N'hi ha prou amb fixar-se en els informatius: desnonaments, rescats pagats amb diners públics, casos de corrupció, fraus com els preferents… Si alguna vegada ho van tenir, fa temps que bancs, caixes d'estalvis i entitats financeres tradicionals van perdre bona reputació. I darrere de tot, una pregunta. Són ells, o almenys els alts càrrecs, els responsables de les desigualtats econòmiques i socials que ha augmentat la crisi?

Cristina de la Creu Ayuso és professora en la Universitat de Deusto i experta en finances ètiques. Segons ha dit, les institucions financeres tenen la seva responsabilitat en la crisi econòmica i en les seves conseqüències, però el problema original és estructural. “Les institucions financeres tradicionals són els corrents de desenvolupament del capitalisme i podem dir que són responsables en aquest sentit, però el capitalisme neoliberal és el responsable de la crisi”.

També està d'acord Liher González Bilbatua. És membre de Koop57, que ofereix serveis financers ètics i solidaris. “Fins ara s'ha defensat, com tots els altres àmbits del capitalisme, que la financera havia de funcionar millor sense mesures de control”. Diu que les finances afecten a tots els sectors i que per tant els efectes de les seves fallades s'han estès a tota la societat.

Alternatives com a eina política

Més enllà de les institucions financeres que podem qualificar com a “habituals”, existeixen alternatives posades en marxa amb l'objectiu de deixar enrere la lògica especulativa i promoure un model de societat diferent: les finances ètiques. Ofereixen la possibilitat de decidir què s'utilitzaran per a fomentar els estalvis propis.

De la Creu té clar que els que treballen en l'àmbit de les finances ètiques són projectes polítics: “Des d'unes pràctiques, pretenen democratitzar les relacions financeres desenvolupant noves maneres de generar poder social”. En aquest sentit, ha subratllat el caràcter instrumental d'aquesta mena de projectes, ja que el finançament és imprescindible en el desenvolupament de l'economia social transformadora. Però diu que hi ha més que això: “Igual que en altres aspectes del consum diari de les persones, les finances ètiques proposen una militància econòmica per a transformar la societat, perquè la utilització dels nostres diners pot ajudar a seguir el sistema econòmic o, per contra, ajudar a establir models alternatius més justos, més justos i solidaris”.

La participació i la transparència com a base

Després del nom de finances ètiques no sols hi ha una perspectiva ètica, hi ha diverses que el diferencien de la lògica financera tradicional

característica específica. Una, evident: què i per què es finança. Segons Liher González, en lloc de fer negoci, la transformació es finança per a impulsar-la, i qui porta els seus estalvis no ho fa amb ànim de lucre. Això es reflecteix en les condicions que han de complir-se per a l'obtenció dels préstecs. Encara que cada projecte té els seus propis criteris, en general es donen suport a ONGs, petites cooperatives, etc. que treballen en la transformació social. Per contra, es denega el préstec a les iniciatives sorgides amb la mera pretensió d'obtenir beneficis econòmics. A més, els socis que fan costat a aquestes entitats financeres ètiques, a més de tenir coneixement de tots els préstecs, tenen la possibilitat de participar en les decisions.

De la Creu, encara que amb altres paraules, fa referència a característiques similars: “Les finances ètiques ens diuen que per a invertir la intermediació financera és necessari construir sobre una xarxa de persones i institucions que s'acostin sense buscar la rendibilitat econòmica; que cal limitar els salaris entre els càrrecs directius; que els clients sàpiguen el que passa amb els seus estalvis, que cal garantir la transparència en tota la trajectòria dels diners; que cal rebutjar les operacions que busquen la rendibilitat exclusivament econòmica i invertir en determinades àrees…”.

Què obstaculitza el camí?

Ja més d'un pensava: si els avantatges són tan evidents, per què, la majoria, encara tenim els nostres estalvis en les institucions habituals? O tal com ha proposat el moviment francès StopBanque i l'ex futbolista Eric Cantona, per què no traiem tots aquests diners de cop?

Els números mostren que són pocs els que han pres aquest tipus de decisions: En l'Estat espanyol, per exemple, el 90% dels dipòsits i préstecs estan a la disposició dels sis grans bancs. Són dades facilitades per l'economista valencià Joan Ramón Sanchís en una entrevista concedida a l'Associació de Consumidors de Bancs i Caixes d'Estalvis de juliol de 2015.

Liher González creu que ha de veure amb no voler sortir de la nostra comoditat. “Fem un camí a la voluntat del capital, i si volem trencar amb el model que hem tingut, hem de començar a canviar els nostres costums”. També diu que el desconeixement és una raó, perquè molta gent no sap que hi ha instruments financers d'aquest tipus.

El mateix Joan Ramón Sanchís ho atribueix a la falta de coneixement: “El desconeixement genera desconfiança, però fa 50 anys que hi ha bancs ètics a Europa i han demostrat que són tan socialment com econòmicament viables”. Però a tot això afegeix una altra raó, la falta d'oficines físiques. Ara que ens hem acostumat a trobar caixers de banca tradicional en qualsevol racó, les entitats financeres ètiques que presten serveis bancaris funcionen sobretot a través de targetes o xarxes.

Malgrat això, cada any són més els que fan el pas. Entre 2008 i 2014, per exemple, els bancs ètics de l'Estat espanyol van multiplicar per sis els seus estalvis en el conjunt d'Espanya.