Don Felipe està furiós i no sap dissimular. L'Espanya perifèrica ha enfadat a Sa altesa. A la Casa Reial i en l'Administració de l'Estat que representa és inacceptable que la perifèria sigui una entitat sociològica que vagi més enllà del vernís folklòric. I aquesta és la clau de la crisi de territorialitat que viu Espanya.

La pell de la taronja, perifèrica, sol donar a conèixer el fruit, bé directament de l'arbre o bé en comprar-lo a la botiga; la seva lluentor, la seva olor, el seu suau o aspre, suggereix la qualitat de la medul·la. Però també és més que això aquest embolcall. Mancant pell, la taronja es deshidrata, es perd i acaba corrompent.

En el Centre no s'accepta tan fàcilment que aquesta perifèria ajuda a crear el nucli, a més de definir les dimensions d'aquest. I aquesta és l'arrel del problema. És a dir, que la taronja no pot acceptar la necessitat de la pell i de cuidarla.la
Espanya oficial no ha après la contribució de la perifèria de l'Estat autonòmic que marca la Constitució de 1978: lingüística, cultural, política i econòmica. Davant la sistemàtica marginació política i administrativa de la perifèria, els habitants de la superfície comencen a moure's. Aquí han aparegut els primers problemes seriosos.

L'Espanya de Don Felipe ha de reaccionar.

Si Espanya realment volgués mantenir la seva pell de taronja, hauria de pensar que té una necessitat clara de planificació, amb la qual acontentaria els ciutadans que somien amb una altra Espanya, no sols no oblidaria els seus menyspreus, sinó que assumiria i situaria en el seu lloc els valors i les necessitats dels territoris perifèrics.

A diferència del que ocorre fins ara, fins i tot els col·laterals poden pensar que poden fer front a les forces centralitzadores fermes i anquilosades una Espanya diferent. Fins a la data, cadascun ha recorregut el seu camí de la perifèria a la capital. No obstant això, a Madrid pot arribar a ser transformadora una força política perifèrica més organitzada i cohesionada.

Una tercera solució per a sortir de la profunda crisi d'identitat i institucionalització que viu Espanya és deixar sense perifèria a la taronja del rei. És a dir, fer una melmelada pròpia amb les peles de taronja. En aquest cas, cadascun ficarà en el seu propi pot els trossos de pell amb el seu sucre i la seva canyella. Catalunya ja ha començat a recórrer aquest camí. Si és el millor camí, i l'únic, ho dirà el futur.

L'Espanya monolítica sembla haver tocat fons. Però veuràs. No totes les perifèries tenen la mateixa força interior. Ni el centre a cada moment.