El festival Punt de vista de Pamplona/Iruña va oferir dissabte passat gairebé tot el dia al director José Luis Guerin, abans del tancament de la desena edició. Al matí va presentar L’Accademia delle muse amb bona entrada: “Ens hem reunit més gent que en l'acte del PNB i això no és fàcil”, broma Oskar Alegria, director del festival, referint-se a l'Assemblea General Jeltzale que es va celebrar el mateix dia en Baluard. La pel·lícula de ficció del cineasta català va estar acompanyada d'una altra mena de ficció –que és el que ofereixen els nostres grans equipaments culturals–.

Com és un treball de ficció en un festival de cinema documental? Perquè no ha tingut més remei, perquè en cas contrari no es projectarien a les sales de Pamplona. No obstant això, és una història allunyada del convencional, ja que la factura està més prop del documental i el mètode de treball també és molt especial: ras sense guió i com en la pel·lícula, amb els protagonistes veritablement estudiants de la Universitat de Barcelona. Es tracta, per tant, d'un treball que pregunta on estan els límits entre la trama inventada i el relat factual.

Una professora italiana, sobretot fent classes en una acadèmia de muses composta per dones. Reflexions sobre la literatura d'alt nivell, nombroses referències clàssiques, discussions erudites… i una sèrie de relacions que a poc a poc s'aniran incorporant als alumnes. Tot ocorre en un pla molt intel·lectual i al principi penses que arribaran a algun plantejament no normatiu sobre les relacions de parella. Keba: a poc a poc ens adonem que els alumnes es converteixen en subjectes de l'autoritat falica del mestre i, en el fons, reprodueixen els codis de relació d'un programa de telerealitat –recitant Dante, això sí–.

Una versió culta d'un príncep per a tres princeses? Bé, almenys és un treball que requereix veure amb distància irònica. O amb ulleres habitades: L’Accademia confirma els complexos mecanismes que pot tenir el sotmetiment de les dones en les relacions de parella, que són eficaces fins i tot contra les dones empoderades de la pel·lícula –l'única excepció és el personatge anomenat Carolina, que s'allibera d'alguna manera qüestionant l'autoritat intel·lectual del professor–.

A la tarda, Guerin va estrenar un treball molt diferent. Le Shapir de Saint-Louis és una obra per encàrrec que em va recordar el Guernica d'Alain Resnais, que està comptat amb la mera ajuda del text i la gravació d'un quadre. Es tracta d'una pel·lícula d'una altra època, gairebé un homenatge al cinema realitzat pel propi Resnais o per Chris Marker. Després, en la tertúlia amb el director, els espectadors van poder veure quina de les dues pel·lícules era la que preguntaven, i va quedar clar que la majoria de nosaltres consideràvem que era un treball petit.