Va pensar que no anava a ser molt, que fora en cinc països –no sols això, sinó que fos una postal–, li va tocar al professor Jon Sarasua entre maig de 2014 i abril de 2015. En la majoria dels casos, el membre de Garabide va acudir a Colòmbia, Bolívia, Kurdistan, l'Equador i Sèrbia, convocada per l'associació sobre l'idioma. Segons ens diu el propi Sarasua, “el nostre nord és fer un viatge a llarg termini amb capes organitzades de la medul·la de les comunitats de parlants, crear ponts sostenibles”. Sarasua ha estat arrossegat per la dificultat de fer-ho a cinc països, i a pesar que el país l'hagi nomenat, el de Garabide té dubtes en el fons, “o em correspon posar que he estat amb nasas, amb queches, amb kurds… que hagi de nomenar els noms dels països que ha trepitjat. A Bolívia vaig parlar amb el Govern i estaven involucrats en diferents comunitats de parlants. I llavors, per què no dir en quin estat he estat amb els kurds? Si entro al Kurdistan, per què esmentar l'Equador i no el poble del quítxua? Etc. L'autocura dels bascos”. No obstant això, no és aquest l'únic remei o que pot tenir, ja que en el llibre són moltes més els dubtes reals que les certeses sense treva. Aquestes incerteses poden ser, a més de les de Sarasua, les de tota una generació.

Jon Sarasua procedeix de la publicació d'Hiztunpolisa (Pamiela, 2013) i de la defensa i difusió de les quals s'han posat negres en el blanc, però aquest Bost és el jou d'un anterior, un llibre amb notes recollides en els viatges de treball realitzats a Brasilera, de la mateixa forma que Ertz (Argia, 2010). “De sobte, quan en el termini d'un any es van acumular cinc jocs d'apunts diferents, vaig sentir que s'havia format un cercle capaç de preparar un llibre, com a instantània d'aquestes operacions d'intercanvi, com una foto de les recepcions d'un any”.

Més enllà dels discursos

Sarasua no ha acudit als mitjans de comunicació ni tan sols com cal. És sempre un orador, un orador, un públic i un estudiant. En la volta, ens ha portat reflexions com aquestes, que compartim, al nostre gust.

I per què, en primer lloc, el basc és l'interlocutor en els diferents fòrums? “Per què? Quin ‘mèrit’ té el poble del basc per a crear aquest reconeixement i aquesta atracció? Veient la situació mediocre de la nostra llengua i el nostre ‘pelegrinatge coix’, haurem de donar exemple davant els altres? Hauria de donar-nos una mica de vergonya”. Per exemple, aquest és el color que tenyeix el llibre: la voluntat total d'allunyar-se dels clixés establerts i de les paraules i opinions políticament correctes.

Sarasua ha participat, per exemple, en la posada en marxa d'un projecte de llei de drets lingüístics a l'Equador. Sarasua porta a la seva esquena l'experiència d'Euskal Herria: “Us imagineu un euskalzulo ‘fogós’ com jo aplicant rebaixes als articles més audaços proposats pel grup equatorià? El rondinaire està previngut. Vol una bona llei, millor que mai, però que es vengui. I, sense saber gran cosa, està jugant les seves cartes. I aprenent, sobretot aprenent molt”. No obstant això, el text que s'està elaborant no és una llei, sinó un esborrany d'avantprojecte. “I en l'escala absoluta de la bondat, quant millor sigui [l'avantprojecte de llei], més difícil és tirar endavant. Així està el tema de les llengües en el món”. En la paraula i en la boca sempre una llengua “molt important”, però en realitat, en l'agenda de molts temes polítics i agents populars de segon o tercer grau. Ella es queixa: “Els líders que lluiten no transmeten l'idioma als seus fills”. També podíem dir, “així està el tema de les llengües en el món”, i a Euskal Herria.

Més enllà dels discursos, sempre

En una altra ocasió, Jon Sarasua es veurà a si mateix com a testimoni mut de la conferència que ha realitzat a Colòmbia. “En les preguntes, comentaris i mini-discursos posteriors a la conferència, un pren la temperatura del seu impacte. Avui la majoria se m'ha escapat, la majoria ha treballat sobre l'andana, especialment els més vells”. Sarasua comença la seva intervenció escrivint amb gran lletra Voler en la pissarra: “… i he preguntat què és el que realment volen, què volen ser. És possible que vulgui continuar sent andanes i pot ser que vulgui ser un agricultor colombià. Ambdues són permeses. Però què vol cadascun de veritat, més enllà dels discursos? He fet silenci durant un parell de minuts”. “Nahi”, què vol cadascun de nosaltres?

Uns dies després de la conferència a la qual ens hem referit, Sarasua s'ha forjat a Colòmbia l'etapa de la negociació entre els indígenes i el govern. Sarasua es troba en el congrés dels indígenes del nord. “Aquí no hi ha un compte lingüístic en les jornades de les comunitats del dia anterior. En elles em vaig quedar sense entendre un 60%. Aquí ho entenc tot: Diuen ‘bon dia’ sobre l'andana i directament en castellà”. Allí, i aquí, sempre més enllà dels discursos.

El mèrit i el mèrit dels Cinc Intercanvis de Sarasua és que, no en contra, ens fem caminar pels camins humans quotidians que els éssers vius caminem al costat dels estudis d'enquestes que venen del fred, que apareguin sense pestanyes, que ens preguntin i ens contestin –no sempre–, que mirem i vegem el món que ens envolta, que ens dialoguin amb l'estrany, que ens entenguin amb la paraula. Sarasua, en la medul·la, s'ha unit a l'andana, a l'aimar, al kurd, al quítxua, a l'eslau. El basc amb la gent. Viu en el present, entre el passat i el futur de la llengua zangalátrica, pelegrí.