Primer, ens assabentem d'aquell assaig Emakumeak escriptora d'Itxaro Borda –“li vaig dir que no volia participar en aquest llibre, que jo no em sentia ni escriptora, ni em sentia escriptora. I va treure els poemes!”–.

Henriette Aire. Creat en Urepel. Kontxo, la filla del seu pare, una de les germanes Aire, la major. Gratant-se una mica més, li vam agafar un llibre de poesia, assedegat de la veritat. En ella trobem dos poemes de l'antologia de la borda –una mica modelats, refinats–, un tercer poema es va quedar en el camí. A canvi, va completar la col·lecció amb divuit poemes més, vint-i-un en total.

Josu Landa va esmicolar: “No poder viure lliure i no poder gaudir de l'amor al seu gust” marca tots –“El poble estimat/ M'agradaria alliberar-te/ I el que pot no voler/ El que té no pot estimar”–; “El poble és un poble volgut/ M'agradaria alliberar-te/...) Però com puc/ Tallar les teves cadenes/ Jo estic lligat/ La dona en aquest món/ La dona en la societat/ El camp, encara: “Les paraules neixen d'una profunda esquinçada”.

Però quin pot ser aquesta esquinçada profunda. Potser, però Aire ha fet públic mai: “He viscut a París durant onze anys. Onze anys després, em vaig separar del meu marit i vaig decidir tornar a Euskal Herria, amb tres fills. El meu pare el va prendre malament i em va dir: no vull que diguis més a ningú que eren la meva filla, i no vull que tornessin a casa”. Aquesta profunda esquinçada apareix clarament en l'extens poema Uste zinuen, que ens ofereix “una visió de vida frustrada però optimista al llarg d'una dotzena de pàgines”. Visió frustrada: “El teu jou/No pots suportar-lo?/ En la solitud/ I els arbres/ Et preocupes/ Et queda per viure/Per la teva vida?/ S'ha tornat boig?”. Però al final optimista: “Et veig feliç/ En la teva plenitud/ Feliç/ En l'amor”. I optimista tal vegada, qui sap, per la qual cosa ha fet públic: “Després vaig venir, el pare era a l'hospital a Bordeus, vaig anar allí i li ho vaig passar molt bé, molt blanc, es va aixecar del llit que passava necessitat i ens abracem... En el camí em va dir que no eren del seu pare, li va fer dir l'entorn, el vaig veure en les seves llàgrimes”.

En el camí, a més, havia començat una novel·la que no havia fet per falta de temps. Es tracta, per tant, d'una medalla en la qual la profunda abrasió, o altres, no ha donat més resultat.