Sabia que la base del grup Sonic Trash venia del grup Ja Et Dic, creat a principis del mil·lenni a Bilbao, però aquest nom –Ja Et Dic– em va llevar un punt d'interès i no els vaig fer cas. Més tard em vaig assabentar que l'any 2000, amb una sola maqueta, havien obtingut el premi al millor equip basc en el prestigiós concurso Vila de Bilbao. Tres discos llargs (Uruhue–2001, Kill switch–2005 i Trash tango–2008) i diverses obres menors, sobretot en Bizkaia, on es van celebrar nombrosos concerts, sempre construint parets de distorsió sonora, treballant guitarres i ritmes durs i introvertits i donant un toc més característic –més indi– gràcies a la veu de David.

Després va venir el grup Sonic Trash, que tenia com a objectiu enterrar Ja Et Dic i donar més bufetades a l'oient. I, de pas, també va atreure l'atenció d'altres amants de la música. En 2011, Hey Chica va veure la llum un llarg treball i l'equip va demostrar que s'havia enfortit. A més, també va tornar la bateria Mariana, dels inicis.

El grup de Sonic Trash és un apassionat de la música, gairebé boig, i això es nota en els seus discos. Perquè és impossible posar nom al que fan, és tan obert, visceral, contemporani, fosc, enganxós i alhora violent. No obstant això, l'última gran feina del grup, Latigo passarà probablement desapercebut!

El cop del ball del cocodril que obre el disc et tomba: cops de bateria que lleven l'alè, blues brut ràpid, misteriós i fosc, totalment rocker. El caminante és un post-rock amb distorsions, intervals murmurats i corones rodones. Sant Tomàs és la cançó més completa, el disc rodó: la peça power-pop més contundent que he escoltat fa temps. Uu! Zamudio boogie beu del punk, del metall i de l'Explosions Jon Spencer Blues. És una agonia espacial i estranya, de gran intriga. Bang és un rock dur, de gran cor, unit al pop i l'esquer. Latigo és una energia high-energètica en castellà que crema si la toques. Reines high-energy, una amanida de guitarra corba i punk-rock. Amor post-hardcore, lliure i noces del pop-rock. I, finalment, Venjança, una peça rockera molt fosca que s'acosta indiferent als camps del techno industrial.

L'equip és tota una troballa. És molt fort, és una trepitjada, una guitarra inclinada cap a l'extrem, amb ritmes profunds i pesats, que torna d'ambients post-rock més foscos al més autèntic rock i saca el major suc. I per sobre de tot això, o al costat, gairebé com a contrast, la veu i les paraules semicípticas de David, que rep registres penetrants del murmuri, la insinuació o el crit.