Continuem exhumant les restes dels afusellats 80 anys després del començament de la guerra. L'últim, de 14 presos escapolits d'Ezkaba, assassinats i enterrats pels franquistes al costat del cementiri d'Olabe. A Euskal Herria, l'última dècada ha estat la prioritat investigar les atrocitats comeses en la rereguarda i retornar la dignitat a aquestes persones condemnades a l'oblit.

Però si es recupera la memòria històrica del succeït, és una tasca que cal fer en conjunt. “La memòria històrica no és només l'exhumació de cadàvers, sinó també la recuperació de testimoniatges i espais de guerra civil”, assegurava Javi Buces, de la Societat de Ciències Aranzadi, l'any 2013, a punt de començar les excavacions en les trinxeres del mont Belkoain d'Aduna.

Fins que al juliol de 1936 es va aixecar i el 19 de juny de 1937 els requetés de la cinquena brigada de Navarra van col·locar el pebrot a l'Ajuntament de Bilbao, només van passar 11 mesos. Durant aquest temps, les línies de muntanya de Guipúscoa i Bizkaia es van omplir de trinxeres formant una xarxa més complexa del que s'ha vingut creient fins ara. Gràcies a aquest sistema defensiu, el lehendakari Agirre va crear el govern i es van enfrontar a l'atac feixista:

...alguns caminaven cap enrere d'un costat
a un altre, i molts pensaments
no podien emportar-se el
pal de la paret... /

Els versos escrits des de Kalamua il·lustren la duresa de les seves lluites. Però es pot imaginar encara millor veient de prop les trinxeres que es conserven en el vessant com a serps. Han organitzat sortides a Kalamua i Akondia des dels pobles de voltant per a conèixer les restes de la guerra. En la pròxima Intxorta, en canvi, l'Ajuntament d'Elgeta, amb la col·laboració del Grup Cultural Intxorta 1937, va obrir un parc temàtic.

Des de llavors, les trinxeres de guerra també han estat recuperades en altres zones del país. En Belkoain, joves d'Euskal Herria i de fora del País Basc, han descobert una línia de més de 200 metres. En Lemoatx també s'han basat en el treball comunal per a excavar les restes bèl·liques del cim de la muntanya, gràcies als treballs realitzats que van poder identificar les restes òssies d'un milicià mort. En la zona de Berango i Sopela s'han exposat els refugis de formigó del famós cinturó de Ferro construït per a defensar Bilbao; en el mont Kamaraka de Llodio s'aprecien les trinxeres d'aquest cinturó, així com en Ugao-Miraballes i Larrabetzu. Recorreguts de muntanya, carreres, centres d'interpretació… Cada vegada hi ha més possibilitats de conèixer tot aquest patrimoni.

No és una simple curiositat. Per a fer un relat el més fidel possible del passat és imprescindible prendre consciència del viscut en el front durant aquests mesos de guerra, comprendre en quina situació es van barallar els uns i els altres. L'antropòleg Andrés Zarankin, que ha investigat la repressió de la dictadura militar argentina, ha descrit perfectament l'objectiu d'una excavació d'aquest tipus: “Volem crear una memòria material, és a dir, convertir-la en una cosa física, que pugui entendre d'una altra manera que no sigui la paraula. És la memòria que podem tocar, fer olor i viure”.

L'arqueologia juga un paper molt important en tot això, encara que no tingui molta tradició en una història tan pròxima. Al desembre de 2014 I. Arqueologia de la Guerra Civil Espanyola Es va celebrar un congrés en la UPV/EHU. En aquest, Alfredo González Ruibal, investigador del CSIC, va reflexionar: “L'arqueologia fa el mateix que si haguéssim vist per primera vegada alguna cosa que ens és conegut i amb això generar coneixement. Per a crear aquesta sensació cal excavar bé, però també cal saber construir històries”.

Murugain: Guerra de 1936 i Edat del Ferro agafats de la mà

La de Murugain podria considerar-se com la primera trinxera excavada al País Basc amb una metodologia arqueològica específica. Ja se sabia que en aquest pujol, situada en el límit amb Àlaba i Guipúscoa, existia un poblat de l'Edat del Ferro i restes de la guerra civil. Per encàrrec de l'Ajuntament d'Aramaio i amb la col·laboració del Museu d'Arqueologia d'Àlaba, l'empresa Ondare Babes va iniciar els treballs en 2011 i ha realitzat diverses campanyes.

L'historiador i arqueòleg Etor Telleria ha dirigit aquestes excavacions: “En primer lloc ens dirigim als llocs més visibles, ja que en la zona d'Aramaio es conserva molt bé la muralla de l'Edat del Ferro. Vam fer grans sondejos de 20 metres quadrats i vam veure que hi havia una depressió paral·lela a la muralla, que era la trinxera”.

Han diferenciat les característiques de cada unitat estratigràfica o capa, han mesurat l'entorn a través de l'eina l'estació total utilitzada en topografia i han creat imatges tridimensionals amb el registre fotogràfic obtingut mitjançant la tècnica fotogrametria. Amb tot això, s'ha pogut comprovar com es va fer el tall en el sòl i quina lògica seguien les files de les trinxeres: “Ens hem adonat que la línia de defensa era més complexa del que es pensava, que també disposava de trinxeres i refugis que es comunicaven amb la línia principal”, explica Tellería.

Aquest tipus de troballes trastoca les conviccions que el front republicà a Euskal Herria va ser feble i improvisat: “És la teoria que he escoltat des que vaig començar a treballar, que les trinxeres es van fer en l'últim moment. Jo no sé si es van fer amb pressa, però sí que es van fer amb ganes: excavar la roca del lloc amb la piquita…”. Segons ha explicat l'arqueòleg, els sapadors i els enginyers eren necessaris per a construir aquest tipus d'estructures. En qualsevol cas, els resultats de les excavacions mostren que els soldats també van utilitzar les restes existents per a construir la trinxera, com el propi mur de l'Edat del Ferro de gairebé 3.000 anys o la carabassa utilitzada com a refugi.

L'alt de Murugain era estratègic per a evitar que els colpistes entressin en l'Alt de Debagoiena, però aquestes trinxeres no es van excavar de forma aïllada, en les muntanyes de Jalindo i Gorbeia també són visibles. Els membres de la Protecció del Patrimoni han realitzat registres en tota la comarca i han comprovat que tots els voltants d'Otxandio, Arrasate i Bergara estan coberts de trinxeres.

El 31 de març de 1937, el general Mola va iniciar l'ofensiva en Bizkaia i els voltants de Murugain van quedar en mans dels franquistes. Les cròniques de l'hemeroteca són una mostra dels combats que han tingut lloc aquests dies.El dia en el periòdic basc “Gorbea és nostra!” deia en veu alta: “Els moros que van entrar en l'època del Gorbea van ser llançats”. Per contra , La Veu d'Espanya afirmava sense complexos que el “foc i el ferro” caigut en Murugain va donar al cim un aspecte de volcà.

Com van sofrir aquestes situacions els soldats allí presents? A Telleria, la qual cosa més li interessa és aquesta “microhistòria”: “Sabem molt dels moviments militars, tot està documentat i sabem qui va perdre i qui va guanyar. El que ara volem saber és com van viure els que allí van estar, en aquest cas els del batalló Dracs”. En les excavacions s'han trobat objectes que “humanitzen” la guerra: llaunes de llet condensada i carn cuita, botons, soles dels peus, trossos de pell, llapis… A més, s'han trobat nombroses municions, usades ja en la Primera Guerra Mundial.

Granades de mà contra morters militars en Zubietamendi

Joxe Agustin Muguruza s'ha adonat que l'anàlisi de les beines i els fragments d'explosius no és un estudi de segona categoria. S'ha mogut aquí i allà per pur interès històric: En Saibigain d'Urkiola, en Legutiano, en Intxorta… Diu que ja fa temps que els ferrovellers han caminat per les muntanyes perquè hi ha objectes que “paguen bé” en un mercat no regulat.

Les granades de mà republicanes trobades en el Txaldatxur de Zubietamendi serien molt apreciades en aquest mercat, però afortunadament estaran exposades en vitrines a l'Ajuntament de Lasarte-Oria. Muguruza és membre d'Islada Ezkutatuak, un grup que treballa per a recuperar la memòria històrica de la comarca. En 2013 es van llançar a Txaldatxur a la recerca dels primers indicis i des de llavors s'han localitzat almenys 120 metres de trinxera i munició especial.

S'han tret 22 artefactes de fabricació artesanal d'explosius d'un centre de detonació de la ciutat. Es tracta de magranes de tubs de lampisteria, molt usades en el context de 1936 i anteriorment, conegudes com a xoriços, xurros o colzes. Probablement van ser manufacturats a la fàbrica de teixits Brunet i Cia. pròxima. No són peces buides oxidades. Aquesta troballa mostra els mediocres mitjans amb els quals els republicans es van enfrontar a l'aixecament militar.

Txaldatxur es trobava en un vèrtex del front d'Andatza, “aquest front va mantenir durant molt de temps a Guipúscoa en mans dels republicans”, diu Muguruza. L'informe Recorreguts de la Memòria, elaborat per un grup de recerca de la UPV/EHU a petició del Parlament Basc, recull aquestes zones en la llista de llocs de “memòria de guerra”. Allí van estar els socialistes del batalló Amuategi, els d'Eusko Gaztedi, els anarquistes, el comandant Kandido Saseta, l'euskaltzale Koldo Mitxelena…

Al començament de la guerra, la gent no estava preparada, segons Muguruza, “per això les trinxeres d'Intxorta i les d'aquí no són iguals”. Aquesta diferència també s'ha posat de manifest en inventariar el material d'una altra trinxera trobada en el camp feixista: projectils aerodinàmics, noves beines, nombroses llaunes de tonyina… Molarena era un exèrcit professional. També han aparegut construccions que informen sobre la vida quotidiana. Mentre treballaven, els membres d'Islada Ezkutatuak van observar un forat que travessava, i quan van començar a excavar, sense munició, van treure en les seves arpes claus en comptes de claus. “Al principi va ser un flaix, després ens vam adonar que eren uns vàters que unien les fustes amb aquests claus”.

La gent vol saber què va passar

Els agents que actuen en la iniciativa popular i en les administracions tenen clar que la recuperació de les trinxeres no tindria sentit si no s'intenta difondre aquest patrimoni en la memòria col·lectiva: “Nosaltres no volíem tenir un grup d'arqueòlegs que passés un mes en la muntanya i després es tanca en el laboratori”, diu Etor Telleria. L'Ajuntament d'Aramaio també els va proposar un projecte obert per a realitzar excavacions en auzolan: “Ben coordinat pot donar bons resultats, a través de la participació s'aconsegueix sensibilitzar a la gent sobre el patrimoni del poble”.

I què és el que fa que una persona entre en una trinxera de fa gairebé 80 anys? Què sent? En paraules de Joxe Agustin Muguruza, la gent vol saber què ha passat: “Una cosa són les banderes i les llàgrimes, i una altra veure el que va passar. Els soldats es van posar furiosos, i un d'ells em va dir: “Com ens van guanyar aquests repugnants?”. Aquest sentiment ha passat de generació en generació, però ningú ens ha explicat el que va passar i ara la gent vol saber això”.