En molts aspectes la crisi actual s'assembla molt a la dels anys 30, com coneixem des de la Gran Transformació de Karl Polanyi. Ara, com abans, el tremend impuls d'obrir i desregular els mercats de tot el món està destruint la vida de milers de milions de persones. (...)

Per semblances, no és d'estranyar que molts analistes de la crisi actual tornin a l'obra mestra de Polanyi. Però l'actual conjuntura és molt diferent de la dels anys 30 quant a un aspecte fonamental: malgrat les similituds, la resposta d'avui és clarament diferent. Les lluites socials que van envoltar la crisi a principis del segle XX, segons Polanyi, van donar lloc a un "doble moviment". D'una banda, els partits polítics i interessos comercials van advocar per la desregulació dels mercats existents i per l'ampliació de la mercantilització; d'altra banda, una àmplia mescla de classes socials –treballadors dels nuclis rurals i urbans, propietaris de terres, socialistes, conservadors…– que buscava “protegir la societat” enfront de la destrucció del mercat. A mesura que la crisi avançava, la idea de “protecció social” va guanyar. En la postguerra les classes polítiques s'unien almenys en una cosa: referent al treball, al medi ambient i als diners, calia abandonar la “autoregulació” del mercat, perquè en cas contrari s'anava a destruir la societat.

No obstant això, avui no existeix tal consens. Les elits polítiques són explícitament o implícitament neoliberals, almenys fora de la Xina i Amèrica Llatina. Primer de tot, gairebé tots fan costat als inversors, inclosos els que es diuen socialdemòcrates, i exigeixen austeritat i “reduir el dèficit”, encara que aquestes polítiques siguin perilloses per a l'economia, el medi ambient i la societat. Mentrestant, l'oposició ciutadana no s'ha reunit entorn d'una solució solidària, a pesar que hi ha hagut protestes vives però breus com la d'Occupy o indignats. Al cap i a la fi, no tenim el doble moviment de què parlava Polanyi.

Què podem fer sobre aquest tema? (...) Comencem a preguntar-nos: per què no hi ha doble moviment en el segle XXI? Per què no hi ha un projecte en contra de l'hegemonia destinada a protegir la societat i la naturalesa? (...) El problema és que posem la vista en el que falta, fent com que no es veu a qui és allí. (...) Em refereixo a l'extraordinària expansió dels moviments emancipadors que van esclatar en els anys 60 i següents: la lluita contra el racisme, contra l'imperialisme i la guerra, la nova esquerra, la segona ona del feminisme, l'alliberament de la LGBT [Moviment de lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals], el multiculturalisme, etc. (...) Aquests moviments van ser molt crítics amb les formes de protecció social integrades en el benestar dels estats de postguerra. Observaven amb mals ulls els codis culturals que produïen jerarquies injustes i marginació social.

Per exemple, deien que quan la nova esquerra distribuïa burocràticament els suports socials, els ciutadans es convertien en clients. Els activistes anti-imperialistes contra la guerra van criticar el marc nacional de protecció social del primer món, que es construïa a esquena dels pobles post-colonials que havien quedat marginats. Les feministes van destacar que el caràcter opressiu de la protecció social basada en el “salari familiar” i el caràcter androcèntric del “treball” i del “impost” no es recolzava en si mateix sinó en la dominació dels homes.

En aquest procés, van despullar la innocència del significat de “protecció”. Per això, els moviments prenien amb desconfiança la idealització del suport i la demonització dels mercats. La seva prioritat no era en absolut defensar a la “societat”, sinó superar la dominació. No obstant això, els moviments emancipadors no eren partidaris del liberalisme econòmic. El desig de trencar amb la societat no els feia partidaris de la “economia”.

Per tant, en general, els moviments socials de la postguerra no s'adapten a l'un o l'altre costat del doble moviment. Ni la defensa de la mercantilització ni la del suport social, ells van abraçar un tercer projecte polític, i jo ho dic emancipació. Encara que no apareix en l'obra de Polanyi, aquest projecte ha d'ocupar una posició central a l'hora de desentranyar la gramàtica de les lluites socials del segle XXI. Proposo analitzar aquesta constel·lació a través d'una imatge diferent: el triple moviment.

A diferència del doble moviment, aquesta nova imatge s'articula en un conflicte tripartit: defensors de la mercantilització, que se sumen a la protecció social i defensors de l'emancipació. El triple moviment demostra que un projecte es pot aliar amb l'altre, en contra del tercer projecte. (...) Els tres costats són ambivalents per naturalesa. Podem veure, per exemple, que, en contra del que diu Polanyi, la protecció social ha tingut moltes vegades dues cares, d'una banda, fa front a aquest efecte destructiu dels mercats en les comunitats, però per un altre, reforça el seu domini entre elles. (...) L'emancipació tampoc està exempta d'ambivalència, ja que genera llibertat i tensions en xarxes solidàries. L'emancipació pot desmantellar la base de l'ètica solidària de la protecció social i obrir el camí a la mercantilització. (...)

Els qui estem compromesos amb l'emancipació podem decidir trencar d'una vegada per sempre aquesta relació tan perillosa amb el neoliberalisme i establir una nova aliança amb els principis de la protecció social. Podem realinear les diferències del triple moviment i integrar en la nostra lluita contra la dominació a llarg termini la solidaritat i la protecció social amb un valor superior. (...) Abraçant una forma més àmplia d'entendre la justícia social, un projecte d'aquest tipus faria honor a les idees de Polanyi i ompliria les seves llacunes.