El gaztetxe Bota (Oztibarre) va organitzar una vetllada de cabaret. En el mateix van participar Paxkal Irigoyen, Els choeurs de la Citadelle, Jurgi Ekiza, Maddi Oihenart i la SokaHots Orkestra, i l'actor donostiarra Txiki. Maddi Oihenart i Jérémie Garate van publicar Doi el mes de novembre passat. I per a presentar-ho en directe demanen ajuda a altres dos músics: Jimmi Arrabit (Itoiz, Sustraia…) en vibràfon, i Pascal Humbert (Detroit) en contrabaix i sota acústic. Maddi en cant i Jérémie en violoncel i guitarra (clàssic elèctric). Per tant, el grup està en el quartet.

Com aquell diumenge a la tarda era una nit de cabaret, cada grup ens ha donat quatre o cinc cançons. S'han instal·lat Maddi i l'orquestra, i ha començat la primera cançó. Ogella. El contrabaix que va a la profunditat del temps reposa la melodia, consolidant en el sòl. La guitarra, a més d'aportar harmonia, porta la cançó amb gran destresa, aportant la informació mínima que exigeix l'harmonia i adornant les llacunes amb detalls importants. El so del vibràfon aporta una dimensió des del principi fins al viatge. Aquest so impenetrable que corre per l'aire m'ha aconseguit des del principi. Elements com aquest no deixen una altra opció que estimar el concert. I m'encanten aquests concerts, que des del principi m'impedeixen l'objectivitat i la longevitat.

La veu de Maddi fa que la cançó es converteixi en cançó. Vibrato natural i murmuri. Té, sens dubte, un paper principal. Però no hi ha protagonisme. Es tracta d'un grup. Un gran plaer, en la mateixa cançó, adonar-se que la tercera dimensió que hi ha en el disc també la treuen en directe.

Potser continuen amb la cançó. Una mica en el mateix format que la primera cançó. I com en la primera cançó, apareixen moments ràpids. Hi havia cites d'aquest tipus entre ells. Quan els quatre s'uneixen, uneixen els camins i fan un gran salt. No per davant, sinó més lluny. En la tercera dimensió la difusió del so s'estén a tots els camps. El so no respecta la direcció imposada per la gravetat.

Va seguir el crit de gràcia femenina. El que he estimat menys. Encara ho he trobat “fresc”.

I per a acabar, la cançó Denbora asko kantua. En la guitarra acústica, la cançó comença amb una afinació que només Jérémie ha de conèixer. Una nova invitació per al viatge.

Preneu els vostres seients, poseu el cinturó de seguretat, ens anem! Oh, hem deixat la terra a la nostra esquena! Miri aquí! La lluna! La crida està en el fetge… A través del cosmos, la matèria que ens envolta és la música. La infinitud del temps d'espai s'oblida fàcilment, mentre ens satisfà l'instant en què vivim.