Segons les últimes dades macroeconòmiques, hem sortit de la crisi i podem estar davant els primers “brots verds” de veritat. Sense discutir en quina mesura ens trobem o no en aquesta fase, pot ser un bon moment per a analitzar quin ha estat el resultat de la crisi i què és el que ve.

La veritat és que la crisi no ha portat massa coses noves i ha suposat un increment d'algunes tendències que venien per davant, i que en els últims anys no ha fet més que augmentar la seva velocitat. Entre elles, potser el més significatiu és que les desigualtats socials s'hagin accentuat encara més i no hagi fet més que augmentar la distància entre els qui més tenen i els qui menys tenen.

En aquest sentit, és clar quins són els principals perdedors: aquells que abans de la crisi se situaven en els llocs baixos de la nostra societat. La classe mitjana i la classe mitjana-alta han resistit molt millor la crisi i moltes vegades no han sofert massa danys. Dit d'una altra manera, s'ha produït el fracàs dels qui viuen a costa dels capitals del treball –obrers, precaris–, mentre que s'ha produït un augment dels qui tenen rendes de capitals o almenys poden permetre la conciliació de tots dos. No podem oblidar l'evolució de la bossa en els dos últims anys.

Per a entendre tot això, evidentment, cal tenir en compte les retallades que s'han produït en les polítiques socials, però tan important és la transformació que s'ha produït en el mercat laboral a través de les reformes laborals dels últims anys. Crec que, excepte alguns sindicats, no hem donat la suficient importància a les reformes laborals. Aquestes reformes han afeblit la negociació col·lectiva i la capacitat de negociació dels treballadors, la qual cosa està permetent apreciar una acceleració de la precarietat de les relacions laborals en els últims anys. Les baixades salarials són un exemple significatiu.

El sector més destacat és la indústria, que tradicionalment comptava amb unes relacions laborals reglades i, per tant, amb sous dignes. El descens salarial que s'està donant en els últims anys és molt significatiu, sobretot pel que fa als nous treballadors. Tenint en compte que fins ara la indústria ha estat un dels principals suports del “model socioeconòmic basc”, és evident que el propi model també s'està qüestionant, és a dir, un model de cohesió social basat en alts salaris i àmplies polítiques socials.

El resultat de les desgràcies és greu, la inestabilitat serà cada vegada major en el mercat laboral basc i els salaris cada vegada més baixos, ja s'han posat de manifest algunes dades sobre aquest tema. En el passat va ser un mur enfront d'aquesta dinàmica industrial, però ara, a conseqüència de la reforma laboral, la indústria s'assembla cada vegada més a altres sectors laborals. Per tant, en l'àmbit socioeconòmic, cada vegada ens assemblem més a Espanya.