La poesia és fidel a una determinada manera d'escriure, com ho demostren les Mancances (1980) i els deu llibres que segueixen. Tere Irastortza és una escriptora atípica, a la qual li surt la poesia clàssica del dol, que no sap escriure de manera plana. O potser la seva lírica sembla plana, però tampoc és prosa. Per això, com en els contes, en aquest llibre t'anima sempre a seguir endavant, encara que sàpigues que no arribaràs més que al punt de partida. No obstant això, el viatge t'ajudarà a ordenar idees i compartir un dolor universal: el dels quals s'han anat, abans de tot aquest temps.

M'ha agradat Omplíeu el món (Pamiela, 2015), perquè m'agrada aquest tipus de poesia, i envejo als que són capaces de treure'm d'amors impossibles: “Quantes coses que mai hem imaginat/ gaudint les unes amb les altres,/…) podíem ficar-nos al llit junts/ cada nit i al matí despertar-nos/ podíem plegar junts la roba escatada/ i quants segons hem viscut,// aquells que fins i tot ara imaginats no es podran atrapa/ mai”. El llibre és una delícia quant a ritme, la festina va lent, i té expressions inesperades, juga amb l'amargor del llenguatge. La seva veu és exacta, però hi ha flors pertot arreu: “I en les cuines on el futur s'evapora bullint se sent l'absència d'aire per la impossibilitat de passar”.

En comparació amb l'anècdota, Tere Irastortza prefereix parlar amb profunditat. I en comparació amb el superficial, ha convertit El món en un petit assaig poètic sobre els temes que omplien: l'amor, el temps, la mort. Tots venen reunits en un vitalisme grandíssim.

I es confonen el que va ser entre tantes penes, la qual cosa no va poder ser, i l'eternitat mateixa. Tot el que arriba de la terra al cel i de nou a la terra li sembla incomprensible, però igualment estimulant. Tot acabarà, per descomptat. Del que havia fet durant el temps cantava pàgines a pàgina. Quan parla d'home, sigui de la malaltia de Karmele Igartua (1959-2010), no deixa de sorprendre'm com parla l'escriptor com si no hi hagués límits, com si no hi hagués temps, com si cadascun pogués endevinar el seu destí: “He volgut estar fora,/ i estic”. Aquest llibre demostra que la corrupció transforma la bellesa, i que el final pot ser un reinici o una lliçó de depressió. Irastortza dona la volta a les convencions, i encara que la forma dels poemes és gairebé sempre una i gairebé sempre ortodoxa, el significat que subjeu és el del moviment de la vida, del mambo que cal ballar: “érem nosaltres (…)/ van saber saltar de la mà/ dues nenes”. n