Historiador per vocació?

Des de jove tenia clar que volia estudiar Història, potser perquè des de petit he tingut molt bons professors en la ikastola, entre ells Joseba Asiron, actual alcalde de Pamplona. Després vaig estar vuit anys en la Universitat d'Opus, primer a llicenciar-me i després en tesi, i de seguida em vaig enamorar de la Història Moderna. Després de treballar amb una beca del departament, vaig anar amb el programa Erasmus a Siena i vaig treballar durant un any en la Universitat de Pisa.

Quin pot ser el paper d'Eusko Ikaskuntza després de gairebé 100 anys?

Eusko Ikaskuntza va sorgir en absència d'una universitat del País Basc, amb l'objectiu d'omplir aquest buit. Ara ha de repensar quina és la seva tasca. Sempre ha estat un lloc de trobada de pensadors, investigadors i institucions i té capacitat per a això. Tanmateix, ha de demostrar que avui dia continua tenint aquesta capacitat. Des dels seus inicis, les principals institucions del Sud han estat les impulsores d'aquesta iniciativa, que s'està duent a terme conjuntament per tots els territoris d'Euskal Herria. Aquest caràcter és inherent a l'organització i hem d'aprofitar-lo.

Aquí, a Navarra, millor amb el nou Govern?

Almenys hem recuperat la relació. Va haver-hi una pausa amb Barcina. Ara hem aconseguit reprendre la relació directa amb el Govern. Almenys veiem que les portes estan obertes de nou.

Sempre has parlat de les dones com a historiadora?

La història m'ha interessat sempre, per a comprendre'm a mi mateix i al meu voltant. Com a dona, m'interessa la dona. Al principi vaig començar a tractar el tema de les vídues, perquè el director de tesi me'l va proposar. Pensava que no era feminista i em semblava que la perspectiva de gènere era reduccionista. Amb el pas dels anys, no obstant això, m'he adonat que soc feminista i que la perspectiva de gènere és molt important perquè sempre ens han classificat en la Història. També he vist clarament que el gènere és una construcció.

Per què el segle XVI?

En el segle XVI es van succeir molts canvis i molts dels fonaments de la nostra societat actual es van assentar en aquella època. Comença la construcció de l'Estat modern. Se'n diu temps confessional perquè l'Estat i l'Església van de bracet, i llavors va començar el període de disciplina.

Passa de l'Edat mitjana a l'Edat Moderna. En l'Edat mitjana el poder estava dispers en mans dels senyors i en el segle XVI, quan sorgeixen les nacions, els reis s'adonen que són ells els que han d'assumir tot el poder. En aquest sentit, comencen a confluir el poder polític, econòmic, militar, religiós… amb la finalitat d'aconseguir un Estat fort i centralitzat.

La família era molt important perquè cada família és com un petit estat. Si les famílies funcionen bé, l'estat funcionarà bé. Per a això, cadascun ha de tenir molt clar quina és la seva missió, i la dona sempre ha estat a la disposició de l'home. L'Estat comença a marcar quin ha de ser el comportament de la dona en l'àmbit públic i privat. L'adoctrinament i la disciplina de la dona que es dona en aquella època són molt violents. La societat fa seu un discurs que ve de molt abans. És molt interessant veure quins mecanismes posen en marxa per a controlar a la dona. Segons aquest discurs, la dona és perillosa per ser intel·lectualment més feble, i per a demostrar-ho donen arguments de “medicina”. El moralista espanyol Juan Luis Vives, per exemple, deia que quan una dona es queda embarassada, en prendre la llavor, si el seu estómac estava calent, es crearia un home, i si estigués fred, una dona. Concloïa la teoria: “Mancant calor, la dona és més estúpida de naixement, més espantada, més feble, i ha d'ocupar-se de petites tasques”.

Quan diem que li falta un capbussó quan parlem d'una persona, la idea ve precisament d'aquí. Es produeix així un discurs paternalista. Déu ha donat a l'home la capacitat de pensar i gràcies a això és capaç de controlar les seves passions, però com les dones som més estúpides, no podem controlar les nostres passions i per això hem d'estar sempre a la mercè d'un home, primer el pare i després el marit. Per això les vídues eren tan perilloses, perquè no tenien homes a prop i a més coneixien les relacions sexuals.

La dona és l'origen de tots els mals de la societat?

Sí. Aquest discurs no és nou. Pandora en la cultura clàssica, Eva en el cristianisme, etc. En el segle XVI, el control sobre les dones, que sempre s'ha establert, no va ser més que un augment. Es creguin ideals en els quals es proposa a les dones castedat o maternitat. La Verge és la culminació de tots els ideals, perquè és verge i mare alhora. És molt interessant veure com a vegades aquests ideals xoquen amb la naturalesa de les dones de Navarra.

En quin xoc?

Després de la guerra i la conquesta, a Navarra van quedar un munt de vídues. Aquesta situació, a més de les desgràcies, oferia noves oportunitats a aquestes dones. Per primera vegada tenien llibertat per a gestionar les cases, els béns i les famílies. En una certa manera es protegia legalment. A Navarra es van establir dues figures jurídiques: l'usdefruit de viduïtat i la retribució o dot. Encara que l'usdefruit ja existeix, i no sols per a les dones, en aquella època permetia a la dona la gestió de tots els béns que havien pertangut al seu marit. Però per a això, la dona havia de complir una sèrie de requisits: gaudir de l'usdefruit mentre es mantingués viuda i sense cap mena de relació sexual. Per tant, mitjançant la llei de viduïtat es controlava la conducta sexual. L'usdefruit podria perdre's igualment per l'acusació de bruixeria. En aquest sentit, s'observen multitud d'històries internes de les famílies en els processos, algunes molt dures. A vegades, per exemple, els fills denuncien a la mare per a llevar-la-hi d'al mig i apropiar-la-hi. L'usdefruit es crea per a protegir la vídua, però al mateix temps per a garantir la unitat familiar. D'aquesta manera, s'assegura en part que el vidu es quedarà a casa cuidant als seus fills i no entrarà cap nou amo.

També ocorria fora de Navarra?

També és present en altres territoris com Catalunya i Aragó. Però aquí hi ha una segona figura jurídica que reforça encara més el paper de la dona: la remuneració o el dot. En quedar-se viuda, la dona pot decidir gaudir de l'usdefruit o recuperar el seu dot. La peculiaritat de Navarra era que el premi es recuperava íntegrament. No necessitava donar part a la família o als fills del seu marit. Les Corts van decidir que les dones són propietàries del seu dot i que tenen ple dret a gestionar-la. A les dones d'aquí els dona una mica més d'autonomia que a la resta d'Europa.

Aquí es veu que els grans ideals de les dones xoquen amb la realitat. Els ideals reclamen a la dona ser humil, dependent, però a vegades el seu comportament en la realitat és diferent perquè tenia drets i el costum pesava molt.

Han estat més protegides les vídues a Navarra?

En el segle XVI, a Navarra, les dones estàvem una mica més avançades en drets, sobretot pel pes del costum. No eren lliures, ni molt menys, però estaven millor que a Itàlia, Anglaterra o Castella. No hi havia grans diferències amb Aragó i la situació a Holanda també era la mateixa.

Es parla molt del mític matriarcat basc. Pot influir en aquest caràcter el que vostè ens ha comptat?

No. Si el patriarcat és la superioritat dels homes, el matriarcat és el de les dones i en la Història no s'ha conegut gens semblant. En el matriarcat, les dones exercien el poder en l'àmbit privat i institucional, alguna cosa que no ha ocorregut mai. Quan molta gent parla d'això, l'única cosa que pensa és el privat. En moltes cases manen les mares, però això és perquè a les dones ens ha tocat la responsabilitat de cuidar, i a més hem viscut amb orgull creient que és el nostre àmbit de poder natural. En el fons, és una manera de limitar el model de poder de la dona. Ens diuen que ho fem molt bé i que no funcionarà sense nosaltres, però és un parany.

La classificació de verges o putes, el mateix compte dels últims 500 anys?

Vaig tractar d'explicar en el llibre com en la Història els discursos han estat molt similars i per a això vaig prendre dos moments històrics per a fer la comparació: l'època de la conquesta i les paraules de Pilar Primo de Rivera en la Guerra Civil. El llenguatge canvia, però el missatge no. Els mecanismes sancionadors també eren similars: exclusió i càstig. En el segle XVI es feia una “vergonya pública”: la dona nua sobre el ruc i la portaven pels carrers, la colpejaven amb el fuet i la pregonera que anava davant informava dels seus pecats.

En l'època de la guerra feien una cosa així amb els “vermells”. Tots hem vist dones testarrudes, bevent oli de ricí, arrossegant-se pels carrers, sofrint les burles i els crits de la gent. Molts processos de bruixeria han estat també meres sancions per a l'adoctrinament i la disciplina de les dones, especialment de les vídues.

I avui?

Aquests discursos estan molt interioritzats en el nostre ADN. Encara que pensis que ets feminista, tens moltes contradiccions internes. Amb la maternitat, per exemple. Molts et veuen desnaturalitzat si arribes a una certa edat i no ets mare. Si ets mare i apostas pel teu treball, mal, perquè ets víctima del capitalisme. Si ho fas al revés i et quedes a casa, ets víctima del patriarcat.

Les dones, respecte a altres dones, som moltes vegades més dures que els homes. Tenim aquest discurs més interioritzat del que pensàvem i d'alguna manera intentem complir-lo. Quan veiem a una dona que actua amb més llibertat que nosaltres, la combatem violentament. Ens castiguem a nosaltres mateixos, i als altres encara més.

Quins projectes tens per al futur?

Vull adaptar la meva tesi per a publicar-la amb Pamiela. D'altra banda, vull escriure sobre l'encanteri i el capitalisme. Les bruixes eren generalment dones normals que estaven fora del sistema. En moltes ocasions, les matrones i els metges xocaven amb els metges.