Els principals instruments financers bascos, el concert econòmic basc i el conveni navarrès, han estat portats al remolí del debat polític en un moment en el qual la crisi ha ofegat a les comunitats del règim general espanyol en deutes. Quan els independentistes han trepitjat l'accelerador a Catalunya, a Espanya s'han permès "revisar" el règim fiscal de tot l'Estat.

L'estiu de 2015 ha estat molt calorós en aquest sentit: al juliol el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va enviar una carta a totes les comunitats perquè actualitzessin les seves dades sobre finançament autonòmic. Fins i tot en l'extensa precampanya de les eleccions generals a Espanya, els grans partits s'han referit a aquesta "revisió". Ciutadans és l'extrem: a més de canviar el contingent, Albert Rivera va defensar l'harmonització dels convenis forals amb la fiscalitat d'altres comunitats. Els adjectius “insolidari” i “privilegiats” han estat plens de grans fils al sistema tributari basc.

Tal com ha subratllat l'economista Baleren Bakaikoa en les seves pàgines, és fals que el conveni econòmic no sigui solidari. La CAB aporta el 6,25% del Fons Estatal de Solidaritat, el 1,6% de Navarra; paguem el mateix percentatge que el deute gegant estatal, el mateix percentatge que per a finançar les infraestructures estatals…

L'exconseller del Govern Basc i banquer del BBVA Pedro Luis Uriarte, que va negociar el concert basc en 1978, està defensant fermament el conveni econòmic –que ha posat a la disposició de descarregar en internet un llibre de més de 3.000 pàgines amb llicència lliure–. En la seva opinió, és impossible “tenir el privilegi que es va establir com a sanció”. Naski, per la força de les armes, parla de la pèrdua dels furs de 1876.

El lehendakari, Iñigo Urkullu, s'ha obstinat a destacar la “bilateralitat” del conveni – “cap canvi unilateral del concert econòmic és una línia vermella”, va dir en l'últim congrés mundial dels centres bascos. I sí, en 1919 el Govern d'Espanya, mitjançant decret, va reconèixer aquesta espècie de caràcter pactista, però si analitzem al llarg de la història, veurem que en realitat s'han produït crisi, guerres i una amenaça de força. Per a això, n'hi ha prou amb llegir l'article El concert econòmic: gènesi i evolució històrica (Iure Vasconiae, 2009) dels historiadors Gregorio Monreal i Roldán Jimeno, experts en el conveni econòmic.

“A la pau dels pobles…”

Quan els Furs encara estaven vius, les amenaces de Madrid eren silenciades a través d'un “donatiu”. En 1799, Godoy es va veure obligat a abolir els furs i a devorar la promesa d'igualar tots els règims fiscals de la Corona a canvi de rebre una propina extraordinària de les diputacions de Vascongadas i Navarresa per a resoldre els problemes financers de la guerra contra Anglaterra. Segle després, amb la guerra de Cuba va ocórrer el mateix: la gravetat del conflicte armat de la colònia va portar al Govern d'Espanya a elevar el contingent del conveni econòmic ja en marxa per a aconseguir diners, que finalment va ser liquidat mitjançant un “donatiu voluntari”.

En altres ocasions s'ha produït una situació inversa. En 1914 el banc bilbaí Crèdit de la Unió Minera va fer crack –amb deute estranger d'alt risc en vespres de la Gran Guerra– i la Diputació de Bizkaia va mobilitzar les “forces vives” de la província fins que el Govern va accedir a cobrir amb contingent el forat deixat pel banc.

Per contra, l'Estat ha imposat la seva voluntat dues vegades utilitzant les armes. Així ho va fer amb la Constitució de Cadis que suprimia els furs dels territoris bascos i tot el sistema tributari propi. Quan en 1812 les Juntes Generals van expressar els seus recels a la nova Constitució, sobretot en Bizkaia, el govern liberal de Cadis va enviar al cap militar Francisco Xabier Castaños, amb un mandat concret: “Que calcigui aquests desordres i faci signar la Constitució”.

El catedràtic d'Història Joseba Agirreazkuenaga ha dit que al final de cada guerra civil l'autoritat tributària ha provocat el debat sobre l'autogovern. Després de la Primera Guerra Carlista, en 1841, Navarra va signar un conveni amb un acord en rebaixes. Fills soldats i presoners pares / contribucions en impagament... diuen els versos de Muñagorri que es van fer molt coneguts. Tres dècades després va arribar el torn de la resta de territoris bascos: Cánovas del Castell va abolir definitivament els furs i va nomenar amb el dit a les diputacions disposades a establir el servei militar i a aprovar el conveni econòmic.

En la guerra civil de 1936, el general Franco va signar l'endemà passat de la presa de Bilbao el decret que anul·lava els convenis de Guipúscoa i Bizkaia, però no el d'Àlaba i el de Navarra, deixant en evidència que era una pena de guerra.

També Germán Gamazo va encendre una petita “guerra” amb els pressupostos de 1893: el ministre d'Hisenda va proposar la imposició dels mateixos impostos de tota Espanya en els territoris bascos i va recaptar 120.000 signatures en contra del projecte, que s'ha considerat la primera gran mobilització de masses de l'Edat Contemporània. En la Gamazada es van produir manifestacions, motins i enfrontaments, sobretot a Navarra, però també en altres llocs –a Sant Sebastià la Guàrdia Civil va matar a 3 persones en descarregar els fusells contra els manifestants–. Tot això va reforçar la idea de “Els quatre un” entre territoris.

L'ombra de la violència i l'acord han estat les dues cares de la mateixa moneda. Tal vegada per això en 1906 es va ampliar el termini per a renovar el concert a 20 anys, argumentant que “convenia a la pau dels pobles”.

La memòria de les confrontacions del passat ha estat present fins a les negociacions d'avui. En 2001, quan Aznar va prorrogar el pacte pendent, el Govern Basc que estava en mans d'EAJ-EA ho va descriure com un casus belli . Pot ser que la “línia vermella” d'Urkullu sigui una espècie d'advertiment? No obstant això, el sector jeltzale en el poder no sembla estar a l'hora d'activar les seves “fortaleses vives”, almenys a la vista de la perniciosa actuació davant altres projectes centralistes que han perjudicat tant el nostre àmbit laboral o educatiu.