El tema sempre ha estat motiu de preocupació per a una gran part del moviment feminista d'Euskal Herria, i no pot negar-se que últimament està donant voltes. Es pot considerar una fita un curs d'estiu organitzat per la UEU en 2015. Oihana Etxebarrieta, Zuriñe Rodríguez i Arantza Santesteban són les investigadores feministes que sota el títol La lectura del conflicte a Euskal Herria cap a la pau feminista del futur, també en aquella ocasió a Pamplona. Abans i durant diversos anys, el moviment feminista ha fet un treball fonamental per a arribar a aquest punt, i ara, el context no pot ser més propici. Cinc anys després de l'alto-el-foc anunciat per ETA, encara que el procés de pau sigui a trompades, és un bon moment per a repensar i redebatre moltes coses.

A moltes feministes li ve al capdavant el dubte: De què parlem quan parlem de pau? I quan parlem de violència? Què suposa la normalització? Dit d'una altra manera: Ens continuaran matant, violant, menyspreant a les dones en una societat basca normalitzada?

Si no es governa, no hi ha pau

Segons l'investigador Jule Goikoetxea, s'han considerat patriarcals tant la pau com la violència, així com el que és la societat normalitzada. La divisió entre el públic i el privat és clau en aquesta comprensió. En el públic se situen els iguals, els subjectes, els homes. En el privat, no obstant això, les dones, dependents, cuidadores dels subjectes (cuineres del que mengen els subjectes, netejadores de les camises que vesteixen), se situen en l'expulsió sistemàtica del públic. L'espai de la política és l'espai públic, per la qual cosa només es consideraran conflictes polítics aquells que es produeixen en aquest, responsabilitat de tots.

Per concentrar-se en una frase de record: “En la nostra societat patriarcal normalitzada existeix un conflicte si els homes es destrueixen mútuament i s'estableix la pau si els homes signen un acord”. És a dir, a Euskal Herria han estat onze les dones assassinades per ser dones en els últims deu anys, però quan es parla del conflicte basc, normalment, no es tracta d'això.

I llavors què? Cal destacar, una vegada més, que l'època és clau. Així es diu Goikoetxea. Veu l'oportunitat d'oposar-se a la concepció patriarcal de la pau i començar a entendre el conflicte des del feminisme, per a començar a interioritzar que hi ha conflictes i no conflicte.

Des del punt de vista de la distinció entre el privat i el públic, li sembla fonamental que les dones assumeixin el govern, alguna cosa que no s'ha fet fins ara. Es tracta d'un govern molt descentralitzat. Al cap i a la fi, les dones no som una minoria, sinó la meitat de la gent. I en alguns llocs, en molts camps, estem treballant. La clau està en el fet que cadascun comenci a actuar des del seu propi espai, i que aquest impacte s'entengui a nivell macro.

Som gudaris bascos...

El torn de la investigadora Zuriñe Rodríguez, i amb ell, el d'endurir el zoom i en concret el d'abordar la situació d'Euskal Herria, tirant de l'anàlisi més general de Goikoetxea.

Rodríguez va començar a reflexionar a través de preguntes: Existeixen en la societat basca violències hegemòniques i subalternes (de primera i segona)? Quins imaginaris han format? Això que anomenem conflicte basc ha reforçat els rols tradicionals de les dones? Aquest conflicte necessitava un règim social heterosexual per a perdurar? Qui ha cuidat a qui en el conflicte basc?

La socialització dels rols de gènere en el conflicte basc també es pot llegir a la llum de l'evident distinció entre el públic i el privat. En l'espai públic, homes, gudaris a jornada completa. Perquè aquestes puguin actuar d'aquesta manera, les dones són les cuidadores en l'àmbit privat.

Aquest equilibri s'ha mantingut a través de diferents dispositius violents. D'una banda, per maternitat, entenent això com a cura incondicional. S'ha reconegut la vigilància, elogiant el paper de la mare, però no s'ha considerat política, és a dir, no s'ha considerat militància (les mares no han estat subjectes de l'àmbit públic).

També hi ha hagut dones que no han complert el paper de dona cuidadora privada i han actuat en l'àmbit públic. També han sofert dispositius violents, tant per fora com per dins. Des de fora (per exemple, des dels mitjans de comunicació espanyols), s'han alimentat els estereotips negatius de les dones gudaris: que són infames, frígidos i lesbianes, en línia amb el que s'ha dit recentment sobre els de la CUP.

Uns altres són les cotilles interiorment establertes. Les dones gudaris s'han erotitzat, suposadament elogiant la seva lluita, però en realitat no han arribat als problemes de les dones gudaris, a la seva crua situació. En aquest sentit, Rodríguez té la intuïció que no és el mateix el que està succeint amb la imatge de les dones kurdes.

Mitjançant aquesta erotización violenta es manifesta que les dones gudaris són rares, diferents a les altres dones normals i cuidadores. Al cap i a la fi, a través de tots aquests dispositius es transmet un missatge clar a les dones: si volen treballar en l'àmbit públic, pagaran car.

En el lloc, les revoltes feministes

A més de les intervencions, també es van dedicar als exercicis col·lectius Aquesta no és la nostra pau a l'escola feminista. Després de les sessions del matí, els participants es van dividir en grups per a fer un detall de l'actuació dels diferents agents implicats en el conflicte polític-armat i, sempre partint de les vivències i els sentiments, analitzar les mancances que han tingut a l'hora de conjugar el conflicte amb el feminisme.

La majoria dels grups es van centrar en les aportacions dels moviments socials i polítics i van concloure, sens dubte, que el moviment feminista és el que més ha treballat. És més, segons els assistents, els passos que s'han donat en altres àmbits han estat conseqüència de la pressió del moviment feminista.

En la sessió de la tarda, gairebé un centenar de dones feministes van mirar al futur i no al passat. Les oportunitats i necessitats de futur es van escriure en un gran tauler i els obstacles. Es van mostrar optimistes, tal com va informar Bilgune Feminista a través de Twitter, ja que es van identificar més oportunitats i necessitats que obstacles.

Tenen clar que, al fil de la labor que el moviment feminista ha realitzat durant molts anys per a redefinir el conflicte polític-armat d'Euskal Herria, i dels corrents sorgits en els últims temps, el repte és integrar les aportacions del feminisme en la narració del conflicte, incidir en el relat i en el procés polític. El camí: materialitzar el poder que tenim les dones en el lloc.