Jone Mirin Hernández García és professora d'Antropologia Social de la UPV/EHU. En la primavera de 2014, a Vitòria-Gasteiz, va oferir una xerrada de la mà de l'Escola per a la Igualtat i l'Apoderament de les Dones: Des del passat fins al futur, una reflexió des de la perspectiva de gènere. El vídeo de la xerrada completa es pot trobar en l'apartat multimèdia d'ARGIA.

En les línies que segueixen recollim un fragment d'una hora i mitja de xerrada. Durant la xerrada, Hernández ha repassat la seva trajectòria acadèmica i ha relatat els escassos esforços realitzats des de la perspectiva de gènere entorn de la llengua, des del llibre Dona basca fins al concepte de llengua materna. En aquestes línies recollim les reflexions generals inicials i un fragment concret, de dones i homes narradors.

Jone Mirin Hernández: “Des que vaig començar a fer el recorregut acadèmic sempre he tingut dos temes damunt de la taula, el feminisme o el gènere i la llengua. En aquest recorregut hi ha hagut ratxes, a vegades he posat el feminisme en el centre i altres vegades he caminat més al voltant de la llengua, sempre sense perdre les ulleres de gènere. A vegades s'han creat ponts.

El primer acostament entre totes dues línies es va produir entorn de la tesi. Vaig començar la tesi en 1997. En Txepetxe [José María Sánchez Carrión] vaig obtenir el text de 1981. En l'estudi etnogràfic va prendre una zona de Navarra i va analitzar la situació del basc. El tema del gènere estava en certa manera en el centre. Fins llavors, pel que fa al País Basc, no ho havia vist. Analitzava el retard del basc i assenyalava clarament que la “culpa” d'aquesta pèrdua era l'actitud de les dones cap al basc, almenys una raó poderosa. Va ser un impacte per a mi. Al seu judici, aquesta era la principal raó per a entendre la pèrdua. Barrejava psicologia i llenguatge, crec que les raons que donava eren bastant psicològiques, però va ser increïble.

Però va ser molt difícil trobar altres referències a partir d'aquest text, on s'analitzava el paper de les dones en el desenvolupament del basc com el feia Sánchez Carrión. Vaig intentar veure quins altres casos hi havia en el món. No hi havia molt en aquella època. Vaig estudiar alguns casos, però no vaig ser capaç d'arribar a una conclusió. No hi havia consens entorn del paper de les dones.

A penes dades segregades

És clar que en les últimes dècades ha augmentat la preocupació social, política, acadèmica entorn del basc, per exemple, els projectes i els estudis, s'han tret bastantes dades sobre coneixement, ús, motivació… Però la veritat és que poques vegades hem tingut dades segregades i això no ha ajudat al fet que les dones i els homes s'hagin posicionat sobre el basc. En els últims anys hi ha hagut més tendència a mostrar dades segregades, i això m'ha ajudat.

Tanmateix, si prenem la producció de les últimes dècades, la variable de gènere i la perspectiva feminista a penes han existit. Molt pocs han estat els estudis i dades, i a més els treballs realitzats han estat bastant dispersos en el temps. La majoria no han estat reflexions profundes.

És sorprenent, si ens dirigim als moviments socials, el feminisme té un llarg recorregut, i diria que també té un recorregut maco els moviments socials entorn del basc, però rarament s'han trobat, rares vegades s'han unit per a compartir-lo. Dic molt poques vegades, i és sorprenent, perquè tenen moltes coses en comú. Record quan era tècnic d'igualtat a l'Ajuntament de Tolosa, tenia la major relació amb el Servei de Basc. Estàvem compartint les nostres penes, i sempre els deia, ‘vostès no es preocupin nosaltres sempre estarem pitjor que vostès’.

Però és veritat que quan parlem del feminisme, quan estem en l'àmbit del basc, parlem d'exclusió i de discriminació, també de valor. Es poden fer molts paral·lelismes entre aquests dos mons. És una pena que aquests dos camins no s'hagin unit, ni els moviments, ni les administracions. En Udaltop [Trobades dels Serveis de Basc dels Ajuntaments] es va convidar a la companya Mari Luz Esteban a reflexionar sobre els vincles que existeixen entre aquests dos mons. Va fer aquest esforç i va quedar clar que hi ha alguna cosa a compartir.

La responsabilitat de la transmissió sí, el prestigi no

Volia parlar especialment de la transmissió, ja que quan la dona ha estat nomenada com a transmissora en relació amb el basc. En aquest tema veig una contradicció interessant. D'una banda, s'insisteix en la importància que té la transmissió des del punt de vista del llenguatge, i aquesta responsabilitat es deixa o s'ha deixat en mans de les dones. D'altra banda, la dona no ha tingut protagonisme en l'acte. Se l'ha reconegut el paper de transmissor, se li ha donat importància a aquest paper, però des del punt de vista del basc aquesta importància no s'ha posat de manifest, no té reflex clar en el prestigi, en la creativitat, en el poder.

Dones relatores de baixa acceptació

En el llibre Dona basca [Treball de l'equip de recerca dirigit per Teresa de la Vall 1985], un capítol analitza el paper de les dones i els homes narradors en la cultura basca. Avui dia això ja està superat, però hi ha coses interessants per a reflexionar. Les dones i els homes narradors tenen diferents característiques. Les narradores se situen a casa i als voltants de la casa, molt lligades a la transmissió de contes i frases. Normalment no reben reconeixement o premi pel seu treball, es considera que tenen una capacitat natural, per la qual cosa ho fan sense més. En la majoria de les ocasions es dedica a l'oci i es reuneixen membres de la família. Són narradors anònims.

No obstant això, els homes narradors solen treballar en el sector públic, al carrer o en la plaça, encara que a vegades treballen en espais privats, en bars o en sidrerías. Són coneguts i acceptats com a narradors, se'ls reconeix el que fan. Es considera un do, i en particular se'ls reconeix la seva capacitat per a divertir a la gent. En la majoria dels casos, el públic d'aquests homes sol ser un altre tipus d'homes.

En tots dos mons, els protagonistes tenen un reconeixement diferent. En l'àmbit domèstic l'acceptació serà la més pròxima i en la resta l'acceptació és molt més àmplia, més pública. En un lloc i en un altre, la paraula no tindrà el mateix prestigi o valor. En dir això, em venen al capdavant les paraules pronunciades per Maialen Lujanbio en Horaci. Aquest programa de televisió va girar entorn de la dona i el bertsolarismo. Lujanbio va dir que, quan va començar, el més difícil era creure que ell tenia una cosa interessant que dir. A qui li interessarà el que jo haig de dir?’ I ell ho relacionava clarament amb la qüestió del gènere, amb el fet de ser dona. Deia que la paraula de la dona no té valor. Crec que per a un bertsolari això és un drama. És cert que en la cultura basca la paraula masculina ha estat reconeguda i enaltida, i en moltes ocasions també ho diu l'antropòleg Joseba Zulaika, l'home i la paraula s'han considerat sinònims”.