Has tingut un llarg recorregut abans d'arribar a Bolívia, com ha estat?

És difícil resumir-ho. Podria definir-me a mi mateix com un militant internacionalista. Ho vaig aprendre al País Basc, com a militant de l'esquerra abertzale, però també com a militant internacionalista de Llatinoamèrica. Vaig viatjar per primera vegada a Cuba en 1997. Igual que Cuba m'ha ensenyat molt Veneçuela m'ha ensenyat molt des de la primera vegada que vaig estar en 2003. Estava en deute amb Bolívia, perquè era l'únic procés de canvi d'esquerra que no coneixia. En resum, vaig venir a passar uns mesos, per a conèixer el procés, i em va enxampar, em vaig enamorar.

Aquí s'esmenten les victòries, menys al teu poble d'origen. També això ha estat atractiu?

Sí, però, utilitzant les paraules d'Arnaldo Otegi, milito per a guanyar, encara que a l'esquerra, en general, tenim la cultura de la derrota. Aquests processos llatinoamericans m'han ensenyat que si un vol realment canviar la seva societat i recuperar la seva sobirania a tots els nivells, ha de prendre el poder. El poder és abstracte, però almenys has de prendre el govern. Després t'adones que tens un govern, però que no tens tot el poder. Això suposa una dura lluita en l'economia, i especialment en l'àmbit cultural. Com es construeix l'hegemonia? Aquesta és la pregunta. Construir una proposta alternativa per a un poble, guanyar el govern, lluitar pel poder polític, econòmic i mediàtic... tot això ho han fet aquí, i jo em sento privilegiat per haver contribuït més de la meitat del temps que ha durat aquest procés. A més de sentir-me orgullós d'haver-me acceptat, aquí estic prenent lliçons per al procés que es posarà en marxa un dia a Euskal Herria, amb diferències.

Quan parles d'Amèrica Llatina sovint esmentes que la gestió comporta desgast. Al País Basc l'esquerra abertzale ha gestionat les institucions, hi ha hagut també erosió?

He dit que la gestió no és sexy. Preferim la cultura de la resistència, és més atractiva. El Govern sempre sofreix cert desgast. Aquí entra en joc alguna cosa que teoritza molt bé Alvaro García Linera (vicepresident de Bolívia): les tensions creatives de la revolució, al·ludint a les tensions dins del país. Si busques una sortida, les tensions t'ajuden a avançar. Una de les tensions es denomina flexibilitat hegemònica enfront de la fermesa del nucli social. És a dir, com desenvolupa el seu projecte, com interioritza a altres sectors socials (classes mitjanes, sectors empresarials...) sense fer massa concessions al seu projecte bàsic, que recolza en el nucli dur perquè no perdis aquest nucli.

A Euskal Herria, si l'esquerra abertzale sociològica –entesa en sentit ampli– està en crisi, no crec que sigui per un problema de gestió. Encara que segurament en la gestió institucional algunes coses s'han fet malament, en les institucions s'ha fet una bona gestió política. Crec que estem en un moment complicat de transició. S'està tancant l'era de la confrontació polític-militar, i em sembla que ens hem quedat sense elements de cohesió. De sobte ens estem donant compte que tenim tàctiques i estratègies diferents dins de l'esquerra abertzale.

Això ha passat també a Bolívia: quan tots tenien un enemic comú, la dreta secundada pels Estats Units, hi havia una clara confrontació i la cohesió era ràpida en la base social. Quan la dreta es va imposar política i militarment, entre setembre de 2008 i gener de 2009 (la nova Constitució va ser aprovada per majoria absoluta), van començar a aparèixer les tensions. Ja no es defensa el mateix projecte, sinó corporativament: els miners comencen a protegir el seu i els pagesos, i també es van realitzar mobilitzacions ràpides contra el govern. Ara els problemes estan solucionats. Estem vivint aquesta transició entre diferents maneres de portar l'estratègia. Em queixava, per exemple, que alguns responsables d'EH Bildu, una vegada i una altra, intentessin persuadir al PNB. A Catalunya, per exemple, amb una dinàmica tan calibre de la societat civil, la petita i gran burgesia es va sentir obligada a pujar al tren de la sobirania. A Euskal Herria no són aquestes condicions.

Igual que en altres països de Bolívia, la figura del líder és ràpida, es pot pensar que és massa ràpida.

A Llatinoamèrica, al final, en tots aquests processos s'ha generat la dependència del líder únic. El cas més clar és el de Veneçuela, amb Chávez, que ha estat detingut. Després de la seva mort es va produir una gran crisi. Per descomptat que l'imperialisme es va servir d'això i se li va preguntar a Maduro que fora Chávez, però ell no pot ser. Això és un debat molt complicat per a l'esquerra. La meva resposta políticament correcta seria apostar pels lideratges col·lectius, per la necessitat de formació política... I tot això és cert, però quan apareixen aquests lideratges són únics en el món: Fidel a Cuba, Chavez a Veneçuela i Evo a Bolívia. També necessitem líders com Evo per a sintetitzar totes les lluites.

Seria bo tenir un líder d'aquest tipus també a Euskal Herria?

Hi ha un. Estem desitjant que Arnaldo Otegi surti de la presó. Per què? Encara que podem pensar que es tracta d'una direcció col·lectiva, Otegi ha demostrat ser un líder amb capacitat de síntesi de lluites i resistències. En escoltar a Arnaldo Otegi et sents substituït. No sols ell buscarà sortides, sinó que en un moment donat és un dispositiu que ajuda a fer clic i que sintonitza un horitzó o un projecte amb una base social.

Deuria l'Esquerra Abertzale aprendre més dels processos a Llatinoamèrica?

Un dels grans teòrics de Llatinoamèrica, Carlos Mariategui, sempre deia que cal crear projectes socialistes propis, que cal fer creacions heroiques i no còpies, no calcs. Això deia quan Amèrica Llatina sempre mirava a Europa, i miri com està Europa ara!

Crec que l'Esquerra Abertzale ha tingut sort perquè ha begut del marxisme i dels moviments d'alliberament nacional una cultura política heterodoxa. Això és riquesa per a fer front a la situació actual. La tendència d'alguns cap a la socialdemocràcia europea (dels països del nord d'Europa) és un gran error. Sempre es pot aprendre de tot, inclosa l'esquerra del nord d'Europa, però ja ha mort la socialdemocràcia com a projecte polític, a pesar que Podem ha estat un intent de salvar aquests valors. L'única regió del món que construeix una alternativa al neoliberalisme és Llatinoamèrica. Aquí es debat sobre la sobirania i la democràcia que tant ens interessa, i sobre les fronteres que estan més enllà del parany que ens va imposar la democràcia liberal i burgesa. Tenim molt a aprendre per a construir el nostre projecte, sense tenir còpia.

Es parla d'un retrocés dels governs progressistes en el repunt per les derrotes electorals sofertes en països com l'Argentina o Veneçuela. Creu que estan en crisi?

Marx deia que la història es mou com a ones, que hi ha avanços i retrocessos. És veritat que anàvem pujant, i de sobte ens hem ficat en el retard, des de la mort de Chávez, però no ha estat així. l'Argentina em lleva més que Veneçuela, perquè és el primer govern que es perd des de 1998. A això se suma el fort descens del preu del petroli i el sofriment de les economies basades en la venda de matèries primeres.

Encara que hem construït un escenari post-neoliberal capaç de recuperar la sobirania i repartir les riqueses, no hem creat una transformació cultural imprescindible. Cal reconèixer que el capitalisme continua sent hegemònic a nivell cultural, a Llatinoamèrica i a tot el món. Ara seran nous reptes. Una famosa pintura diu: “Quan teníem respostes ens van canviar les preguntes”. I així ens ha succeït. A Amèrica Llatina ens falta actualitzar el projecte, perquè cal tornar a encantar als que ara tenen dret a vot, ja que estan votant les generacions que no han conegut el neoliberalisme.