Vostè va presentar a Morning Breeze en l'última Biennal de Venècia. Negociar la política a través de les imatges és un dels eixos de l'obra.

Aquestes fotos mostrades a Venècia reflecteixen perfectament que les imatges poden servir per a fer política i negociar. Les fotografies van ser publicades en una revista sueca de dones socialistes entre 1905 i 1920. Després van venir més fotos, però a mi m'interessava aquest marge, perquè en 1921 les dones sueques es van fer amb els drets polítics, i la meva curiositat era saber quins feixos davant l'estat i la llei quan no ets un subjecte polític.

Aquestes dones van crear imatges. Es van retratar com a subjectes col·lectius i polítics. D'altra banda, podem veure'ls a fons –llegint, escrivint– en les activitats tradicionalment masculines, la qual cosa va suposar també una vulneració de les normes de gènere. En aquella època escassejaven les imatges de les dones intel·lectuals. Per tant, van posar en qüestió la idea de les capacitats de les dones, i en publicar-les, van arribar a altres dones. Al meu entendre, van utilitzar les imatges d'una manera molt intel·ligent per a influir en la política.

També vas portar el treball d'altres cineastes al taller realitzat dins del projecte LaPublika.

Sí, per exemple, vaig mostrar pel·lícules del director israelià Avi Mograbi. S'oposa a l'ocupació i, amb la cambra, acudeix als checkpoints i a altres llocs on es troben soldats. A través de la cambra, provoca situacions que posen en evidència les relacions de poder. Això el pot aconseguir la cambra, ja que l'espectacularitat és la que fa que aquestes relacions polítiques aparents es facin realitat.

També vaig ensenyar pel·lícules fetes per palestins, i és interessant comparar als dos, perquè ells no poden acostar-se als soldats. Per tant, utilitzen la cambra d'una altra manera, però en definitiva, l'objectiu és el mateix: visibilitzar una situació política concreta. És clar que el potencial del procés és que aquestes imatges puguin fer-se públiques. Els soldats actuen de forma determinada a causa de la presència de cambres. D'altra banda, en el cas dels palestins, quan comencen a gravar deixen de ser víctimes i es converteixen en subjectes actius. La cambra és una espècie de jaqueta de seguretat que a vegades ajuda a reduir la tensió.

Quina relació té la seva obra amb l'àmbit públic?

És una pregunta molt senzilla i al mateix temps molt complicada. L'art és un esforç públic, almenys per a mi. Una pel·lícula no existeix fins que algú la veu. Per tant, en aquest sentit, la resposta és evident.

Després, la pregunta complicada és: de què estem parlant quan parlem de l'àmbit públic? Les aportacions d'Hannah Arendt són molt importants per a mi, i ella diu que no hi ha diferència entre el polític i el públic. A més, diu que perquè un espai sigui polític cal complir una sèrie de requisits: per a començar, ha de ser plural, ha de reunir punts de vista diversos; segon, ha de ser imprevisible i intersubjectiva. Si intenta controlar o predir un espai, la part política desapareix. Per tant, les meves pel·lícules aporten diversitat i, en el millor dels casos, amplien els límits de la diversitat. És a dir, afegeixen un punt de vista, una veu, un problema, tal vegada no present mai en l'àmbit públic. No ho aconsegueixo amb tots els meus projectes, però ho intento.

Per descomptat, també és important la manera que apareguin aquests temes i veus. Com a artista, tinc una responsabilitat sobre l'aparença de les coses, i crec que això és el que més em preocupa, la qual cosa té a veure amb l'àmbit públic. Per descomptat, entenent que l'estètica també forma part del contingut.

També t'interessen les pràctiques grupals, pràctiques col·laboratives.

Molta gent pensa que la pràctica col·laborativa significa que tothom participi, que tots utilitzin la cambra... Això em sembla molt simplista, no és una visió contemporània.

Les meves metodologies incideixen en les relacions entre els participants. Al meu entendre, col·laborar és adonar-se, per exemple, que nosaltres dos creguem aquesta conversa junts. Això no vol dir que els dos treballem de la mateixa manera, o que tinguem el mateix itinerari o poder de decisió, però sí que podem crear un mètode per a aprofitar totes dues experiències i capacitats amb una fi comuna. Això és col·laborar i aquí és on comences a negociar.

No és una tasca fàcil, per descomptat, perquè les relacions impliquen conflicte, però no es tracta de crear un ambient de treball sense tensions, sinó de crear un ambient de treball on puguis construir relacions i negociar decisions amb els altres. A partir d'aquí sorgeixen els resultats col·lectius.

I la qüestió de l'autor?

Per descomptat, és un aspecte important, però a vegades l'única cosa que tenim al cap és això. Ara mateix no m'interessa tant qui ha signat el treball, sinó com s'ha produït. Les eines utilitzades per a la producció afecten directament el que pot produir. Per exemple, Sisters! Vam posar en marxa la pel·lícula perquè el grup de dones polítiques Southall Black Sisters (SBS) i jo teníem una relació. Érem interdependents, i això és el que m'interessa. La interdependència i la vulnerabilitat són conceptes importants per a mi.

No obstant això, no nega les relacions de poder. Com els gestiones?

Evidentment hi ha relacions de poder, però el poder no sempre és meu. Per a començar, crec que tenim que problematizar encara més la qüestió. És possible que els membres de SBS no vulguin aparèixer en el context de l'art audiovisual. És el món dels artistes, i als militants polítics potser no els interessa tant.

D'altra banda, és interessant observar el tema des d'una perspectiva de responsabilitat. Quan estrenem una pel·lícula, qui assumeix la seva responsabilitat? La qüestió canvia, ja que pots decidir si ets responsable o no d'alguna cosa. Aquest concepte està en procés de desenvolupament, però en el projecte que estic duent a terme ara estem debatent temes de responsabilitat i autoria col·lectiva, abans de discutir el propi contingut de la pel·lícula. En Sisters! no ho vam fer així, així que es pot dir que he après en el procés.

Sisters! En la seva elaboració es va fixar especialment en el treball quotidià del grup SBS, que sovint resulta invisible.

L'estètica de la revolució, gairebé sempre, són una multitud d'homes, al carrer: imatges molt apassionades. Però la veritat és que és el moment de la revolució, és a dir, que dura uns 15 minuts. El veritable treball polític ocorre en una altra part. Es dedica a la política amb molta resistència, ha de passar llargs anys abans que canviï res, i de sobte té aquí el moment de la revolució... i després torna i ha de tornar a treballar en el dia a dia.

Les dones fan molts treballs polítics dins d'aquest dia a dia. Quan parlem de política no pensem en això, però és una pràctica imprescindible. Un dels meus objectius era mostrar aquest treball quotidià com a projecte polític. Quan parlo de Sisters! sempre dic que són moments abans i després de la revolució.

Què opina de la representació?

La representació implica la idea de què pots parlar en nom d'algú, o representar alguna cosa que ha succeït, un fet o una idea. Això redueix la complexitat del món i la complexitat de les pel·lícules. No crec en aquesta idea: no pots parlar per ningú. Les pel·lícules proposen alguna cosa, presenten o suggereixen alguna cosa, però la proposta no informa del món històric, sinó que la pel·lícula és part del món històric. Aquesta diferència és molt important.

Quina relació tens amb les teves pel·lícules després d'estrenar-les?

Aquí acaba el meu treball, després que la pel·lícula hagi arribat al món no em correspon participar en debats i fòrums. La pel·lícula té el seu propi cos. En aquest sentit, no em sembla res dels activistes habituals. Per a mi, la clau no és canviar o influir en una situació concreta, sinó introduir una nova veu en la diversitat de la realitat.