Tu també vas ser nen?

El meu pare era forner, comerciant i oficinista. Abertzale. Mare modista. Com a l'àvia casada de Zaldibar se li va detectar el Batzoki a casa, va haver de mudar-se a tot córrer a Amurrio, amb la seva vídua i dues filles. Per això, al nostre país es parlava poc i superficialment de la política. A més, Amurrio no era un poble especialment fogós. La nostra quadrilla estava formada pels fills dels treballadors i els dels baserritarras. Hi havia també immigrants. Ens adonàvem que l'havien tret de la terra enmig dels ambients represaliats de la guerra civil. Però ens faltava el fil per a cosir-los. Per exemple, em va sorprendre a Madrid al maig de 1968, però no li vaig prestar cap atenció especial. No tenia cap relació directa amb la meva vida de llavors. A través del FLP [Front d'Alliberament Popular] arribava el farratge més pròxim, el carrer era un continu esclat de mobilitzacions, es notaven nous vents...

Ja era comunista?

Sí, d'un corrent molt crític amb el socialisme de llavors. Em semblava que la casta burocràtica s'havia apoderat de la revolució, que les expressions i els camins revolucionaris s'ofegaven. Per a mi, l'enfocament d'esquerres i social és part de la perspectiva nacional. No és casualitat que en les desesperades tenebres polítiques la gent s'atingui a models històrics. Che Guevara o Rosa Luxemburg continuen sent referents, les revolucions de Vietnam i Cuba tenen una influència més enllà del comunisme en les nostres vides. Per això em considero fill de les idees de llavors. Encara que l'edat m'ha portat a la consolidació en tres o quatre conceptes, en el centre d'aquests principis està la democràcia socialista. Que s'arrela la democràcia en les relacions personals, que influeixi en el repartiment de les tasques domèstiques ingrates, que s'obri en les relacions entre homes i dones de la quadrilla, que posi el barri en la dansa, que els treballadors manin a les fàbriques i no el capital. La democràcia socialista aporta una piràmide de base àmplia i d'altura reduïda, no una societat vertical i jerarquitzada com l'actual.

És el Congrés dels Diputats el reflex d'això?

El Congrés d'Espanya és el símbol suprem de la hipocresia. L'ordre del dia no el decideix el govern ni molt menys els ciutadans. Tot està en mans de Brussel·les, de la Troica i dels poders fàctics d'Espanya. Reformes laborals, retallades, Llei mordassa, reforma del codi penal, resposta al dret d'autodeterminació de les nacions sense estat... Tot ho decideixen els poders extraparlamentaris. Són forces molt reaccionàries. Imagina't que no sols estan en contra del dret a decidir, sinó en contra del dret a la consulta! Sentir-me l'alè d'aquestes forces en el coll m'ha fet més independentista del que era. Per això dic que l'exercici de la democràcia de baix a dalt és l'única manera d'alliberar-se d'aquest tancament asfixiant. La campanya electoral de desembre ha estat, no obstant això, absolutament televisiva. En lloc de fomentar la participació de la gent, l'objectiu era clavar al votant enfront de la pantalla. Em resulta tan violent com dolorós considerar a la gent i a la societat com un objecte de consum. La participació ciutadana es limita al consum del que hi ha en l'aparador?

Ara tot és líquid i fins a vot.

La inestabilitat política és una de les característiques principals dels últims anys. A Catalunya, per exemple, la situació canvia d'un dia per a un altre. Això canvia l'agenda, l'estratègia dels partits, el posicionament dels líders... Portem un temps nedant en aquesta inestabilitat política, xopats de grans mobilitzacions, atrapats en un remolí electoral de vida o mort, i l'aparició de nous partits derivats de poders fàctics no ha fet més que engrossir l'embolic. El vot líquid no és ni bo ni dolent, no és sinònim de paràlisi social, sinó que és el mirall d'una època política convulsa. A més, fa quatre anys, igual que el pp, amb un programa fals i trampós, no és sorprenent la demolició dels castells de sorra. Que encara són la primera força? Han guanyat perdent. El fet que el Parlament sigui un vaixell buit i sense contingut els ajuda moltíssim a això.

Aquest recipient buit està cada vegada més lluny de la ciutadania?

Entre els dos no hi ha un abisme, sinó un oceà. El Congrés d'Espanya no és un tòtem de la democràcia, sinó un temple de la hipocresia. Institucionalment no es construeix un pont amb la ciutadania, els llenguatges, formes i vestimentes que s'utilitzen no tenen res a veure amb els del carrer, no hi ha forma de participació, quan un expert és cridat a una comissió no és per a justificar-se a si mateix a l'hora de valorar la seva opinió. El sistema el té tot hipnotitzat. Així, em fa vergonya que dos terços dels parlamentaris no hagin intervingut durant quatre anys. És labor d'un parlamentari votar per disciplina de partit i fer un parell de preguntes senzilles per escrit? No et sorprenguis si en els plens on no hi ha vots només hi ha un 20% d'assistència. A Pamplona, surto al carrer i la gent em parla dels problemes del veí o de la quadrilla, que un està en atur, que a final de mes arriba greu l'altre, que s'ha divorciat, no sé qui, que han de llevar la casa a l'altra. En el Congrés no hi ha res d'això.

La gent demana una altra manera de fer política?

Hem volgut mostrar que en el Parlament podia haver-hi gent del carrer, hem intentat que les preocupacions del carrer es ressuscitessin des del púlpit del Parlament, anessin pròximes a la forma, els continguts, el llenguatge i el vestuari, comprensibles i justes. Les parets del Congrés no estan acostumades a albergar a una esquerra social, a una esquerra abertzale. Així, al febrer de 2012 vam fer la mateixa proposta per a posar el topall als sous dels parlamentaris que ara Podem utilitza de ple, ens hem obstinat a derrocar aquests absurds privilegis com els fons especials de pensions dels parlamentaris. No és casualitat que en l'última enquesta realitzada entre els mitjans parlamentaris nosaltres siguem els més esquerrans, tant en el social com pel que concerneix la perspectiva nacional.

Enquestes enquestes, les eleccions t'han deixat fora del Congrés.

No hem sabut situar aquestes eleccions estatals al nostre país. No hem sabut posicionar-nos adequadament en aquest context confús. Hem posat el carro davant dels bous. El dret a decidir ha estat l'eix central de la nostra campanya i no hem sabut donar la llum suficient als problemes sociopolítics d'aquí, subratllant prou les nefastes conseqüències que les polítiques estatals dels últims quatre anys han tingut en la nostra societat. Hem plantejat el dret a decidir com un embut, obligant-nos a passar per allí tota la nostra essència política. El dret a decidir hauria de ser una resposta a la política d'Estat dels últims quatre anys, no una conseqüència d'aquesta política d'Estat. Ens ha faltat dir per què i a què anàvem a Madrid, definir i delimitar la funció que té a Madrid un grup d'esquerra independentista. Sabent que existia la possibilitat que tot fos possible des de l'opressió del PP, era imprescindible alimentar el debat sobre aquesta funció.

Poden les institucions i els moviments socials alimentar-se mútuament?

Els moviments socials són la clau del canvi de sistema. Si pensem en una societat diferent, si volem construir una Euskal Herria diferent, no té sentit que el canvi es vinculi únicament a la majoria d'un govern. Si aquest nou País Basc no suposa cap reforma i transformació social, tenim festa. Sense apoderament, sense participació social, organització social horitzontal

sense... on anem? És veritat que la mobilització social és complicada quan no es correspon amb el canvi institucional, però el canvi institucional sense mobilització social vol dir més PP. El canvi social no vindrà de les eleccions, només amb els resultats electorals no es crea una societat diferent. Els espais acte-organitzats, cada vegada més poderosos des del punt de vista social, sindical i feminista, porten amb si el canvi. Sense moviment social no hi ha Euskal Herria nova i diferent.

Si els ponts entre moviments socials i institucions no són de palla...

La democràcia socialista consisteix a enfortir i consolidar aquests ponts. Per exemple, el model de relacions a les fàbriques és vertical, mana l'empresa, sua als treballadors en silenci, i hi ha un espai per a negociar uns mínims. Això és la democràcia? Què ocorre en les relacions entre homes i dones? Els treballs i activitats que es consideren de dones no tenen reconeixement social ni polític, les diferències salarials són enormes, la falta de reconeixement és una dependència

relacions i relacions desequilibrades violència. Això és la democràcia? El mateix en la universitat. Què és la universitat si no és un niu de cacic sense democràcia? Per això dic que la democràcia ens toca arrelar en tots els àmbits de la vida, promoure les relacions directes entre la societat i les institucions, tapar l'abisme entre tots dos i fomentar el treball en comú. La relació igualitària entre els moviments socials i les institucions hauria de ser un símptoma de salut d'un govern, no un signe de feblesa. Tanmateix, això no s'aconsegueix mitjançant la votació de les lleis de participació ciutadana. Cal anar al fons de l'assumpte, reconèixer que la vida social és política i tirar una dosi de democràcia a la decisió més mínima.

Els partits polítics estan disposats a compartir el poder amb els moviments socials?

Els polítics s'inclinen per la banalització social. La gent que ha crescut i s'ha educat en els moviments socials s'utilitza com a esquer electoral, però ningú deixa la política per a lluitar contra els desnonaments o treballar en l'associació veïnal. Tots sabem que els polítics professionals salten a fundacions o empreses privades a la seva mesura. Això demostra que per a la majoria dels nostres governants no tots els treballs tenen la mateixa importància, que l'única cosa que els importa és que es mantinguin en el vèrtex de la piràmide. El principi d'incompetència de Peter és clar: tots pugem l'organigrama social fins a aconseguir el màxim nivell de la nostra discapacitat.

Es va jubilar, es retirarà?

No vaig néixer ahir, he passat dues rondes d'il·legalització. Els de la meva generació tenim una pel·lícula de fa 40 anys clavada en la pupil·la. El que vivim avui dia està en el límit del déjà vu . No sabem com serà el final de la pel·lícula, vull creure que el final encara no està escrit, que les mobilitzacions socials tindran la força suficient per a marcar el full de ruta de les autoritats. És el torn de la gent nova, necessitem rostres joves per a airejar les nostres idees i refrescar els nostres programes. Abans que vingués a buscar-me per a encapçalar la llista, li vaig dir clarament que no em presentaria. Ara ho dic amb més força. Crec que he fet el meu treball. Em toca tornar a la meva situació i al meu hàbitat natural.