Els nens i nenes que mai han cantat són més del que s'imaginen, quan comencen l'escola als 2-3 anys. Així ho afirmen els professors de Música entrevistats, “i això és molt trista”. Els professors i professores ens han dit que els correspon obrir les portes a la vida musical i establir les primeres bases per a interioritzar la cultura musical, ja que la música és un camp imprescindible en l'educació obligatòria: “Perquè treballa la creativitat i l'expressió –ens han argumentat–, perquè ajuda a eliminar pors, vergonyes i complexos, perquè toca la sensibilitat de la persona, perquè tenim una cosa molt present en el nostre entorn i hem de saber llegir música, perquè té la capacitat de despertar física, fisiològicament, psicològicament, emocionalment, intel·lectualment… En definitiva, perquè treballar la música és enriquidora per a les persones i és fonamental per a l'educació i el desenvolupament integral”.

El currículum d'Educació Primària exigeix saber escoltar música, conèixer nocions històriques mínimes relacionades amb el sector, aprendre autors i instruments relacionats amb la cultura basca… Que els objectius són amplis i subjectius, i que la manera d'arribar a ells es deixa lliure, que segons el professor treballen més les diferències. Això ens ho han dit els professors de Música de la comarca que es reuneixen setmanalment en el Berritzegune d'Irun. A vegades se senten solos en els seus centres, troben a faltar el treball en equip, i per a això els venen bé les reunions setmanals, per a compartir el que fan cadascun. Leire Ormazabal, Edurne Soroa, Maribi Mariskal, Leire Otaegi, Arantxa Lasalde han tingut l'oportunitat de xerrar amb ells, i també han vist la bona cara del currículum flexible: mentre altres matèries són molt tancades i rígides, unides al llibre de text, l'Hora de la Música permet un ensenyament d'aprenentatge més lliure, oberta i creativa.

Tots tenen clar el pitjor de la lliçó: se li ofereix una mica de temps. En general, els alumnes només tenen una hora o menys a la setmana en Primària i Secundària, i aquest interval no és suficient per a treballar la cançó, l'ús d'instruments, les audicions, el ritme, l'expressió corporal… “A més, tenint en compte el consum de música en la societat des dels mitjans de comunicació i des de la resta, l'educació ha d'equilibrar tot això i és un treball enorme. Si tinguéssim una altra cultura musical, la tasca del col·legi seria alimentar-la, però és el contrari, i escoltar música del Romanticisme de sobte en classe és un xoc per a l'adolescent. Cal treballar la música culta des de diferents angles, retrocedint en la història, posant l'actual, el basc, la qual cosa els agrada als alumnes… I han d'escoltar música, Chopin o Leon Bilbao o Charlie Parker… Perquè si no molts mai ho sentiran”, diu el professor de música Beñat Ratlla.

Mancant temps, Musika ha de destinar part de la matèria a preparar l'actuació de Nadal, Dia del Basc, cap d'any… Encara que pot ser útil per a treballar coses com el patrimoni del poble entorn de Santa Águeda, aquestes celebracions que queden a costa de la lliçó condicionen molt a la classe, i hi ha una gran possibilitat que es marginin alguns aspectes del currículum.

També troba a faltar mesures per a assegurar la professionalitat: en els actuals estudis de Magisteri pot ocórrer que algú que no hagi tingut contacte amb la música es posi a ensenyar música durant tres anys, la qual cosa li genera desconfiança perquè “el sistema permet als professors que seran mers intermediaris, que només donaran al play. La importància que es concedeix a l'educació artística en general és un reflex de l'escassa rellevància”.

Audició activa, tecnologia, percussió corporal i directes

Com dèiem, l'assignatura de Música està en mans de la motivació i implicació del professor, i les persones entrevistades tenen un munt d'elles. En els últims anys els assistents ens han dit que la metodologia s'ha desenvolupat, que en les sessions està molt present l'aspecte lúdic i que la participació de l'alumnat ha cobrat molta importància. “Per exemple, moltes vegades fem escolta activa: els alumnes que en un temps passaven pel joc i escoltaven música, ara tenen un paper més actiu, en escoltar anem treballant una altra cosa, i amb cos, o amb algun instrument, cantant, pintant en un paper, interpretant… Els nens i nenes marquen l'activitat, la improvisació és la clau, perquè anem canviant i adaptant la intenció inicial segons el grup. Cada grup és diferent i treballem molt el treball en equip, la interacció, com si fóssim una orquestra”. Un dia realitzaran una percussió corporal, per exemple, preparant coreografies rítmiques a través del cos i organitzant-se amb els altres per a treballar la coordinació, l'oïda, el control… O sortiran al carrer, a l'aire lliure, canviant i reanimant la dinàmica de grup.

Els professors també ens han dit que són sessions molt útils per a tractar els complexos personals i les relacions entre els alumnes, i que precisament els que més dificultats tenen per a expressar-se i obrir-se a la música són els que més ho necessiten, “però cal saber gestionar això: si veus que li fa molta vergonya, no sols et poses a tocar la flauta, sinó que pots posar-la en tres, no posar-la en evidència, o t'animarà positivament, t'a fer menys important…”.

L'evolució dels recursos tecnològics ha tingut un impacte extraordinari al llarg d'aquests anys. Els musicgramas d'ordinador, per exemple, són molt utilitzats (partitures amb imatges, o que formen una història) i Internet ofereix moltes possibilitats, com a programes de creació musical per part dels propis alumnes. A causa de l'escassetat de materials en basc, els professors i professores reunits en el Berritzegune ens han comunicat que han creat continguts en basc per a internet, com wix o llibres interactius sobre instruments musicals bascos i la classificació de la veu. El Ratlla ens adverteix que l'ús excessiu de la tecnologia és perillós, “perquè la música és una cosa viva i ens permet fer-ho en directe; l'alumne també la percep, la sedueix. El professor guanya molta credibilitat davant els alumnes mostrant que és músic”. El directe també és important per al professorat de la comarca del Bidasoa, per la qual cosa a l'hora de treballar la classificació de les veus s'emportarà un quartet (baix, tenor, soprano, contralt), perquè puguin sentir cantar, o bé s'emportarà l'alboka i se l'emportarà al col·legi perquè els alumnes puguin tocar i escoltar. Han subratllat la riquesa de les actuacions en directe i la importància d'acudir a concerts didàctics, setmanes de música, etc.

La clau està a conrear l'oïda, segons el músic Joseba Tapia. Pel camí de la repetició i de la prova, defensa una metodologia per a l'educació musical que impulsi l'escolta en treballar. Des d'aquest punt de partida, és partidari de donar autonomia a l'alumne, ja que la pròpia orella porta al nen/a a aprofundir i aprendre la música per iniciativa pròpia, sense necessitat d'unir-se a la partitura.

Dalcroze rítmica, que el cos senti la música

La rítmica de Dalcroze és un reflex de les interessants possibilitats que existeixen per a ensenyar música. Beñat Ratlla va estudiar aquesta metodologia a Ginebra, i és una de les poques que imparteix en els col·legis d'Euskal Herria, encara que ja porten aplicant-la en molts altres països des de fa dècades. Es tracta de fusionar música i moviment, el cos es converteix en un element central i depenent de la influència de la música el cos ha de realitzar accions, gestionant l'espai, gestionant elements complementaris (pilotes, cèrcols, fulards, panderos…) i col·laborant amb els altres. L'objectiu és deixar enrere les taules i les cadires, ocupar un espai ampli i animar la música a través del cos, interioritzar i materialitzar d'alguna manera els nostres cossos d'una manera dinàmica i lúdica.

I com es fa això? El professor crearà música en directe, tocant el piano, i la improvisarà en funció de l'element musical que vulgui treballar (cèl·lules rítmiques, tonalitats, tempos, pianos i fortes…) i de la participació dels alumnes. El nen o la nena començarà a caminar i adaptarà el passo a la música que toca el professor o la professora, donant-li un ritme suau, estrenyent, detenint-se en els silencis… o adquirint tres valors (negre, blanc, suro) per a treballar el ritme i assignant-li a cadascun una una funció: caminar cap endavant, cap enrere, de costat; o fent diferents combinacions, amb les mans i els peus, amb l'esquerra i la dreta....... Per a treballar les proporcions, mentre es fan les negres amb les mans, es dibuixen alhora blancs o corxeres amb les cames. La música influeix no sols en el ritme, sinó també en la postura del cos, i segons el que senten, es contrauran o obriran el cos, imitaran a l'un o l'altre animal, plantejaran “preguntes” i respondran a través del cos amb llibertat, o jugaran amb l'espai: juntament amb els canvis musicals, hauran de reaccionar en grup, anant a un extrem de la sala, o bé obrint i dispersant en l'espai, o unint-se i de manera espontània.

Al cap i a la fi, ens explica el Ratlla, el solfeig tradicional descodifica la música (això és una corxera, això és una fusa…), des del principi és conceptual i cognitiu; i en la rítmica Dalcroze, el procés és al revés: que els nens i joves sentin i visquin la música abans de fer l'abstracció, després li donen sentit, però abans el cos ha comprès, ha interioritzat i està disposat perquè tot això se l'emporti al llenguatge intel·lectual. “A més, és una manera de conèixer el propi cos, les limitacions i les possibilitats, de treballar la lateralitat, de posar en harmonia el nostre cos; de manejar el desplaçament i l'espai, i de practicar la psicomotricitat global, parcial (braços) i fina (dits), així com la coordinació, la memòria, la creativitat, la capacitat d'improvisació…”.

Ens ha explicat que els nens petits tendeixen a caminar un darrere l'altre o a fer cercles, i que el curs passat, després de tres mesos de treball, cada nen/a de 4-5 anys va aconseguir assumir la seva pròpia trajectòria, “i això és una gran cosa per a l'autonomia de l'alumnat. Des que el primer dia tothom estigués mitjà avergonyit d'estar en cercle, veure als alumnes a si mateixos i sense seguir al líder és un assoliment musical per al desenvolupament integral”. El camí per a caminar bé és posar el cos en harmonia i llevar moltes pors de damunt. “Un ha d'acceptar la seva manera de ser i de caminar, i t'adones que als 10 anys hi ha gent que per vergonya o per falta d'autonomia no sap caminar. Poso un ritme bàsic i no són capaços de caminar seguint la música, com començaré a explicar el ritme no sé que especial que no té el més bàsic? Amb els de 4 i 12 anys, a vegades haig de treballar les mateixes coses amb els dos, perquè abans no s'ha posat força. Per això Dalcroz té una visió tan rica”.

Abans d'acabar la classe d'avui, els entrevistats també ens han donat els deures: que els nens i nenes a casa escoltin més música, cantin més, juguin amb música i assisteixin a concerts: “En la mesura que sigui possible, consumir més enllà dels altaveus en formats de cultura directa i en formats el més variats possible”.