Pot el periodista François Ruffin ser el nou Pablo Iglesias de França? Basat en la revista Fakir, no major que ARGIA, Merci Patron! amb la pel·lícula ha donat la major pallissa de la història a una oligarquia comandada per tots. Quan la socialdemocràcia es prepara de la mà de François Hollande i Manuel Valls el major retrocés centenari dels drets dels treballadors.

La sala L’Autre Cinema de Baiona acull fins al 21 de març Merci Patron!. No és segur que puguem veure-la en castellà. En basc segur que no. Vuit cognoms bascos va ser una seqüela de Benvinguts al nord i Chomin del regat, ambientada a la mateixa França de la frontera belga. Aconseguiran les oligarquies de Madrid i Bilbao ocultar als bascos espanyols?

Mira. Serge i Jocelyne Klur viuen en la misèria. En l'empresa Ecce del grup LVMH –Louis Vuitton, Dior...–, la companyia de luxe més vigorosa del món, estaven cosint les peces de la marca Kenzo fins que van ser llançades a l'atur: el seu patró va deslocalitzar la producció a Polònia.

Porten quatre anys sense treball. Se'ls ha esgotat el subsidi de desocupació. Passar el mes amb 400 euros. L'hivern es prolonga sense calefacció. Busqueu treball? Sí, quan tenen entre cinc i deu euros per a pagar la gasolina es donaran un toc de queda. “Viure amb tres euros al dia no sembla fàcil, com l'aconseguiu?”. “A vegades sense menjar. Hem celebrat Nadal amb un pastís de formatge”. Els Klurtarras no busquen misericòrdia, però no oculten la seva condició de pobres.

François Ruffin els troba a través d'un militant de la CGT. Bernard Arnault, l'home més ric de França, porta temps investigant i perseguint l'amo de LVMH. Ruffin parla en un llenguatge ple de sarcasmes més que d'ironia: que vol la pau entre rics i treballadors, que el diàleg entre classes, que no pot creure que Arnault sigui tan despietat com diuen...

Una sorpresa quan estan gravant un documental sobre Arnault: a més d'estar en la misèria, als Klatur els ha tocat abandonar les seves cases. El vehicle en el qual viatjaven sense segur ha xocat contra un gran 4x4 i el tribunal els ha imposat una indemnització de 25.000 euros. Has perdut la casa?

A Serge no li entra al cap. Una humil casa freda, fruit del treball de tota la vida, restaurada per les seves pròpies mans, un hort que els dona menjar en els menjars diaris... Li calarà foc abans de perdre la casa i ja no hi haurà ningú més.

“No hi ha una història més local, però tampoc més global que la de la família Klur, diu l'economista d'esquerres Frederic Lordon. Els clergues resumeixen gairebé tot el sistema”. A partir d'aquí, Ruffin i l'equip de Fakir no s'han posat a explicar com el neoliberalisme tracta als treballadors en la línia de la pedagogia i les anàlisis, com han fet uns altres. Merci Patron! es classifica amb dificultat. Frederic Lordon diu que “un film d’action directe“. En La Vanguardia Rafael Poch li diu “una pel·lícula disbauxada”.

Rufián sap alguna cosa de l'acció directa. Per a denunciar les mentides d'Arnault, a més de publicar articles i llibres, es va convertir en accionista de LVMH al costat de molts dels empleats que aquest havia deixat en atur i en 2008 va explotar l'assossegada junta d'accionistes. Merci Patron! la pel·lícula també va més enllà de la denúncia: Per a respondre a la greu situació de la família Klur, l'home més ric de França és fet xantatge. Un xantatge clar que veuràs des de la butaca amb els teus propis ulls. Però quina venjança!

Sobretot, no li ho diguis als del Fakir

L'inici de la fortuna de Bernard Arnault està lligat a la desgràcia de Boussac i de milers de famílies dels departaments de Picardie, Pas de Calais i Nord en general. En 1984 va comprar les seves pròpies teles, 13.000-15.000 treballadors, va acomiadar el 20% i va ordenar salvar als altres… per a després deslocalitzar-ho tot.

Dior era l'únic de tota la companyia a qui li interessava comprar-ho, tenia la resta de la indústria en desús i la va liquidar. Però 30 anys després gairebé ningú es recorda d'ella, els joves condemnats a la total precarietat en la pròpia Boussac no saben res de la massacre.

En aquests anys, Arnault ha aconseguit que ningú esmentés en cap lloc el desastre dels Boussac Saint Freres, l'atur, els acomiadaments, els suïcidis, la misèria... o, per dir-ho així, transfigurat per eufemismes. Ha creat un relat propi –un relat famós– amb llibres, entrevistes i reportatges escrits per periodistes comprats.

Quan Arnault va aconseguir tapar el “pecat original”. Ruffin ha trobat l'últim testimoni que ha custodiat la memòria del crim, la mulla sindicalista Catherine Thierry, en les pàgines de premsa guardades en aquests anys, està com van saquejar a Saint Freres, van falsejar les subvencions per a salvar-ho, van oblidar les promeses de mantenir les ocupacions…

Ez joan Merci Patron! Trist la història del neoliberalisme d'aquests 30 anys: es tracta de donar experiència al més insolent dels oligarques. El nuvi vermell Catherine segueix enfadat amb Arnault. No obstant això, Ruffin-David vol riure's de Goliat, ridiculitzar-la, fotre-la... i llevar-li 45.000 euros.

Escriuran una carta al patró: passem necessitat, estem a punt de cometre una barbaritat, però tu pots ajudar-nos amb 45.000 i a Serge donant-nos un lloc en una de les teves moltes companyies. Un petit gest per a tu, un canvi per a nosaltres de vida o mort. Si no, haurem d'acudir a la premsa a explicar les nostres misèries, Le Monde, Mediapart, Fakir...

A pesar que la creença treballa, el parany funcionarà. L'oligarca ha d'estar preocupat quan li envia a la casa dels Klurtar a negociar amb un cap de seguretat privada que ha estat comissari de la policia secreta francesa. Més tard intervindrà l'assessor de François Hollande i un conegut polític socialista. El Panico en el palau, pel que sembla.Padrone està disposat a donar 45.000 euros al maldestre obrer i l'ocupació de Carrefour... tot el que sigui si no acudirà a la premsa. Al final, perquè la riallada dels treballadors sigui completa, Arnault, un Arnault d'or que mai ha perdut en res, es pagarà i, a més, es queda en ridícul abans de res el món.

Heus aquí una pel·lícula esperançadora en temps de l'opressió general dels treballadors, que potser no sols veuran gent de l'esquerra sinó també uns pobres diables aixafats. L'ex comissari explica on està la clau de la revolta, quan diu als Cleomenes que han de tenir molt de compte amb la gent del Fakir. Amb aquesta petita revista? Per què? ”C’est els minorités agissantes qui font tout”. Les minories emprenedores són les més perilloses.