Com ha viscut vostè la pressió a part de la militància de la Cup perquè acceptés la proposta de Junts pel Si (JxSí)?

Hi ha hagut pressions per dos costats, però ha estat molt més descarat el que deia la Cup, per la mínima diferència, que havia d'acceptar al candidat de JxSí: “En la correlació vostès són un contra sis, vostès han d'acceptar”. Malgrat una certa lògica, reflecteix una cultura política autoritària integrada en diversos sectors de la societat catalana. A partir d'un moment, sense fer cas de les raons de la nostra negativa, ignoraven les alternatives, no tenien una altra cosa al cap que esperar el sí. En opinió de Convergència, sense la figura de Mas, la part dreta del procés es veuria compromesa. Nosaltres dèiem que l'elecció del candidat alternatiu per part de Convergència donaria seguretat a aquests sectors, i al final ha estat així. Ningú s'ha desvinculat del procés independentista. Espero que la gent que ho va donar tot per la CUP hagi après que aquest tipus d'actituds autoritàries no tenen cabuda, que les petites, pel simple fet de ser petites, no tenen per què cedir davant el gran.

Vostè és militant de Poble Lliure (PL) des de la seva fundació. La PL va advocar públicament per l'aprovació d'Artur Mas per a desembussar el nus de les negociacions. Ha estat fàcil representar a un “sector” entre 10 diputats?

Els que som membres d'una altra organització de la Cup estem més convençuts, però també tenim suport. Crec que els independents han sofert més. [Antonio] La dimissió de Baños s'explica en part per això. Algú que ve “de fora”, en unir-se a la CUP, sap més o menys el que hi ha perquè els debats són públics, però no sap fins a quin punt l'organització es pot tibar en aquestes negociacions. De sobte es va trobar amb ella en el centre. La falta d'encert d'un independent per a encaixar adequadament en la dinàmica de debat intern dona molt a pensar. Tots hem sofert la tensió de diferents formes. Ha estat molt esgotador, però hem après molt.

En aquest remolí, diversos articles, com l'editorial escrit per Vicent Partal el 7 de gener en Vilaweb, han intentat ressaltar l'equació “CUP = Poble Lliure + Endavant”.

La immensa majoria de la gent de la Cup no està militant en aquestes dues institucions. Aquestes organitzacions actuen com a agents d'opinió dins de la CUP i entorn d'elles sorgeixen molts discursos. En les negociacions s'ha visibilitzat, al cap i a la fi, el debat va acabar gairebé polaritzat de manera binària.

El fet que el debat intern es fes públic va afeblir l'actitud de la Cup en les negociacions?

En una organització tan plural és gairebé impossible que el debat es canalitzi per vies internes. Per exemple, en els inicis de les negociacions va començar a estendre's la idea que anar a les eleccions no portaria gens dolent. Més endavant va succeir el mateix amb la idea que era millor acceptar a Mas perquè no se celebressin les eleccions. La naturalesa del model organitzatiu de la CUP fa ineludible que el debat superi els límits interns.

En el moment àlgid de la Pressing Cup, la majoria va decidir en assemblea no acceptar a Mas com a candidat a la investidura. Pocs dies després, el comunicat de Poble Lliure o l'article de David Fernández que va aparèixer en la portada del diari Llaura van donar un suport públic al contrari. És també inevitable?

A l'ésser un debat públic, tothom utilitza tots els mitjans al seu abast per a influir. Quant a la part que em correspon a mi, el mínim que una organització política pot fer per a posar una opinió en el debat és publicar un comunicat.

Encara sabent que ho utilitzaran en la taula de negociació per a estrènyer als seus membres?

Per descomptat. La postura de la PL no era la d'acceptar a Artur Mas, sinó la de prioritzar l'acord. Després de l'assemblea de Sabadell, els mitjans de comunicació i el grup negociador de JxSí van començar a posar més èmfasi en la divisió interna de la Cup. Per a llavors, el debat ja era públic, perquè es va dividir en dues assemblees. En realitzar processos de decisió oberts i assemblearis no es pot ocultar el debat, no es pot estrènyer les línies. És evident que en aquest moment estàs mostrant les teves cartes a l'altre costat.

Llavors, tornarien a discutir tan obertament?

La meva opinió personal és que hagués estat molt més beneficiós per a l'organització haver arribat a l'assemblea general amb una proposta que hagués pogut tenir un major nivell de consens. El que finalment vam fer va ser estendre a tota la militància el bloqueig que hi havia en altres òrgans de la Cup, així com el risc que la militància no desembussés el nus. I així va ser. Aquest empat es va repetir en una escala més àmplia, amb la participació de més de 3.000 persones. És obligació de la direcció política crear propostes que comptin amb el major suport possible a nivell intern. Però, d'altra banda, cal reconèixer que en la Cup no hi ha una direcció política convencional. En la Direcció no hi ha un grup que tingui una cohesió total entorn d'un programa concret, que si es comporta malament pot quedar relegat a un congrés. Això no és en la CUP. Seleccionem persones que portin la diversitat de la pròpia organització als espais de decisió. Per això a vegades és molt difícil arribar a un acord. El nostre camí és més lent i perillós.

No hi ha molts exemples en la política europea que hagin pres de manera assembleària una decisió tan responsable.

El funcionament de la Cup és una important escola de politització. La manera d'implicar la gent és molt exigent en el temps. Això és el que hauríem d'analitzar. A vegades es converteix en un obstacle per a la participació d'uns certs sectors de la població, com els responsables de la llar i de la família. És un sistema que polititza molt, perquè implica moltes persones en les decisions.

En l'acord hi ha dures paraules sobre l'actitud de la Cup en les negociacions que s'han donat.

La raó ha estat, d'una banda, l'exigència de JxSí i, per un altre, el desig d'assumir la responsabilitat que ens correspon; desgraciadament, la que no assumeix l'altra part. El seu és una forma més clàssica de gestionar les contradiccions polítiques: un partit mai pot reconèixer que s'ha equivocat. A nosaltres no ens resulta difícil dir que potser ens hem retardat massa a prendre la decisió i que això ha generat nerviosisme i confusió en la gent. És la nostra aportació a la creació d'una nova cultura política. Igual que els nostres debats interns es propaguen públicament, també succeeix el mateix amb les febleses. Això no ens preocupa perquè sabem que les nostres fortaleses són unes altres.

Si no han arribat a un acord i han arribat a les eleccions, la divisió seria inevitable?

No ho crec. Sempre he pensat que la Cup pot fer front a aquesta mena de processos, perquè estem acostumats a tenir tensió en el pla intern. Ara tenim l'oportunitat d'analitzar-ho i debatre-ho, perquè hem aconseguit una situació que beneficia a la majoria de l'organització. El fons d'aquesta qüestió és el debat sobre les capacitats transformadores del procés independentista i els riscos que comporta el procés de deixar de ser actors polítics autònoms. Aquest debat s'ha prolongat durant almenys quatre o cinc anys.

Sembla que ERC és la que millor ha sortit de la voràgine. Com explica l'equidistant públic que ha tingut en les negociacions i el suport incondicional que a nivell intern ha donat a JxSí?

Ells tenen un acord amb Convergència i no volien exposar-la a cap perill. És evident que alguns dels d'Esquerra tenien la mateixa perspectiva que nosaltres, però van decidir tenir una única veu sobre la designació del seu candidat, que és molt important per a ells.

En totes dues situacions se sentien guanyadors. Si s'arribés a un acord, el nou govern estaria compost entre el 40% i el 50%, com ha succeït en l'últim moment. I si no hi ha acord, en les eleccions és possible que el vot independentista castigui els dos extrems per haver impedit l'acord. Tot això és ficció, clar, però se'ls passarà pel cap.

Les declaracions del president de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), Jordi Sánchez, van ser dures

Respecte a la Cup. Han sentit que la crítica d'algunes organitzacions pel dret a decidir s'ha limitat a una sola direcció?

Ens hem queixat de la falta de pluralitat de l'ANC, per la qual cosa seria convenient ara que participéssim més activament en algunes plataformes i organitzacions, perquè en comptes d'apostar d'una banda siguin valors per al moviment independentista en el seu conjunt. Xocarem amb un estat que nega la nostra existència i per a això fa falta molta força de la societat organitzada.

És un camí cap a la república catalana sense desobediència?

No, clar que no. Hi haurà possibilitat que Espanya aconsegueixi l'autodeterminació en la seva Constitució. Des del moment en què l'Estat ha negat que aquest conflicte democràtic es resolgui per vies legals, hem de ser conscients que per a defensar els nostres drets haurem de desobeir.

I això és possible amb Convergència?

CDC no lidera el procés. Diria que té un pes important per a actuar. Prova d'això és que les seves prioritats no sempre s'han complert en els últims quatre anys. Ells van intentar que la manifestació de la Diada de 2012 fes referència a l'acord fiscal, i al final han hagut d'acceptar que la via central fos una reivindicació independentista. Això mostra les fronteres de Convergència Democràtica.

Tota revolució conté una part dels sectors còmodes amb el règim, que s'aproximen a les posicions rupturistes en les quals el procés pot avançar. Així va succeir en la revolució francesa, en la russa i en molts altres processos històrics.

És Carles Puigdemont una figura adequada per a enfortir el múscul independentista i superar la barrera del 50%?

Sí. És un conflicte institucional i democràtic que deixa en evidència el caràcter autoritari de l'Estat el que amplia la base del procés. I, per descomptat, ha de ser un procés que assumeixi un altre model social, que sigui capaç de respondre a les necessitats dels ciutadans més castigats per la crisi.

Laia Altarriba, membre de la CUP i d'Endavant, va dir en el mitjà L’Accent: “Els de Convergència s'han pujat al carro del procés per a tapar la butxaca amb la bandera”.

Podria haver-hi una diferència oportunista, però crec que l'elecció d'una àmplia majoria es deu a una tendència de fons. Diverses

les classes socials creien que el model autonòmic funcionava bé perquè era vàlid per a repartir el pressupost públic entre elles. Però fa uns anys això va canviar i algunes classes socials lligades als nivells més baixos de la burgesia van començar a desconnectar-se políticament dels consensos establerts per la Transició. Això explica, en part, que CIU s'hagi dividit en dues.

Miren de reüll el procés de formació del nou govern espanyol?

El que pot passar és molt interessant, però l'única cosa que esperem nosaltres els independentistes del nou govern és que acceptem l'autodeterminació, el dret a decidir i l'organització del referèndum vinculant. Més enllà tota la resta no ens importa. Que no ens comptin amb nosaltres per a les reformes estètiques de les institucions de l'Estat, ni per a allargar per sempre els diàlegs estèrils.

Què els ha manat el metge per a curar les seves ferides internes?

El debat polític és l'únic remei per a ser una organització unitària. És fàcil de dir i fer més difícil, perquè la cotidianeidad impedeix que es desenvolupin processos de decisió més tranquils i complexos.