells no era un artista especial. Ara no m'importa si em diuen que cant malament. Sé que és la meva manera de cantar.

No és poc.

Vivim entre dos pols en les antípodes mútues. En un pol hi ha tot el que canvia i en l'altre, la qual cosa no canvia, s'ha convertit en una decadència. No és fàcil situar-se entre el que es desfà contínuament i el que evoluciona constantment. De jove no has de pensar en el tren en el qual vas, però una vegada a partir d'una certa edat... Em sento un jirlachón a mig camí. Veig una evolució frenètica en una vorera i petjades d'una existència anterior abandonades en l'altra. És cortès. Perquè això és envellir, assumir que el món canvia constantment desfent-se a si mateix. Per això ens oblidaran tots molt aviat.

Rafael Berrio (1963, Donostia)

Kantautorea, konposatzailea eta letra-egilea. UHF, Amor a traición eta Deriva taldeetako kide izan ostean, bakarkako ibilbideari ekin zion. 1971, Diarios eta Paradoja dira bakarkako hiru diskoak. Bere kantuez gain, Mal de Ojo, Mikel Erentxun, La Oreja de Van Gogh, Joserra Senperena edo Sole Giménezentzat ere idatzi ditu abestiak.

Kaxoian

“Kantatu ezingo nukeen kantu errepertorioa daukat kaxoian gordeta. Kantu estandarragoak dira, estilo-ariketa bezala baizik balio ez didatenak, baina horrek ez du esan nahi beste artista baten ahotan ederrak izan ezin direnik”.

Zergatik idatzi

“Lagunentzat idazten dut. Sekula ez niretzat. Niretzako balitz, aski nuke pentsamenduari bide egiten utzita. Idaztea oso ekintza desatsegina da, obsesionatzeraino urduritzen nauena. Askotan galdetzen diot nire buruari zergatik idazten dudan, idaztea edo ez idaztea gauza bera bada, denak ahanzturan hondoratuko bagara”.

Bohemioak

“Gustatzen zait bohemian bizi den autorearen irudia, muga-mugan bizi denarena, ardo arrunterako justu-justu iristen zaionarena. Gustatzen zait horrek sortzeko akuilatzen duela sinestea. Krisi santu honen garaian krisi aurretik baino askoz kontzertu gehiago eman dudalako izango da”.

OFF THE RECORD:
Paradoxa

Liburu-dendan zitatu gaitu musikariak. Paradoxa, bere azken diskoaren izenburua bezala. Elkarrizketa ostean, argazki sesiorako ardo kopa eskatu, eta bizitza guztia han eta hemen jotzen pasa arren ez duela sekula Iruñean jo aitortu digu. Paradoxa, bere azken diskoa bezala. Agur esan, eguzkitako betaurrekoak jantzi eta euria hasi du Donostian. Paradoxa.


T'interessa pel canal: Musika
2024-11-22 | Iker Barandiaran
L'embalum dels cervells no es pot contenir

Deus
Kaskezur
Usopop, 2024

-----------------------------------------------------

Res hem de perdre” diuen els baztandarras. I així és. Sempre han fet música per a gaudir, jugant i jugant entre quatre músics que han anat creixent. Des que en 2008 van crear el grup,... [+]



Añube
Música per a abraçar

Fa temps que vam conèixer a Aitor Bedia Hans, cantant del grup Añube. En aquella època ens reconciliem amb BEÑAT González, ex guitarrista del grup Añube. Va ser en l'època universitària, quan els dos joves de Debagoiena van venir a Bilbao a estudiar amb la música en les... [+]


Fermín Muguruza
“El canvi i el moviment m'apassiona”
Fermín va néixer en l'antic hospital d'Irun en 1963, en el si de la família Muguruza dels Ugarte. Es tracta d'un artista que ha exercit una influència gegantesca en la música basca en les últimes dècades. No en va, ha estat el cantant i alma mater de Kortatu e Negu Gorriak,... [+]

2024-11-19 | Jon Torner Zabala
Fermín Muguruza: "M'agradaria saber si el lehendakari Pradales està d'acord amb el seu Departament de Justícia"
Fermín Muguruza va oferir dissabte passat un concert en la presó de Martutene, 39 anys després que els membres d'ETA Iñaki Pikabea 'Piti' i Joseba Sarrionandia s'escapolissin de la presó. Ara, després de les queixes de diverses persones pel concert, el Departament de Justícia... [+]

Crònica: Art i política
El millor està per venir

Un oasi en el centre de la ciutat

Festival Kutixik
Senar: A la Casa de Cultura d'Intxaurrondo, a Sant Sebastià.
Quan: 26 d'octubre.

---------------------------------------------

Es tracta d'una iniciativa musical sorgida en Donostialdea i que té com a objectiu "enfrontar col·lectivament la indústria musical... [+]



Don Pasquale contemporani entre pizzes

Grups d'òpera Don Pasquale de
Donizetti: GOSI i Cor de l'Òpera de Bilbao.
Solistes: S. Orfila M.J. Moreno, F. Demuro, D. Del Castell, P. m. Sánchez.
Director d'escena: Emiliano Suárez.
Escenografia: Alfons Flores.
Lloc: Palacio Euskalduna.
Data: 19 d'octubre.

... [+]







Escena musical basca: què és, si és així?
A Vitòria-Gasteiz, coincidint amb el quinzè aniversari de la sala Jimmy Jazz, s'ha organitzat un cicle de conferències els quatre dilluns consecutius. Si en l'anterior ocasió es va parlar d'art i de política, el 4 de novembre s'ha tractat l'escena musical basca. Si existeix, i... [+]

2024-11-05 | Leire Ibar
Juan Mari Beltran rebrà el Premi Manuel Lekuona
Beltrán ha estat guardonat amb el premi d'Eusko Ikaskuntza 2024 per “recuperar, conservar i transmetre” el patrimoni musical tradicional. El jurat ha volgut reconèixer el treball de divulgació multidimensional de llargs anys.

Dia d'agermanament entre Baenza i Tafalla
Litúrgia no catòlica en la capella d'Urdoz

Compte amb aquesta mirada del Sud. En primer lloc desmitificar la cega admiració de la terra verda, de les cases blanques i de les teules vermelles, l'amor incondicional, el fetitxisme associat a la parla i al suposat estil de vida. Deixa, com ha escoltat amb freqüència Ruper... [+]


2024-11-01 | Hala Bedi
Gorka Erostarbe (Badok)
“Edukiak gorantz egin du eta sorkuntza aldetik une polita bizitzen ari da euskal musika”

Badok-ek, Berriako musika atariak, 15 urte bete ditu. Bi ekitaldi ezberdin antolatu dituzte urteurrena ospatzeko, bata Hendaian azaroaren 16an eta bestea Durangoko Azokan. Hainbat artista izango dira bertan. Euskal musikaren gaur egungo egoeraren erradiografia txikia ere eskaini... [+]


2024-10-31 | Iker Barandiaran
Perquè vam ser… ho treballarem!

Ganivets
Maniaks
autoproducció, 2024

------------------------------------------

És habitual la creació de grups de música en el cercle de la joventut, i en Arrasate encara més. Però mantenir a un equip en forma exigeix un gran esforç i compromís, i si no tires,... [+]



Eguneraketa berriak daude