Què opina de la llei navarresa que defensa els drets de les persones transsexuals?

Es tracta d'una llei feta amb molta cura i amb un bon coneixement de la situació. El nostre tractament ens permet seguir a través d'Osasunbidea. A Navarra comptem amb la Unitat de Transsexualitat i Intersexe que ens facilita el suport psicològic i endocrinològic que necessitem. Els medicaments d'hormonación ens els administren ells mateixos, i també ens ajuden les intervencions, encara que per a fer baginoplastia, per exemple, hem d'esperar tres anys. I la petició, a més, cal realitzar-la després de 18 mesos d'hormonación. En definitiva, cal esperar cinc anys perquè l'operació es realitzi a Màlaga. Per això alguns de nosaltres recorren a la medicina privada. A Tailàndia t'operen per 8.000 euros. Aquest país és el paradís d'aquesta mena d'operacions i tenen bons professionals. Però cal recaptar aquests diners. També pots anar a Barcelona, a la clínica privada, i pagar més de 20.000 euros. Si no fos per aquesta llei, jo no l'hagués aconseguit. Es tracta d'una llei molt avantguardista, però encara està per desenvolupar, ja que sis anys després de la seva aprovació només s'ha abordat la part sanitària.

Es coneix el nombre de persones transsexuals a Navarra?

Mai es pot saber quin percentatge de la població és transsexual. És un tema tabú, totalment, molt ocult. Durant anys nosaltres mateixos hem renunciat a la veritable identitat. Jo sabia el que m'estava passant, però no ho podia acceptar, què anaven a dir en la meva família, al meu voltant? És una cosa que no es comunica, una bogeria, una cosa perillosa per a la societat. I si vols seguir amb el teu treball, no diguis res. A mi m'han encallat perquè el cap de l'empresa no acceptava la meva transsexualitat. Quant a la transsexualitat femenina, en aquest món masclista la societat no pot acceptar que hagi passat de ser home a ser dona, és a dir, que hagi “baixat de grau”.

Per què no vas prendre la decisió abans?

He estat molt nòmada. Amb 20 anys vaig ser a Madrid i amb 23 a Sud-amèrica. En 1995 la policia i els militars mexicans em van detenir, em van eliminar i em van expulsar. Vaig tornar a la meva casa, i mentre Chiapaska continuava movent-me, em vaig posar a passejar. Vaig decidir detenir-me una mica més tard. Vaig deixar de ser sacerdot i llavors vaig tenir una necessitat de vida o mort: viure com era. A Amèrica es deia que l'urgent no deixa lloc a l'important. I quan jo era nòmada el més important era el minut següent, que continués viu jo i els que tenia al meu voltant.

Com va sorgir l'última decisió de ser dona?

Amb una força extraordinària, com un ressort tancat en una caixa, una d'aquestes que s'obren i surten saltant de cop. Vaig ser un dels primers clients de la Unitat de Transsexualitat. I tot va ser per casualitat. Vaig tenir un problema de tiroide i el meu metge em va recomanar que fos a l'endocrinòleg i vaig aprofitar per a informar-lo de les meves inquietuds sobre la meva sexualitat. Jo crec en la provisió, que algunes forces superiors m'han ajudat en el camí. Calia explicar el problema del tiroide perquè s'enfrontés a aquesta situació. En cas contrari, si m'hagués fet mal al peu, m'hauria dirigit al podòleg... Vaig començar el procés en 2011, en 2013 vaig poder canviar el meu nom i presentar-me oficialment com a dona, i així vaig continuar fent passos.

Què sents quan et despertes al matí i veus a una dona davant el mirall?

M'alegro i em sento millor per a avançar. Sempre he estat bastant alegre, però hi havia alguna cosa dins de mi que era mentida, i ho sabia. Ara això no existeix. Soc més complet. Miro el mirall i em dic a mi mateix: “He aconseguit ser dona!”. Pots saber el que ets, però si el món no t'accepta com ets, no pots viure bé.

Què ha quedat de la persona que va triar ser sacerdot?

No he canviat molt ni he canviat molt les meves idees. Visc l'espiritualitat, encara que l'Església catòlica m'hagi molestat. Soc creient, però no practicant. M'importa la meva relació amb Déu i no el que pugui tenir amb l'Església.

Què pensarà de tu el Papa?

Alguna vegada se'm va ocórrer anar a parlar amb ell. No obstant això, no m'agrada posar a les persones en situacions complicades. I no vull complicar més el seu pontificat, que és massa complicat. Si tingués l'oportunitat li diria: Per a l'Església continuo sent sacerdot, encara no m'han donat dispensa. A més, soc dona i, la qual cosa és pitjor, la meva parella també és dona, així que soc lesbiana. Quina solució donem a això!

Com creu vostè que ho prendrien en les comunitats de chols indígenes de Chiapas?

No crec que tingués problemes. En les comunitats que vaig caminar hi havia persones que telefonaven ‘homosexuals’, o ‘diferents’, però no les menyspreaven. Allí, per exemple, vaig conèixer a un jove que treballava en grups de noies, on la divisió entre els sexes és molt evident en les activitats quotidianes. Doncs bé, aquell jove se sentia millor amb les dones i participava millor en les activitats de la comunitat. Ho admetien, no hi havia cap problema. Si torno a les comunitats, suposo que al principi els costarà una mica, però em permetran. No sé si amb els ‘ladins’, que no són indígenes, ocorreria el mateix.