En 1901, els arqueòlegs francesos van descobrir a la ciutat de Susa, prop de Tigris, en el sud-est de l'Iran actual, una columna de basalt amb una informació molt valuosa: fa 81 àvies elaborades amb les lleis vigents a Mesopotàmia. El Codi d'Hammurabi, que en aquells temps se li va donar nom des que era rei de Babilònia, va permetre rellegir l'escrit en les tablillas d'argila que s'havien trobat fins llavors. Es diu que en Babilònia es va trobar el bressol del nostre món, dels negocis.

Davant els ulls va aparèixer el veritable origen d'un comerç amb mentalitat capitalista: una civilització que venerava al rei, al déu i als beneficis en la mateixa mesura. En la llei de la demanda i de l'oferta es consolidaven costums monetaris, preus, transaccions o comptabilitat de deutes i beneficis. Un London city de pedra en un oasi. El que passa és que tota aquesta estructura cau de dalt a baix si no hi ha mercat. I això era el que anava Polanyi, que en Babilònia no va existir el mercat, almenys com ho entenem avui.

Quan Heródoto va visitar Babilònia fa 2.500 anys, es va adonar que els perses no anaven als mercats. Nombrosos estudis i excavacions arqueològiques posteriors han demostrat que en Babilònia i Orient Mitjà no va existir un espai lliure per a ser utilitzat com a mercat, i que les paraules traduïdes suposadament com a “mercat” de l'escriptura cuneïforme no significaven res d'això.

El negoci dels assiris sense risc

En la desapareguda ciutat de Kanish, situada en l'actual Turquia, els assiris van crear un centre comercial per a proveir de coure a la ciutat. Allí actuaven els negociants de l'estament de karum. Els beneficis que obtenien en la compravenda, deixaven els diners en préstec o invertien, i com en les empreses més modernes, hi havia participacions i es repartien beneficis. Des de Kanish s'exportaven teles i altres productes, els més importants sota una quota, i els preus i tipus d'interès fluctuaven com a índexs borsaris.

Tot això s'alinea amb el sistema de mercat. Tanmateix, els experts que han investigat aquest cas sabien que alguna cosa fallava: en les velles tablillas escrites els beneficis rarament s'esmentaven i les pèrdues mai. També es prestava poca atenció als preus i els comerciants no havien de deixar la fiança per al tracte.

En realitat, els karums no eren comerciants que feien negoci de la venda, sinó una espècie de funcionaris salvatges. La diferència és evident: a diferència del comerç lliure, el comerç “concertat” no suposa un risc, ni davant la caiguda dels preus, ni davant la dificultat de pagar els deutes. Les transaccions no tenien caràcter privat, eren meres disposicions dels poders públics, i els preus no eren imposats pels mercats, per la qual cosa els guanys no provenien dels seus alts i baixos, sinó de l'ús dels productes. Aquest comerç sense mercat ni especulació era una activitat impactant, però no era més que un negoci lliure de riscos.

“Comerç silenciós” en ports comercials

Els ports comercials han existit en totes les èpoques i en totes les geografies. Quan veiem contenidors metàl·lics un al costat de l'altre en els ports de Rotterdam o Bilbao, podríem pensar que és un trànsit lliure arrelat en competència. Però abans dels temps moderns, es necessitaven garanties de seguretat per a comerciar amb l'estranger. Els ports comercials eren un instrument neutral, d'un país a un altre, on poder actuar sense amenaces. En general, tenien parets baixes, obertes a la mar, al riu o a la plana, i més que la rivalitat dels preus, se superposaven les normes de l'administració.

Sovint, en aquests ports comercials es practicava el “comerç silenciós”. Quan els cartaginesos van iniciar la conquesta de la costa nord d'Àfrica en el segle V a. C., el feien a canvi mut de les seves tribus. Per precaució, els uns i els altres es dirigien al mateix lloc prop de la platja. Allí deixaven els mobles i l'or, i l'operació es repetia diverses vegades fins que tots estiguessin d'acord. Després, cadascú prenia el seu camí sense tenir contacte físic ni físic amb l'altre. Aquest sistema, que semblava un intercanvi de regals, no generava pertorbacions als seus pobles, ja que no es considerava un intercanvi comercial.

Els balleneros bascos i els amerindis dels voltants de Ternua no van quedar muts en veure's, de la seva relació va sorgir la llengua franca pigdin. Sabem que en el segle XVI els bascos i els seus pobles van crear una xarxa comercial a Amèrica del Nord –també s'han trobat destrals extretes de nostres ferrerías a centenars de quilòmetres de la mar–, però fins a quin punt no era un sistema d'intercanvi com el que acabem d'esmentar? Si no, com s'entén l'amistat d'aquells bascos amb els diables mentre els colonitzadors europeus van massacrar a tots els pobles d'Amèrica?

Mesoamèrica abans de la conquesta estava plena de ports comercials. En el llac Termes de Yucatán, per exemple, els maies i els asteques tenien un fort comerç, i una llei tàcita o tàcita deia que aquell lloc no podia ser dominat per ningú. En ell es trobaven els magatzems i els recintes de manipulació de mercaderies, un port sense mercat, un complex de magatzematge múltiple organitzat abans d'un llarg viatge. Els conqueridors espanyols van destruir tots aquests ports i van desaparèixer.

L'antiga Babilònia podria ser un port comercial de ribera d'aquest tipus, ja que, segons les últimes recerques, no existia cap mercat en la capital de l'imperi mesopotamiano. Llavors, la pregunta és evident: com, on i quan van sorgir els mercats? Aquest sistema competitiu que sotmet els guanys i les pèrdues als capritxos dels preus? Tal vegada la història del mercat podria demorar-se un mil·lenni i arribar a diversos graus en direcció oest, des de Babilònia fins a Grècia.

Àgora grega: Fira de les democràcies

El cineasta Yorgos Avgeropoulos va produir a principis de 2015, amb l'ajuda de la cadena àrab Al Jazeera, un reeixit documental que narra en cru el naufragi dels últims anys a Grècia: Àgora. De la democràcia al mercat. La pel·lícula mostra l'impacte de la crisi al país hel·lè en la població i en les institucions democràtiques: “En la pel·lícula hi ha una escena surrealista, una paròdia dins del Parlament –assenyala l'autor en resposta al diari francès Liberation–. Aproven una llei quan l'Assemblea està pràcticament buida i l'orador intenta convèncer als fantasmes dels parlamentaris”. Segons Avgeropoulos, la democràcia pública es va extingir quan la televisió pública grega va prendre un color negre.

En el territori que va portar la democràcia a la nostra civilització que anomenem Occident, l'àgora era una plaça pública de ciutadans per a les assemblees. En la memòria de la Grècia moderna, no obstant això, s'ha barrejat amb el mercat de la compravenda. Aquest anacronisme és molt notori en el cas de l'Atenes clàssica, on es prohibia el comerç de productes en grans grups, s'anunciaven públicament els negocis amb la terra i es tancaven els negocis en efectiu. En Agora dominaven les decisions de l'esfera política, i la seva creació va tenir una gran influència en els canvis socials: si l'agricultor no pagava, ja no temia que els creditors l'embenen a l'estranger, com el fan avui els bancs alemanys amb les empreses públiques gregues.

De la memòria se'ns ha esborrat la funció social i política d'Agora, que la historiografia ha trencat la visió d'Aristòtil sobre l'economia. És curiós com el gran filòsof clàssic s'ha enaltit en el camp de la metafísica o de l'estètica, però que pocs casos se li han fet a qui va dir sobre el mercat. Per a ell, el desig de guanyar diners no era natural, l'home era autosuficient com un animal. Els economistes moderns consideraven aquesta idea com un prejudici no científic, però no es van adonar que el geni s'havia avançat als esdeveniments: a la Grècia del segle IV a. C. en la qual va viure, el sistema de comerç de mercat encara estava en els seus començaments i, no obstant això, gairebé 2.500 anys després es va mostrar tan radical com els ciutadans que es reuneixen en la plaça Sintagma d'Atenes.