A punt de començar la COP21 a París, els problemes que faltaven en els temaris dels quals el canadenc Maude Barlow va treure damunt de la taula són que a tot el món les ciutats –les megápolis– estan creixent i no es garanteix als seus habitants el dret a l'aigua, s'està produint una gran crisi ecològica dessecant els rius, s'estan esgotant les capes subterrànies d'aigua a tota velocitat.

D'això van parlar en el congrés “Aigua, Megápolis i Canvi Global” celebrat a París entre l'1 i el 4 de desembre i l'enginyer retratat Daniel Hofnung ha donat a conèixer en el seu blog de la web d'ATTAC la conferència de la senyora Barlow. Hofnung és un militant apassionat i qualificat a favor de la gestió intel·ligent de l'aigua i en contra de la incineradora del seu poble, Ivry-sud-Seine (en la pràctica és el barri de París), a més de ser directiu de l'ATTAC.

Hofnung resumeix la importància del tema de la manera següent: “El procés iniciat a Kyoto s'ha centrat en la influència dels gasos d'efecte d'hivernacle en el clima, proposant la reducció de les emissions de gasos en l'atmosfera i, en conseqüència, el consum de combustibles fòssils. Però ha oblidat l'altre procés, la deterioració del cicle de l'aigua, amb el mal que fa al clima i el bé que faria la recuperació. Perquè ens ofereix la manera de regenerar el planeta”.

En aquesta perspectiva, Maude Barlow (el Canadà, 1947) és una autoritat mundialment reconeguda. Lluitadora ecologista, per la pau i pels drets humans, autora d'una sèrie de llibres, lidera el moviment Council of Canadians (Consell de Canadencs), que defensa els drets dels ciutadans davant els atacs de les multinacionals. Igual que en els fòrums anti-globalització, Barlow es veu sovint desafiant a les corporacions mineres amb els indígenes canadencs als seus carrers.

Sota el títol A blue and just future is possible, la conferència que va pronunciar l'1 de desembre a París, a la qual després resumim, va posar com a exemple que el futur blau i just és possible. Una frase optimista, que hauria de dibuixar després abans del panorama negre. Aquesta dona sempre proclama la seva esperança, per la qual cosa en una altra ocasió va declarar a una revista cristiana: “Les persones que lluiten contra la injustícia es resignen perquè no saben què més fer. Una part del meu treball és ser aquí, donant esperances i dient ‘no cedeixi’”.

La humanitat s'enfronta a un gran repte, diu Barlow. Les ciutats dels països en desenvolupament estan envoltades de chabolerías a les quals la fam i la crisi climàtica han portat a milions de pobres. Per a 2030 la meitat de la població de les grans ciutats viurà en aquestes bidonvilles. Avui molts no tenen aigua neta al seu abast, contaminant o esgotant les fonts tradicionals, no poden pagar l'aigua costosa privatitzada.

Una nova ètica de l'aigua

Pequín, Delhi, Munbai, Calcuta, Manila, Mèxic, Caracas, Lagos, Abidjan, Teheran, Johannesburg... en tot tenen problemes de falta d'aigua. Però estar en una situació d'emergència per haver dessecat un Sao Paulo (el Brasil) que per si sol necessitaria suficient aigua, demostra com la crisi ecològica afecta a la humanitat.

En el sòl cada vegada hi ha menys aigua neta. Explotem els rius fins a esgotar-los, i molts dels grans ni tan sols arriben fins a la mar. Des de 1990 la meitat dels principals rius de la Xina han desaparegut. També estem esgotant els aqüífers subterranis. El Sistema Àrab d'Aqüífer, que té 60 milions de persones a punt de ser sadollat a Orient Mitjà, el de la vall d'Indus a l'Índia i el de Califòrnia en EE.

Després de tot, la humanitat té tres nusos difícils de deixar anar. Primer, que hem d'entendre el canvi climàtic íntegrament. El CO₂ abocat per la combustió dels combustibles fòssils és només la meitat del problema.

La majoria de les aigües destruïdes no han estat eliminades pel canvi climàtic: les hem destruït amb sobreexplotació i mal ús, destruint les conques de les valls, reduint la capacitat dels sòls, derrocant els boscos... Als ciutadans no se'ls explica que el desmantellament de la selva tropical a la vall de l'Amazones, destruint el cicle hidrològic, suposi una disminució de la pluja de centenars o milers de quilòmetres més lluny, tal vegada als EUA

En conseqüència, a més de reduir els combustibles fòssils per a resoldre el caos del clima, serà necessari regenerar els cicles de l'aigua.

El segon nus a deixar anar correspon al dret dels ciutadans a disposar d'aigua i sanejament. Fa cinc anys, Nacions Unides va reconèixer que els drets humans han de ser garantits per les autoritats de tot el món a tots els ciutadans, especialment a les poblacions més vulnerables.

Portar a la pràctica el derviche significa que les autoritats han d'impedir a les multinacionals mineres esgotar o contaminar les fonts, anteposant les de la gent als interessos econòmics. D'altra banda, atès que el dret a l'aigua és un assumpte de justícia i no de caritat, perquè els ciutadans puguin accedir a l'aigua neta és necessari que la privatització es reposi, com han fet París i altres grans ciutats, prenent de nou al seu càrrec el servei que els ajuntaments han cedit alguna vegada a les companyies privades.

La tercera clau està lligada al model de desenvolupament: aquest model de desenvolupament impulsat per les autoritats és el que ha creat el problema i el major obstacle per a la solució. Llevant totes les regles al comerç mundial, els rics són cada vegada més rics, l'1% dels mundans s'han fet amb el 50% de tots els béns i, en canvi, milions de petits agricultors han d'anar a les barraques de les grans ciutats, perdent les seves terres i el seu mitjà de vida.

Els governants i governs instauren i accepten violentes polítiques de privatització per a atreure capitals estrangers, tractats internacionals com el TTIP, en els quals se sotmeten a les decisions de les multinacionals que instauren lleis que defensin el medi ambient i els drets de les persones. Una nova ètica de l'aigua pot ser el punt de partida per a fer front a la tirania de l'1% i començar a construir un model de desenvolupament més just. Posar l'aigua en la base de totes les polítiques. Comença a curar els danys als cicles de l'aigua. Organitzar l'agricultura testimoni i sostenible en funció d'això. Prohibir el fracking per a l'extracció de petroli i gas.

Maude Barlow va finalitzar la seva intervenció reivindicant un nou dret a la ciutat, el droit à la ville: “Imagineu una ciutat on tots els que són allí voldran estar i no els han robat els seus camps ni els seus mitjans de vida. (...) És possible Un futur blau i just és possible”.