La tarda del 18 de febrer, al carrer Buenos Aires de Bilbao, enfront de la botiga Movistar. Comença la carrera de Correscales. Moure's per les escales, en basc inclinat. El nom ha pres tota la significació quan el personal de contractes i subcontractes de Movistar ha pres a les seves mans llargues escales de fusta i s'han col·locat a banda i banda de la carretera, creant un camí imaginari per als primers metres de la carrera. I aquí ha sortit Correscales, Korrika Precària, amb un testimoni per davant com la Korrika. Però aquesta vegada és un telèfon blau. En el seu interior té un missatge, com sol ser a favor del basc; no obstant això, el tema no és la llengua, sinó la dignitat dels treballadors. De les persones, entengui's.

“L'escala és el nostre principal instrument de treball i ho hem convertit en un símbol de la nostra lluita”, ens ha dit fa uns dies, en un ambient molt més tranquil, el barceloní Aitzol Ruiz d'Azua. Ruiz d'Azua és treballador de la contracta Ecotronic, que opera per a Movistar. També és membre de la Marea Blava, és a dir, del comitè de vaga del Movistar.

Contra la totpoderosa Telefónica

Al març de 2015 el punt de partida d'aquesta història va ser la vaga de treballadors per a la marca comercial de Telefónica. Primer a Madrid, poc després en tot l'Estat espanyol. La vaga va tenir més força a Barcelona, ja que “després d'anys de treball teníem un teixit sindical fort”. Les contractes, subcontractes i “falsos autònoms” de Movistar van secundar la vaga durant dos mesos i mig. “Al principi pensàvem que anava a ser una vaga com qualsevol altra”, recorda Ruiz d'Azua, “és a dir, sense treballar estaríem perjudicant l'empresa, però ens vam adonar que això no servia per a fer front a Telefónica; Telefónica és una multinacional amb grans guanys, és molt difícil lluitar contra ella”.

A l'empresa no li importa perdre els diners i deixar als clients sense subministrament, segons ha explicat Ruiz d'Azua. “La imatge era la seva única preocupació”. Al principi, aquesta imatge no va ser especialment afeblida, ja que als vaguistes els va costar un buit en els mitjans de comunicació. L'ocupació de la principal botiga de Movistar a Barcelona, on es va instal·lar el destí de Correscales, va aconseguir canviar la situació. Paral·lelament, es van produir mobilitzacions significatives en altres llocs, sobretot a Bilbao. Amb aquestes accions van aconseguir empènyer a la companyia a negociar, però el resultat no va ser tan bo com es va voler, almenys a Catalunya –els vaguistes d'Euskal Herria van aconseguir un millor acord– i per això molts van continuar en vaga. En finalitzar l'ocupació de la botiga de Barcelona van conèixer les conseqüències: treballadors acomiadats, llistes negres…

El moviment popular ens acompanya

Aquesta lluita va provocar una ona de solidaritat. La vaga es va prolongar i es va crear una caixa de resistència perquè els treballadors poguessin mantenir-la, a través d'un préstec desinteressat concedit pel servei financer ètic Coop57. En total, a Catalunya es van rebre 67.200 euros. Al País Basc es va crear una altra caixa de resistència per import de 7.000 euros. Es van donar terminis flexibles per a retornar aquestes quantitats als vaguistes, de tres o quatre anys, però no van voler esperar tant, ja que “el que teníem sembrat es refredaria”, segons Ruiz d'Azua. La situació que van voler aprofitar per a començar a construir un nou projecte va ser el germen de Correscales.

Com s'ha aconseguit convertir la lluita de la Marea Blava en un projecte que reuneix en tan poc temps a desenes de grups i centenars de persones? Una de les claus ens l'ha donat el coordinador tècnic de Correscales, Ernest Gutiérrez: “Quan van ocupar la botiga a Barcelona no van entrar solos”. La vaga de Movistar des dels seus inicis va tenir nombrosos suports, la qual cosa és evident: d'alguna manera, va aconseguir reviure algunes velles lluites que estaven adormides, segons Gutiérrez. “Portava un ressò del M-15, però sobretot ens va recordar a alguns la lluita contra la globalització de l'any 2000”.

Fons per a sostenir futures lluites

Per raons justificades, la Marea Blava va generar una gran empatia, la qual cosa li va permetre garantir el préstec concedit per Coop57 a més de dues-centes persones que es trobaven en diversos grups. La iniciativa Correscales neix de la col·laboració de tots ells. “Va arribar el mes de setembre i pensem: si hem construït tot això junts, també ens hem ajuntat per a tornar”, diu Gutiérrez. Però volien fer una cosa diferent, més enllà de retornar una quantitat determinada. “En lloc de crear una caixa de resistència, per què no una espècie de mutualización?”, es van preguntar.

Més concretament, van decidir crear un fons d'ajuda als quals es troben en una situació de divisió similar a la de Movistar. “No és el mateix que els treballadors d'una fàbrica negociïn amb un sol patró, o que aquests treballadors estiguin dispersos en contractes, subcontractes i subcontractes”, ha explicat el coordinador de Correscales, “en aquestes condicions és molt més difícil abordar una vaga”. L'objectiu de la iniciativa és, en definitiva, sembrar la primera llavor del fons de suport a futures lluites, una vegada saldada el deute de la caixa de resistència de la Marea Blava. “Que ningú deixi de fer una vaga indefinida per falta de temps”.

El crowfunding es va posar en marxa amb el doble objectiu d'aconseguir els diners necessaris per a la devolució de les caixes de resistència esmentades, l'organització de la carrera de Correscales i el finançament del documental que estrenarà a la primavera, uns 94.000 euros, així com la creació de l'embrió d'aquest fons cooperatiu. Per al segon objectiu, s'han posat el repte de recaptar un total de 40.000 euros. Això significa que Correscales vol cobrar un mínim de 146.000 euros, i tot això fins a mitjan març. En el moment de redactar aquestes línies es recapten 120.000 euros, amb uns objectius mínims que es compleixen amb escreix, i no lluny de la creació del fons. Aquest és el veritable destí de Correscales.