Com es va posar en marxa aquest llibre?

He escrit crítica en els últims 15 anys, en els mitjans locals, nacionals i internacionals, i a poc a poc m'ha anat creant un compromís i una necessitat cap a l'escriptura. Cap a l'any 2004, al fil d'una sèrie de conferències, em vaig adonar que es reflexionava molt poc sobre la professió i les condicions materials que la sustenten. Per tant, vaig crear un arxiu en el meu ordinador, amb reflexions sobre la crítica, sobretot a través de les meves lectures, fins a crear un text potencial. Però aquest text mai s'escrivia, perquè soc un escriptor freelance, i en aquesta situació és difícil crear un llibre. Al final, els de Consonni em van fer una proposta i vaig completar el llibre.

Com diu en la introducció, desitja que funcioni com una caixa d'eines.

En els últims anys, sobretot des que vaig obrir el blog, he escrit sobre continguts diversos, però en aquest cas la meva intenció era elaborar una espècie de tractat metodològic que pot ser útil no sols per a mi sinó per a uns altres, especialment per a gent que vulgui reflexionar sobre la crítica i l'escriptura. En aquest sentit, es tracta de la primera pedra d'una construcció teòrica pendent de construir.

El títol crida l'atenció.

La línia de producció i la cadena de muntatge es relacionen amb el moviment obrer, però ha servit d'inspiració per a molts artistes, com Serguei Eisenstein, Jean-Luc Godard... He fet analogies entre l'escriptura i el muntatge a través de cites. Per a mi és molt important veure com està fet. una cosa, qualsevol cosa, fins a un llibre.

Per exemple, Slavoj Zizek compte com es burla del moment d'escriure. Es buida els budells en l'ordinador i es diu a si mateix que no està escrivint, sinó que acumula matèries primeres, crues. Quan té suficient text, comença a editar, i aquesta és la part més important. Per a mi, en canvi , el collage és una tècnica literària fecunda. Escric així, pegant diverses coses, i després esborro els enllaços. Aquest llibre també està escrit en gran part en post-producció.

De cara a la situació de la crítica, el punt de partida és bastant negatiu: “És un crític contemporani, més que un representant de l'opinió pública, un publicista, o un mer comissionat del mercat”.

Sí, vaig partir d'aquest inquietant diagnòstic. En el món de l'art portem molt temps parlant de la crisi de la crítica, però sense aprofundir massa. Jo tenia una idea bastant concreta, una línia de reflexió que uneix crítica i publicitat/publicitat: com la crítica representa les relacions de mercat, etc. És un tema molt sucós, i volia fer-ho amb tot detall, però a mesura que anava escrivint em vaig adonar que no podia col·locar tot el llibre. També volia portar el tema de l'escriptura, relacionat amb la construcció del subjecte, el benefici que suposa l'escriptura en la construcció de la identitat.

Això era el que anava a dir-li: Des del punt de partida del “malson”, proposa molts antídots per a combatre el mal. Entre elles, la crítica estratègica.

Per descomptat, la renúncia a escriure no soluciona res. Al principi del llibre hi ha una cita de Walter Benjamin: “El crític és un estrateg en la lluita literària”. La crítica estratègica significa que el crític ha de ser conscient dels poders de mercat i ha de ser conscient del marc econòmic en el qual s'insereix la publicació que publica les seves crítiques (per exemple, una revista d'art que fa publicitat d'exposicions). El crític ha de saber que tota crítica és una forma de publicitat, és a dir, en la lògica del codi binari, que tota crítica publicada és una 1, encara que sigui negativa.

Però al mateix temps, el crític és capaç de canviar alguna cosa i té el poder, conscient de la instrumentalització. Per descomptat, la primera decisió és escriure o no escriure. El segon? Resolgui que escriurà, sobre quin i com ho escriurà.

En aquest sentit, es parla de regularitat i irregularitat.

Sí, jo ho he escrit en diversos periòdics i sempre he estat lliure per a triar i articles. Els crítics regulars que es troben dins de les estructures de producció dels periòdics tenen un problema més greu, ja que depenen dels ingressos i han d'enviar un exemplar tots els mesos o totes les setmanes. Jo mateix m'he negat a aquesta dinàmica, perquè et fas esclau de la demanda i et fiques en la lògica de l'actualitat. És un jou, perquè al cap i a la fi, donar servei a la innovació és servir al mercat. Per això reivindico el passat pròxim.

No obstant això, tot té avantatges i inconvenients. Si escrius regularment en un periòdic, tens l'oportunitat de crear un lector que et segueixi setmana rere setmana, i per això pots treballar, mirant a un lector general, però també a aquest lector que estàs creant, i construir un pensament o una línia en un espai molt concret.

Vostè està en el llibre: “Avui dia, un crític cultural pot comprar la seva llibertat d'una sola manera, escrivint a canvi d'un petó”.

Dit així, no dialècticament, la idea pot entendre's malament. Aquest llibre està escrit precisament en contra de la precarització. Però, al mateix temps, en referir-se a les condicions de producció de la crítica, es defensa amb entusiasme l'amateurisme, la passió i l'autoescriptura.

A través dels blogs?

El blog, per a mi, és un espai creatiu que mira al futur i no al passat. Per exemple, mai vaig penjar els textos catalogats i escrits. El blog no sofreix la pressió comercial dels mitjans de comunicació i no ha de sotmetre's al poder censurador de jerarquització establert per l'acadèmia. Així neix una escriptura fresca, sense prejudicis i capaç d'inventar-se a si mateixa, en el sentit de la literatura.

Per exemple: m'agrada escriure sobre cinema, però quan escrivia en els periòdics estava en la columna d'art i tenien una columna de cinema, així que jo havia d'abordar el tema de “el meu”. A més, en la crítica cinematogràfica, la sentència té una gran càrrega, almenys, si no es diu clarament, cal suggerir si la pel·lícula és bona o no, i jo no vull escriure des d'aquesta perspectiva. M'interessa el cinema (i també l'arquitectura, i altres coses) en la mesura en què serveix per a definir el present i ponderar les causes de la situació actual i del sistema mundial. En aquest sentit, tots els meus textos es refereixen al capitalisme.

També aposta per la no especialització.

També cal entendre-ho dialècticament. Quan parlo de no especialització, no em refereixo al diletantisme en absolut. Utilitzo la teoria d'una manera molt rigorosa, no aleatòria o naïf. Tot el contrari. Al meu entendre, el crític no pot ser innocent en absolut. L'àmbit de la crítica ha de ser totalment autoconscient.

Reivindico, per tant, una no especialització especialitzada, en la línia de la curiositat: el crític és, abans de res, una persona curiosa, que les expressions de qualsevol tipus (música, cinema, literatura...) susciten passió.

D'altra banda, la no especialització s'oposa a l'academicisme. Hi ha molts d'aquests tipus en l'Acadèmia, que agafen Foucault i ho examinen de dalt a baix i després són experts en Foucault. Jo reivindico l'heterogeneïtat, la mescla de coneixement i coneixements.

Tampoc pot deixar d'esmentar la dialèctica, que apareix una vegada i una altra en el llibre, com a mètode, o millor dit, com no mètode.

És un mètode no, perquè em sembla que cadascun pot crear la forma de dialèctica que millor s'adapta a ell ad hoc . A més, no és un estil literari. Pots llegir les obres de Bertolt Brecht, un autor extremadament dialèctic que pot influir en tu, però que no pren una forma determinada.

Jo entenc la dialèctica com un espai de dubte, un espai on no sols pots dubtar, sinó que també pots posar en pràctica aquest dubte a través de l'escriptura. És un espai en el qual pots tenir opinions contraposades sobre una sola cosa, perquè això és el que moltes vegades ens ocorre en pensar: pensem una cosa i la contrària, acceptant ambdues. No obstant això, ens resulta difícil expressar-ho amb paraules. En aquest sentit, l'escriptura em sembla el camí, ja que l'oral porta a altres dificultats. L'escriptura em serveix per a posar en pràctica la complexitat del món.