Un llibre sobre el suïcidi. No és un tema fàcil.

Té un origen llunyà: un gran amic es va suïcidar, tots dos teníem 27 anys. Em vaig quedar atordit i vaig començar a recollir el material. A mesura que s'escriu, es converteix en un llibre sobre la vida, no sobre la mort. Què pensem de la mort, però com a efecte mirall, què és l'existència. És, per fi, una història de mentalitats vista a través de la mort voluntària.

Es diu que el suïcidi és un tabú, però totes les referències del llibre, la lectura, les bibliografies contradiuen aquesta idea.

Avui dia també és tabú, moltes vegades es fa passar per un accident, no sols per a protegir la intimitat d'una família: vivim com si fos un deshonor, com si fos una deserció. Se li ha silenciat, però també s'ha parlat molt del suïcidi.

Al llarg de la història la percepció del suïcidi ha canviat molt, no era un motiu de rebuig per als pobles de l'antiguitat.

Aristòtil va fer un raonament que durarà molt temps: no pot vostè suïcidar-se, perquè és el producte d'una societat; i no és vostè el seu, sinó el de la comunitat. Sant Agustí va afegir la mateixa idea i va dir que no es posseeix a si mateix, perquè és de Déu. Per descomptat, tot això es va trencar en el Renaixement, quan es va construir l'individu segons la mentalitat moderna europea: tu ets l'amo de tu mateix, pots fer el que vulguis. I aquí va sorgir la gran confrontació.

L'Església creia que el suïcida havia estat posseït pel diable. L'origen patològic de la medicina.

La psiquiatria més clàssica considera al suïcida gairebé sempre un malalt. Segons Foucault, l'objectiu és crear gent malalta: perquè hi hagi una seguretat social, perquè l'Estat adapti la teva vida, per a fer una organització de la mort. El 90% dels suïcidis no pot tenir un origen patològic. Era filòsof i psiquiatre, segons Jaspers. A més, aquesta idea equivocada ens pot portar a pensar que la medicina pot fer front realment al fenomen que respon a un conflicte atàvic.

Hi ha, per tant, molts tipus de suïcidis. No igualis davant la societat.

Del suïcidi per una patologia al suïcidi que podria redundar en benefici de la societat. Aquest últim, anomenat suïcidi altruista, dono la meva vida pels altres, va ser molt polèmic precisament a partir del Renaixement. Van començar a dir que Crist sabia a què anava, que anava a morir i que era un suïcida, però no es menyspreava, s'admetia que havia donat la seva vida per culpa de la gent.

En la Bíblia hi ha molts passatges dels suïcides que moriran.

I són suïcidis altruistes. L'estigma que s'imposa sobre el suïcidi és posterior a Judes, que es va penjar per l'acolliment de la consciència. I això ho va demonitzar tant, que en l'Antiguitat existeix la mors voluntària, el morir per la teva pròpia mà, però en el segle XVII la paraula suïcidi indica una ascensió: t'has inventat a tu mateix. El propi nom adquireix una gran càrrega ideològica.

La gent continua morint pels mateixos motius que fa milers d'anys.

Acabar amb el dolor, acabar amb l'aïllament, acabar amb un camí marcat per la precarietat i la desgràcia, pot ser abandonar, injustícia, vergonya, no sofrir assetjament. O cedir a la por d'una guerra o una epidèmia, confirmar un diagnòstic greu, la impossibilitat d'acceptar una pèrdua familiar, ser forçat, no acceptar la indiferència aliena, el dolor d'honor, sentir-se envoltat d'avorriments, expulsat del món, morir per la venjança, desaparèixer sense saber per què es vol essencialment desaparèixer.

Un altre motiu: hi ha qui acaba amb la seva vida per la por a la mort.

Blanchot diu bé: la mort voluntària és la negació a veure una altra mort. Pot ser incapaç de viure o morir. Shakespeare deia que tenia la mateixa por a la vida i a la mort. En el periòdic de l'any de pesta, Daniel Defoe ens va explicar com es llançaven els cadàvers dels delinqüents a les fosses, a les gents no contaminades, amb una manta, a llançar-se al fossat. Per por de contagiar-se, s'enfrontaven a la mort. És una imatge terrible.

Perquè en un viuen els dos: la voluntat de viure, per descomptat, però també d'autodestrucció.

En la naturalesa existeix una tendència a la destrucció personal. Freud ho va veure molt bé. L'home construeix, però destrueix. Ningú pot negar que avui estem immersos en un procés de destrucció social. Des d'un punt de vista moral, quines cures li exigiràs a algú que se suïcida? Només està espejando la destrucció del seu entorn.